Estem de sort amb les caixes catalanes. Es podria considerar, des del punt d’economia de mercat, que les caixes d’estalvi són una anomalia: empreses sense propietari… que funcionen! La crítica més comuna és que no estan sotmeses a la disciplina de mercat. L’altra crítica recorrent és que no inverteixen prou en l’economia productiva o en els emprenedors.
Anem a pams. Les caixes no tenen accionistes, cert, però estan sotmeses a l’economia de mercat. Cada dia que obren, si no ho fan prou bé, els seus clients se’n van a la competència. Si gestionen malament el seu crèdit o fan inversions poc prudents, el Banc d’Espanya intervé immediatament. I si no generen prou beneficis, el seu consell d’administració demana responsabilitats, ja que això provoca que reverteixin menys diners a la seva obra social. És cert que no cotitzen a borsa, però això els permet tenir una visió a llarg termini, com les empreses que pertanyen a societats de capital risc o les empreses familiars, que no estan sotmeses a la pressió d’haver de donar explicacions cada tres mesos dels seus resultats, sinó obligades a tenir una estratègia guanyadora a llarg termini. De fet, no estar a borsa de vegades juga en contra de les caixes, ja que no poden fer adquisicions de bancs per créixer a l’igual que han fet els grans bancs espanyols a l’estranger.
L’altra crítica és que no inverteixen prou en l’economia real. Aquest argument em recorda que hi ha temes en que tothom en sap molt. El Barça és un d’ells, sembla que les caixes també. Tots podem opinar en què haurien d’invertir les caixes, però és millor que ho decideixi aquell que la coneix més i que es juga el seu prestigi i reputació, i no una persona que no necessàriament té les mateixes capacitats, preparació i incentius. De fet, Catalunya és un exemple d’intervenció pública molt limitada, el que ha fet que, a diferència d’altres comunitats, les nostres caixes siguin en general més solvents, eficients i rendibles que les de la resta de l’estat, a pesar d’haver-ne deu.
Això no vol dir que hàgim de ser acrítics amb les caixes. A l’inrevés, els hem de demanar que siguin el més rendibles, eficients i sòlides possibles per a què així retornin el màxim possible a la societat a través de l’obra social. Els hem de demanar que expliquin bé la seva obra social. També els hem de demanar transparència, a l’igual que les empreses que cotitzen a borsa. Però sobretot, i no ho oblidem, el que hem de fer és defensar-les de qualsevol intervenció pública i, sobretot, d’aquells que defensen la seva privatització.
Catalunya no es pot permetre el luxe de quedar-se sense caixes, i la societat no pot renunciar a la seva obra social. Si les caixes catalanes es privatitzessin, les compraríem els catalans, o passaria el mateix que amb Fecsa, Caprabo, Panrico, etc.? Funcionarien millor si hi hagués una major intervenció pública? Podrien funcionar millor les caixes? Potser sí, potser no, però fem cas de la dita: “if it ain’t broken, don’t fix it”, si no està espatllat, no intentem arreglar-ho. Els catalans ens hi juguem massa.
