Curiós acrònim americà, IOKIYAR: “it’s OK if you’re a Republican”. L’utilitza Paul Krugman en un post per referir-se a la polèmica de les darreres setmanes a les presidencials americanes i a la doble moral que tenen els Republicans per criticar amb agressivitat comportaments dels Demòcrates que ells també reprodueixen (i que, quan ho fan ells, òbviament no és criticable). Van preguntar a McCain, candidat republicà, quantes cases tenia, i no va saber contestar. Més tard els seus assessors van comunicar que en tenia 7. Ara els Demòcrates, començant pel propi candidat a la vice-presidència Joe Biden, estan explotant aquest fet, amb un pèl de demagògia, dient que una persona amb 7 cases no pot entendre a la gent que té problemes per pagar la seva hipoteca, que un President així no entendria els problemes de la gent, etc.
Krugman defensa aquesta actuació dels Demòcrates amb l’argument que els propis Republicans han fet demagògia en temes semblants en el passat per atacar els demòcrates, i que per tant cal atacar la doble moral dels Republicans, també amb demagògia, si cal. Així, en les anteriors presidencials els Republicans van arribar a acusar a John Kerry de gigoló per haver-se casat amb una dona molt rica… a l’igual que ha també fet McCain. O estan acusant permanentment d’elitista a Obama, dient que els Republicans són gent del “poble”, gent com ells… però el seu líder té 7 cases.
Aquesta expressió, IOKIYAR, m’ha fet pensar en Catalunya. Aquí però seria a l’inrevés: “it’s OK if you’re NOT a Republican”. Em refereixo a la doble moral amb que es jutja moltes vegades comportaments d’ERC o del món sobiranista. Se’ls critica fins a l’extrem algunes accions, mentre que comportaments similars d’altres partits o moviments són comentats de forma molt més suau o directament obviats.
Tres exemples: un, el nomenament del germà de Carod per “l’ambaixada” a París. Criticable, sí, però a l’igual que s’hauria de criticar nomenaments similars de germans, cosins i fills. Un altre, que persones vinculades a Sobirania i Progrés rebin encàrrecs per part del departament de Turisme, criticat per alguns mitjans. No ho considero criticable, ja que se’ls ha triat per mèrits propis, i de fet sobtaria que aquest o qualsevol altre govern volgués fer estudis sobre qüestions històriques a Catalunya i no contractés a aquestes persones. Per últim, el tractament que ha rebut Joan Laporta per part d’alguns mitjans, criticant fins a l’extrem i de forma permanent algunes de les seves actuacions, a pesar de què el seu balanç com a president del Barça és clarament positiu i millor que el dels seus antecessors (als quals per cert aquests mateixos no criticaven ni molt menys amb tanta duresa). Té alguna cosa a veure que Laporta sigui independentista?
La lliçó, però, no és fer com els altres, acceptar el status quo, i defensar actituds injustificables dient que els altres també ho fan. L’independentisme sempre serà jutjat per tothom (incloent pels propis independentistes) amb més severitat que altres moviments, ja que vol trencar el marc legal en el que ens trobem, és un moviment rupturista per definició. La solució passa per ser prudents, cuidar les formes, i aplicar sempre la meritocràcia, triant sempre les persones més preparades. I passa també per actuar de forma descomplexada i no caure en la trampa IOKIYAR a la catalana, de creure’ns algunes crítiques que ens fan perquè som sobiranistes. No ens enganyem, molts seguiran criticant (ara sense raó) als sobiranistes. Però el país, aplicant criteris meritocràtics i exquisitesa en les formes, anirà millor. Ah, i la gent es tornarà a creure les “mans netes”.
