Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

Un diputat socialista errat d’osques i de crostes

|

- Publicitat -

Carta oberta a Oriol Pujol i als ‘nois del pinyol’(sic)

Us recordau d’aquell personatge polític que el 2007 afirmava que calia arrencar ‘la crosta nacionalista de TV3 i de Catalunya Ràdio’? Denunciava, com aquell qui denuncia bruixes portal sí portal també, que  la paraula ‘Espanya’ era  exclosa i substituïda sempre pel terme ‘Estat’ o ‘qualsevol eufemisme o el·lipsi’ en els mitjans de comunicació públics catalans. 
Ara l’home parlamentari –i que sia dit de passada no és cap eminència en l’art de l’oratòria, i que a més té el cuiro prim en qüestions de mots i termes-, amb ganes de celebrar a la seva la consulta del 10 d’abril ‘Barcelona decideix’; ha  incorporat un nou mot al seu vocabulari. A la crosta catalanista s’hi ha d’afegir el ‘pinyol’. I des de la posició centrada que dóna no ser  ni de la crosta ni del pinyol recomana als ‘nois del pinyol (Oriol Pujol, Homs, Felip Puig…) i també a Artur Mas que escoltin la centrada veu de Duran’ (directe.cat, 7-02-2011).

Publicitat

A Aquest diputat del Principat de Catalunya que ensuma bubotes catalanistes constantment, li aconsellaria dues coses que pens que l’acabaran de centrar:
Primera, fer un grup al facebook –ara amb això d’Internet la cosa és bufar i fer ampolles- amb col·legues seus de València o de Palma. El grup es podria anomenar, ‘per als que ensumam esperits malignes que parlen i pensen en català’. I així tots plegats que se centrassin i es concentrassin a no pixar fora de test. Adesiara al diputat i als col·legues d’aquest possible grup, els diria que som al segle XXI. Que el món sencer parla de diversitat, d’ecologia lingüística, de respecte, de construir des del local per ser globals… I que per tant ells no haurien d’anar a pas de bou. Els diria que cal ajustar-se a la nova època: nacions velles que a poc a poc conformen el nou mapa Europeu. Parlam d’Estònia i d’altres. Parlam de Catalunya, dels Països Catalans.
Segona, fer urgentment un curset. Si fem cas a la nostàlgia, aconsellaria un manual d’aquells cursos memorables del ‘Digui-Digui’, amb què tantíssimes persones varen aprendre allò que  el Generalísimo i d’altres havien negat al poble i al món: com enfilar mots en so català.
I per què un curset? Perquè així en haver d’usar la metàfora o la ironia no escopirien fora de la trona i no compixarien el missatge.
I per què ho dic? Perquè un usuari de la llengua sap que en català els mots ‘noi’, ‘xic’, ‘nin’ designen les persones que encara no són casadores o fins i tot que encara no han arribat a fadrins. Ara bé el diccionari especifica que hom pot també referir-se així als propis fills, tenguin l’edat que tenguin; i als amics. Em tem, però, que cap d’aquestes accepcions no fan el pes al diputat. Si no vaig errada de comptes, em tem que el diputat en qüestió ha fet ús del mot ‘noi’, per reflectir no precisament el fet que els al·ludits passen dels quaranta, sinó per  deixar clara la seva superioritat envers persones que tenen vel·leïtats independentistes. Tothom sap que les vel·leïtatssón cosa incompleta i passatgera que no arriben a una decisió ferma.

Però no donem més importància a la corda que al bou i tornem als mots i a la necessitat de fer cursos o cursets. Per quines raons convé fer-los. Quines coses ens aclariran:
Primer, del mot ‘crosta’. Era el que esperàvem tots que ens sortís després de fer-nos aquelles ferides memorables als genolls o als colzes –els camins no tenien asfalt- en caure de la bicicleta costa per avall fets una fua. Quan la ferida feia crosta havies tocat mare, tot anava bé. Ho diu la saviesa popular i el diccionari: ‘Capa seca que es forma damunt una ferida que està en camí de guarir-se’. Per tant, i des que som petita, em declar una fanàtica de la crosta, d’anar amb bicicleta costa per avall i de les ferides que es guareixen bé; tot i que hagin durat quaranta anys o tres segles. Diuen que des del segle XVIII hi ha ferida, i una per a cada capital dels Països Catalans.
Segon, del mot ‘pinyol’. Diu el diccionari que és la part interior llenyosa d’un fruit que conté la llavor. I de la llavor, en surt la vida, la creació, la renovació, l’esperança. I no en parlem si el pinyol s’agombola dins un compost sintagmàtic: llavors tenim un ‘pinyol vermell’, que és per dir que una cosa és extremadament bona.

Per concloure aquesta carta oberta: Senyor diputat, les vostres preteses desqualificacions no van ni amb rodes. Jo de vós no les duria a estampar a Lluc. Més aviat em matricularia a algun curset d’aquests d’aprendre idiomes, si pot ser un que inclogui ‘aprendre català’. És un bon consell per no mostrar els peus, que és una cosa que fa lleig.
I als ‘nois del pinyol’ (sic), Oriol Pujol, Francesc Homs, Felip Puig… us anim a lloar la crosta i a servar el pinyol.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut