El procés es clarifica. Potser es complica, però es clarifica: no hi pot haver referèndum per la independència, ni ara, ni al 2014 ni mai. L’estat espanyol, govern i justícia, així ho afirmen amb tota la contundència i cruesa possible davant la proposta de consulta popular que volien fer a Euskadi.
Si no es pot fer referèndum per la independència, quina solució queda? Doncs proclamar unilateralment la República Catalana i, després, fer el referèndum. Espanya no és Canadà o el Regne Unit, estats amb llarga tradició democràtica que accepten que el Quebec o Escòcia puguin decidir lliurement el seu futur en referèndum. Espanya no reconeix ni reconeixerà mai el dret a l’autodeterminació, i per tant un projecte d’alliberament nacional que tingui com a fase intermitja un referèndum no és una opció viable.
Aquest procés de proclamació unilateral de la independència sense consulta popular prèvia no és la ideal, però és l’únic camí possible. Cal fer esforços titànics per convocar un referèndum que amb tota seguretat no es podrà realitzar? Què guanyem, a part de mostrar (una altra vegada) els dèficits democràtics de l’estat?
Potser és més complicat, però és més clar: treballem per aconseguir una majoria parlamentària, i no dediquem massa esforços a convocar una consulta que no podrem fer. De fet, així ho plantejava Reagrupament en la seva ponència alternativa en el darrer Congrés d’ERC.
Tenim molta feina: tenir tot a punt pel dia D (tot vol dir tot) i aconseguir la majoria social que avali l’opció política de la independència. Inevitablement la confrontació amb l’estat comporta neguit i incertesa, però cada dia es confirma un argument de pes: els costos de la dependència són molt més grans que els de la independència. O en positiu: amb la independència viurem millor.
