Aquests dies hem pogut veure un anunci que ens esperona a dir-hi la nostra, sobre la llibertat d’un poble que malda per sobreviure i que té una capital anomenada Barcelona. Fa estona que aquestes consultes caminen amb l’esforç de tot un poble. I a mi em recorden el cal·ligrama del gran Salvat-Papasseit: ‘Camí de sol/per les rutes amigues/unes formigues’; les quals fent camí deixen la traça ben marcada.
El vídeo, anunci, surt al mercat tot just s’acaba de celebrar a Fraga la jornada ‘Llengua i emoció’, organitzada per l’Institut d’Estudis del Baix Cinca sota el guiatge del psicòleg Quim Gibert. I amb un lema: ‘Propostes pràctiques i concretes per viure en català’. M’interessa especialment ressenyar-hi el terme emoció, perquè la majoria de productes enunciats als mitjans de comunicació en format ‘ho venc, compra-ho’, apel·len a aquest registre humà nostre, dens i extens.
‘No votis’ ens diuen des de ‘Barcelona Decideix’, fent ús d’aquella estratègia de mercat del ‘no pensis en un elefant blau’. És el que ens passa a tots, en tant que humans envoltats d’una capa densa d’emoció social; en dir-nos ‘no parlis en català’, t’agafa una xerrera d’aquesta llengua que és gros. El ‘no ho facis’ esperona mil vegades més que el ‘fes-ho, però a mitges’, talment com el català al senat que serà usat sempre i quan els senadors continuïn preguntant als membres del govern espanyol en castellà.
El vídeo es basa a desmitificar tots els tòpics que des que tenim autonomia i més enrere recordam: ‘Votar per Catalunya és trencar la cohesió social, és il·legal, és perillós, és antidemocràtic’, etc. És el vell tòpic: els catalans en tant que parlants no fem altra cosa més que ‘molestar’. Tant bé com aniria la cosa si desapareguéssim en un atac de comprensió i bondat infinites! El poble espanyol se sentiria alliberat d’aquesta nosa: ‘la nosa catalana’.
La fòbia als catalans és presentada com un fet que té solidesa històrica, per tant un fet normal, i amb contingut europeu. I de percepció culte. N’hi ha que citen autors de ‘prestigi històric’ per acabar-ho d’argumentar: Desde ‘l’avara povertá di Catalogne’ de que habla Dante a los brutales juicios de Quevedo, el tópico del carácter avaricioso de los catalanes -que comparten con escoceses y judíos- tiene hondas raíces. Recordava un dels seus intel·lectuals al diari ‘El País’ (5-01-06).
El president Mas del POLÒNIA usa també aquesta estratègia de capbussar-se en el tòpic per fer-hi la volta: ‘Catalans, ara ens toca ser més catalans que mai’ . Avesats a fer feina per altri i per nosaltres, el poble català ha après a nedar i guardar la roba. En tot cas la nostra llengua catalana deixa escrit dins la memòria històrica aquest comportament grupal. Sabem que val més ‘estirar els correigs’, reduir despeses, que no ‘estirar més el braç que la màniga’ o ‘estirar més els peus que el llençol’. D’aquesta actitud catalana, els de cultura espanyol en diuen ser avaricioso. I ens acusen de ser estrets o garrepes, i de fer nosa amb la tortura del català. Dos prejudicis que han estès a tort i a dret des que tenen poder.
Atès que nosaltres com a catalans no som socialment res de bo, tenen dret sobre nosaltres a esmenar-nos. I ho fan exercint el prejudici tòpic de recordar-nos que cal deixar de fer de catalans, que és una cosa molt dolenta i molt antinatural.
Així ho va fer, fa una setmana, una al·loteta jove a Caldes de Malavella. Va venir a la taula a servir-nos. Va fer una mica tard, perquè ja ens havien demanat què volíem. Ella va fer el gest d’apuntar la comanda. Jo vaig tenir una fracció de segon per dir-li : -‘ja..’ I no em va deixar seguir. Com un llamp em va dir: –Háblame en castellano. Vatua l’ase, si era deixondida l’al·loteta de faccions hispanoamericanes a l’hora de reconèixer la fonètica catalana!
Vaig fer que no la sentia. I vaig decidir seguir amb el que feia. Aquell gest meu de fer que no la veia, va anar cap dret a la seva emoció. Va girar cua més encesa que un misto. I particularment vaig haver de fer l’esforç perquè aquella topada social marxàs de la meva emoció i s’ubicàs només en la ment, per tal de fer-ne l’anàlisi en termes psicolingüístics. Ras i curt, de domini de llengües.
En haver de pagar vaig anar a caixa. Hi havia l’encarregada, a la qual li vaig dir que en aquell local funcionaven com en temps de Franco, atès que el client català havia de parlar la llengua de l’imperi. Tot d’una em va dir que la noia feia molt poquet que era a Girona. Calia ser considerats. A tal resposta, li vaig demanar si als clients anglòfons, que hi havia també asseguts al local, els feia parlar en castellà. Em va respondre que, això no. On s’hauria vist mai! Al cap i a la fi el client sempre té raó. Tret és clar, que sigui català i que faci la comanda a Caldes de Malavella, al Passeig de Gracia de Barcelona, al Passeig Marítim de Palma…
És el prejudici. És el tòpic, útil perquè va directament a l’emoció. La dificultat de capgirar un prejudici no rau en el fet que la seva efectivitat compti amb una tradició oral i escrita llarga, llarguíssima. La dificultat rau en el fet que no hi ha dificultat. N’hi ha prou que algú l’encerti amb l’encanteri de desfer la paraula que ens fa mal com a catalans; i la situació canvia. N’hi ha prou a fer ús de la mimesi simbòlica. Vet ací l’encert de les jornades organitzes a Fraga. Vet ací l’encert del vídeo del 10 d’abril.
Imaginau-vos en Colin Firth, l’actor guanyador aquest 2011 d’una de les estàtues que reparteix Hollywood, rebent el premi i saludant el públic en català. Vet ací la importància del fet que persones simbòliques com Joel Joan, Sílvia Bel, Toni Albà…, agafin el prejudici i amb les tècniques de ‘fer comprar’ el capgirin: -‘Voleu dir que és antidemocràtic?’ Diu el vídeo. I a partir d’aquí apel·len al dret individual i col·lectiu d’exercir l’emoció del vot per Barcelona, per Catalunya, per una llibertat diferent: per La llibertat dels qui superen el rossegall decimonònic i podrit del ‘fer nosa’.
Per Catalunya: Barcelona, decideix!
