Sembla que tenir bo cada dia és més complicat, almenys en català. De tota la vida l’explicació havia estat evident: quan algú hi sortia guanyant sense motiu lògic, tothom quedava conhortat per saviesa popular. La locució hi donava l’explicació més òbvia: ‘El meu pare té bo amb l’alcalde’ i no en parlem pus.
Els que som de poble ho sabem prou atès que les mides de la col·lectivitat permet posar nom i llinatges al fet de tenir bo. Se m’acut pel cap baix un llinatge que de totes, totes va tenir bo a l’hora de triar la ubicació familiar en el nou cementeri municipal.
La llengua és un codi privat en tant que regeix unes pautes culturals: la llengua té història. Els mots són empremtes de comportament col·lectiu i de saviesa heretada. Tal com diu la parèmia, ‘el dimoni sap més per vell que per dimoni’, la transcendència dels mots es mesura per la seva vellesa -llegiu-hi història social- més que pel fet de ser mots.
Potser aquesta teoria no fa modern però és una de les raons en què es fonamenta la necessitat de preservar les llengües que els humans amb atzar i esforç hem produït al llarg de la nostra existència a la Terra. És la llengua del territori que ens dóna els consells útils i necessaris per interpretar el món més immediat. En català ja ho sabem: en haver-hi una desavinença hi ha dues possibilitats per cloure l’assumpte. Ho podem fer amb un ‘no en parlem pus’, la qual cosa pot voler dir que s’ha arribat a un acord més o menys efectiu; i amb un ‘tal diu farà un any’ on la desavinença amenaça de ser de per vida. Aquesta segona opció manifesta la impossibilitat de resoldre el conflicte, i per tant el deixa resolt.
Parlam d’expressions psicolingüístiques extremadament útils i necessàries per entendre el comportament de la col·lectivitat que ens envolta. L’expressió ‘tenir bo’ és més que un mot gran és vell com el dimoni i està capacitat per descodificar comportaments socials. Quan vaig llegir el desembre proppassat que el Tribunal Constitucional espanyol donava la raó a un parell -en sentit mallorquí del terme- de pares que denunciaven que els seus fills no podien fer classes en espanyol a Catalunya, i que el Tribunal Suprem espanyol havia emès tres sentències en què obligava la Generalitat de Catalunya a fer servir l’espanyol com a llengua vehicular a les escoles; només em va caldre recórrer a l’esmentada locució per comprendre-ho tot. Aquells pares havien tingut bo amb la cort, això és ‘tenir amistat i influència entre gent revestida d’autoritat’ (DCVB).
El monolingüisme espanyol té bo, la qual cosa evidentment pesa més que el lògic i democràtic i universal dret de la col·lectivitat catalana a exercir la diversitat lingüística tot fent ús del català, llengua territorial i pròpia; i símbol per a la preservació de la diversitat al món.
Els pares que proclamen el dret individual d’uns fillets per sobre del dret a la diversitat lingüística, ho fan contra tota lògica col·lectiva per als catalans; però ho fan perquè tenen bo. Quan algú té bo pot prescindir d’empegueir-se fins i tot en cas de fer greus errors històrics com per exemple dir sense quedar més vermell que una tomàtiga de ramellet aquella frase de Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sinó de encuentro…
Queda ben clar que nosaltres els catalans no tenim bo amb la cort, potser és per això que tampoc tenim bo als mitjans de comunicació? Per què els llibres d’estil de mitjans de prestigi reconegut recullen en qualitat de ‘paraules específiques del llenguatge col·loquial, admeses en espais informals, habituals sobretot en diàlegs o declaracions’, el mot opac ‘enxufe’ i no recullen el mot carregat de significat cultural i idiomàtic ‘tenir bo’?
Que no tinguem bo amb la cort ara com ara no té nom, però direm que té explicació històrica des d’aquells decrets de Nova Planta. Que no tinguem bo als nostres mitjans de comunicació, això no té consol.
