Hi ha tres exemples significatius de la (no) acceptació de la pluralitat dins dels partits polítics. Al PP, Rajoy va convidar fa uns dies a Esperanza Aguirre a deixar el partit i anar a un partit liberal. La setmana passada el conseller Baltasar va convidar els seus companys de partit crítics amb el transvasament de l’Ebre a deixar IC. I fa uns mesos Carod Rovira va convidar als membres de Reagrupament.Cat crítics amb la direcció a deixar ERC.
Aquests tres exemples són simptomàtics i no casuals, i segurament no exclusius d’aquests partits. L’estructura actual del sistema de partits tendeix a afavorir el pensament únic i a penalitzar la dissidència, enlloc d’enriquir-se de les diferents visions i sensibilitats al voltant de l’ideari d’un partit. També és una mostra de la poca permeabilitat a les crítiques i de la sensació de tenir la veritat absoluta per part d’alguns líders polítics.
Un petició pels convidats a marxar: que no se’n vagin. Els partits han de ser plurals, no monolítics, i han de recollir totes les sensibilitats possibles. És bo que als partits hi hagi gent que no els faci por a discrepar a pesar de les conseqüències que moltes vegades això suposa. Si se’n van, els partits seran cada vegada més uniformes, ja que marxaran els que pensen diferent i volen canviar les coses, al temps que tendeixen a entrar en els partits els que ja estan d’acord amb el que pensa el líder. En fi, benvinguda la pluralitat.
