Uns comportaments/actituds inadequades, un entorn que ho ha permès o fomentat, i una gent que s’ha liat.
Entre les actituds, over self-confidence, sensació d’invulnerabilitat, pensant que tot sortiria bé; me too, si tothom ho feia, havia d’estar bé; greed, hubris, cobdícia, voler sempre més, sense límits; i tot això agreujat per un sistema d’incentius pervers, que incentivava prendre riscos excessius a curt termini, sense proporcionalitat pels individus entre uns resultats positius (bonus, promoció…) i negatius (pèrdua de feina?).
Aquestes actituds s’han vist reforçades per un entorn que ha facilitat l’aparició d’excessos: uns tipus d’interès extremadament baixos, que ha creat una bombolla inversora (principalment, però no només, immobiliària); una regulació del sistema financer laxa als Estats Units, el que explica el per què la crisi subprime hagi afectat molt als Estats Units i molt menys a la resta; i un govern que volia promocionar la vivenda de propietat i que per tant no posava pegues a la concessió d’hipoteques amb alt risc d’impagament (més greu encara, les incentivava oferint garantia total sobre Fannie Mae i Freddie Mac)
I en aquest entorn apareixen els NINJAs: No Income No Jobs or Assets, gent sense ingressos, ni feina ni propietats, gent que demana hipoteques que en el futur no poden pagar. Hi havia casos extrems, NINJAs de veritat, però també ciutadans “normals” que es van endeutar més enllà del que era raonable amb unes expectitves (ells i els bancs) de revalorització immobiliària que no s’ha donat. Es van liar o es van deixar liar, segons com es miri.
Que ha acabat de complicar-ho tot? Que per fer més hipoteques als NINJAs, els bancs es van vendre les hipoteques dels NINJAs que tenien en cartera com si fossin actius de primeríssima qualitat. I amb el crack immobiliari ara ens trobem ens trobem que, segons The Wall Street Journal, 1 de cada 6 propietaris de cases als Estats Units (el 16%) tenen una hipoteca per sobre del valor de la seva casa. Entre els que van comprar la casa els darrers 5 anys, aquest número arriba al 29%. I això fa que aquestes persones gastin menys per l’efecte riquesa (o pobresa?) o que, si van maldades, tinguin incentius per deixar de pagar la hipoteca, afectant als bancs i als inversors que tenen les seves hipoteques.
Sort que la regulació en el sistema financer a Europa, i especialment a Espanya, ha evitat aquest mega-lio que tenen als Estats Units. Això, i gràcies a la menor sofisticació de les entitats financeres (a mi sempre m’ha agradat més la cuina tradicional), concentrades en el negoci minorista, i paradoxalment al propi boom immobiliari, que ha fet que les entitats financeres espanyoles es concentressin en aconseguir recursos per finançar-ho, enlloc de buscar inversions exòtiques a l’exterior, ha evitat que el que ha passat allà passés també aquí.
En una cosa ZP té raó: el sistema financer espanyol és un dels més sòlids del món. Gràcies principalment al regulador, però.
