- Publicitat -
Em té el cor robat una pintada magnífica que hi ha en un contenidor d’un carrer cèntric de Sabadell. “Graffitti polític”, diuen unes lletres negres, majestuoses, excelses. Em té enamorat a mi (això ho sé segur) i al Joan Oliver i al Francesc Trabal (això no ho sé tan segur, però m’encanta imaginar-m’ho). És l’humor absurd, o almenys l’humor absurd a primer cop d’ull. Però rere aquesta màscara de no voler dir res, de trapelleria, d’estirabot, sempre hi ha alguna cosa més, uns bocins de mala llet, de denúncia social o de murrieries més gruixudes que si ho mirem amb ulls lectors sabrem descobrir-hi.
És ben sabut per tothom que de pintades n’hi ha de dos tipus: les que tenen contingut polític i les que no. Als ulls de les tietes i altres ments benpensants, unes i altres embruten les façanes, portes i mobiliari urbà divers de la mateixa manera. Així, una ciutat plena de pintades és una ciutat xaixa; i en canvi, una ciutat sense pintades és la millor ciutat del món, és neta, polida i immaculada, és el somni de la civilització, és Mònaco. No ho discuteixo, tot són gustos.
Gustos rima amb Bustos, i Bustos (Manuel) és l’alcalde del reialme aquest que es diu Sabadell, i que és la terreta on he viscut tota ma vida. Doncs el Bustos, com a bon batlle, vol tenir les tietes contentes, i s’ha proposat de treballar amb tota l’ànima perquè la ciutat brilli de pulcritud, i ha esmerçat molts esforços per trobar el millor mecanisme per netejar (al preu que sigui) les pintades incòmodes que alguns conciutadans incívics fan per aquí i per allà.
Totes les pintades? No, no totes. Casualitats de la vida, les úniques pintades que desapareixen són les que tenen contingut polític, i d’entre aquestes, les que baten el rècord de no-permanència són les que esmenten algun dels membres del Consistori (del bàndol governant, és clar). Qualsevol crítica els fa por, i una pintada… ui, una pintada encara més! Per justificar-ho diran que és brutícia… però ¿no són brutícia (segons el seu criteri) també tots els gargots que poblen els bancs de les places? Doncs aquests duren, i duren, i duren…
Per combatre aquestes incongruències, algú ha trobat la solució, l’escletxa per on es pot fer crítica, i ningú de la Casa Gran no ha corregut a esborrar-ho. Per combatre l’estupidesa, algú ha “embrutat” un contenidor i ningú no s’ha parat a pensar tota la profunditat d’aquesta crítica mordaç a una manera d’entendre la netedat d’una ciutat. Per combatre tanta ximpleria, un anònim ha escrit amb lletres negres, majestuoses, excelses: “Graffitti polític”. I des del seu cau somriu mentre l’Oliver i el Trabal se’l miren orgullosos de veure que la seva ombra continua tan vigent com sempre. I que per molts anys!
Publicitat
