S’està parlant d’ajudes per valor de 25.000 milions de dòlars, addicionals als 25.000 milions en crèdits tous que es van donar fa unes setmanes. I no seria suficient, caldrien més ajudes per evitar la suspensió de pagaments.
És just ajudar a les empreses automobilístiques americanes? És eficient? Si se’ls ajuda, es perpetua una greu ineficiència, a costa de tots els contribuents. Per cert, i per què ajudar a les empreses automobilístiques i no a altres indústries? On està el límit?
Fixa’t en el gràfic adjunt. Els treballadors dels principals fabricants de cotxes americans (Big 3) guanyen… un 65% que els seus “companys” que treballen per empreses no-americanes! Està clar que aquestes empreses no podran ser mai competitives. Ajudar-les? Pa per avui, fam per demà… pagat a costa de tots els americans. Permetre que facin fallida no vol dir que tanquin, només que es puguin reestructurar i ajustar sous, compromisos de pensions i el poder dels sindicats. Les companyies podrien seguir funcionant i, degut a les característiques de les suspensions de pagaments als Estats Units (Chapter 11), podria tenir més facilitats per aconseguir finançament privat, a través del mecanisme de debtor-in-possession (DIP).
Un altre argument: posats a què el govern posi diners, millor que ho faci en indústries on el retorn per a la societat sigui més gran, i no en indústries on el retorn a llarg termini és baix o clarament negatiu.
Articles interessants relacionats:
http://mjperry.blogspot.com/2008/11/bailout-ultimate-in-lemon-socialism.html
http://sternfinance.blogspot.com/2008/11/should-gmchrysler-file-for-bankruptcy_05.html
http://www.becker-posner-blog.com/archives/2008/11/bail_out_the_bi.html
http://www.washingtonpost.com/wp-dyn/content/article/2008/11/16/AR2008111601743.html
