Avui matí he sintonitzat Catalunya Ràdio. Aquesta temporadeta que pas per Barcelona em permet triar entre més d’una ràdio en català. Ho aprofit tant com puc perquè sé que en tornar cap a Mallorca tindré problemes seriosos per seguir la informació d’emissores que parlen en català, i que ho fan des del Principat de Catalunya; tot i que sovint aquestes mateixes emissores ignoren el fet que tenen oients més enllà de Barcelona, més enllà d’una autonomia i més enllà d’un trosset de mar; més enllà d’un Estat. Sovint ignoren que parlen per a un país i que són escoltades arreu dels Països Catalans. Sovint ignoren, no sempre, que no ens cal el permís de cap estat per agafar un micròfon i parlar a la nostra audiència en català i per als Països Catalans.
Avui me’n faig creus en veure com les sondes còsmiques, aquests ginys espacials no tripulats, es passegen falagueres per tot el sistema solar i emeten regularment els senyals a la Terra, mentre que emissores com RAC1 o Catalunya Ràdio no arriben tan falagueres a Alaior (Menorca) o a Esporles (Mallorca). I això que no sé qui diu que som un país petit. Ara imaginau-vos-el més gran!
Avui han tancat TV3 al País Valencià. Cada dia des de fa una setmana així ho record en llevar-me. Cal no oblidar les fetes, ni les bones ni les dolentes. Avui han tancat TV3, diré demà. Un poble ha de tenir memòria. La cosa feia anys que covava. Anava covant talment malaltia sorda: ‘Història d’una obsessió’, titulava Vilaweb (18-02-2011). Amb aquest tancament ELLS han retut homenatge a aquell Colp del 23 de febrer de 1981, que diuen que va fer un tal Tejero. Un colp que situava un altre cop els mots amb la cultura que els produeix: un pronunciamiento té síl·labes i semàntica espanyoles. Té entrada al Diccionari de la RAE. Resta definit amb el mot gran: ‘Alzamiento militar’.
Avui matí a la ràdio deien que a Reus una nina de cinc anys havia arribat a escola i havia informat del fet que sa mare era morta. Sembla que la dona havia estat assassinada a ganivetades per son pare. Ho contava així el diari ‘Ara.cat’ (23-02-2011): ‘El principal sospitós del crim és un home d’origen sud-americà de 34 anys que ja tenia una condemna per maltractament a la víctima el 2006’.
Ahir llegia (‘Crònica.cat’, 22-02-2011) que un historiador es planyia que el nin Francesc Colomar, guanyador d’un Goya per la pel·lícula ‘Pa negre’, no s’expressàs correctament en espanyol. L’home, Fernando García Cortázar, trobava que aquesta feta era una agressió a l’idioma comú.
Sobre el mot pronunciamiento no m’hi pronunciaré, entre d’altres coses perquè el meu diccionari normatiu i el seu entren en un petit conflicte d’interessos semàntics pel que fa en aquest mot. Sobre el terme ‘idioma comú’, sobre aquest sí que m’hi pronunciaré.
El DIEC-2 diu sobre comú: ‘compartit per dos o més a la vegada’. El diccionari no assenyala l’obligatorietat de per vida d’aquest compartir, ni tampoc que la cosa compartida sempre hagi de ser la mateixa.
Un idioma comú pot ser-ho per comunicació en un espai, context i temps ben determinats. Així els humans en tant que parlants podem tenir diversos idiomes comuns segons les nostres interaccions i capacitats multilingües. És idioma comú a molts professors de física de la Xarxa d’Universitats Joan Lluís Vives, l’anglès: idioma comú en publicacions, en congressos i en fòrums internacionals per un bon grapat de professors que exerceixen als Països Catalans. Conec alguns col·legues físics que tenen un domini comunicatiu de l’anglès força elevat i un domini expressiu i identificatiu del català de Mallorca, genial. L’espanyol el reserven bàsicament per la paperassa administrativa que se’n va a Madrid, i per algun congrés si convé; i per converses d’aquelles que adesiara un té. Potser el seu espanyol parlat és un espanyol de comunicació, talment com el de l’actor Francesc Colomar. De ben segur que ni els professors de física –per anomenar una especialitat-, ni l’al·lot Francesc Colomar, ni nosaltres no tenim gaire problema amb un idioma comú o fins i tot en dos idiomes comuns o tres.
Em direu que no l’he entès bé, al senyor Fernando, que en realitat ell en dir allò d’idioma comú es referia a ‘lloc comú’, anomenat també ‘comuna’? Compte perquè en qüestions d’anar del cos –o de ventre- convé no badar!
La confluència amb un idioma comú en un àmbit d’ús concret no s’ha d’identificar de ple amb realitats com ‘llengua pròpia’ i ‘llengua territorial’. Quan barrejam conceptes –i ho fem expressament- cream confusió. Mesclam ous amb caragols, una menja pudenta per al paladar, tan pudenta com un lloc comú que no té amo.
Per desfer l’olla de caragols que alguns lletruts creen convé tenir ben present el fet que una llengua pròpia és aquella que ens performa la ment i el pensament, i que una llengua territorial és aquella amb què els mots s’hi han identificat. Com a catalana de Mallorca tinc una llengua pròpia que coincideix territorialment amb els Països Catalans. Com a catalana de Mallorca si pas un temps a Berlín o a Londres seré propietària d’una llengua pròpia que compartiré, o no; i faré ús de la seva llengua territorial que de ben segur coincidirà sovint o adesiara amb l’idioma comú. I cadascú a casa seva que hi falta gent.
Una pregunta. Si us plau, responeu a aquesta pregunta: a TV3, AVUI, l’han prohibida, tancada o morta a ganivetades per autonòmica o per comunament territorial? Potser, senyor Duran, que ho revisi quan diu que “És un error polític parlar de ‘Països Catalans’” (Crònica.cat, 26-02-2011). Tanmateix, tant si en parlam com si no, els Països Catalans hi són. Hi són en història i hi són en l’imaginari d’ELLS.
Compte, perquè la dona assassinada a ganivetades potser també triava les paraules que dirigia a ELL! I tanmateix la dona assassinada no farà Nadal d’enguany amb sa filla.
Un prec. Perquè TV3 pugui fer molts de nadals i molts de sant esteves a les llars dels Països Catalans!
