En aquesta vida no hi ha res segur, excepte la mort i els impostos. Les emissions de deute del Regne d’Espanya mai han estat 100% segures, però quasi. Ara ho són una mica menys.
L’agència Standard & Poor’s ha baixat la qualificació del Regne d’Espanya de la qualificació màxima AAA a AA+ (l’últim estat que va perdre la qualificació d’AAA va ser Japó). Què vol dir? Que la probabilitat de què l’estat espanyol no pagui el seu deute (com ha fet en el passat per exemple Argetina) és de 0,05% (abans era del 0,04%). És a dir, que pagarà el deute gairebé segur, tot i que les seves finances han empitjorat i les possibilitats de que faci fallida han augmentat un 25%. El rating és més alt que el de Portugal, Itàlia o Grècia i el mateix que Bèlgica, però per sota d’Alemanya, Finlàndia, França o Holanda, la Champions League a la qual pertanyia Espanya segons deia ZP fa poc més d’un any. Lehman Brothers també tenia AAA i va fer fallida, però això és una altra història.
Per què ens baixa el rating? Per vàries raons, però la principal és pel dèficit públic: Solbes preveu el 5,8% del PIB de dèficit el 2009, sense incloure el nou finançament autonòmic que previsiblement es finançarà amb deute públic. De fet Standard & Poor’s no es creu aquesta xifra, ja de per sí és extremadament alta (el límit europeu és el 3%), i preveu un dèficit públic del 6,6% el 2009 i un increment del deute públic del 18% del PIB en els propers 4 anys.
Implicacions? El deute públic de l’estat serà més car (els mercats ja ho descomptaven des de fa temps), i per tant l’estat haurà de pagar més interessos pel seu deute. Com a conseqüència, els contribuents haurem de pagar més impostos en algun moment del futur (el deute, en algun moment, nosaltres o els nostres fills, s’haurà de tornar). Com l’estat té menys solvència, les emissions dels bancs amb garantia de l’estat seran més cares, i per tant faran préstecs més cars a les empreses i ciutadans. Els préstecs amb fons del govern (p.e. ICOs) també tindran un cost major. Les empreses espanyoles tindran majors costos de finançament. I molt més. Vaja, que d’una forma o altra ens acabarà afectant, a nosaltres i als nostres fills.
Tornem però al dèficit públic: tenir un dèficit del 5,8% (segons Solbes) o del 6,6% (segons Standard & Poor’s) aquest 2009 tindrà moltes conseqüències, a present i a futur. La més immediata és que elimina qualsevol marge de maniobra del govern per reactivar l’economia baixant els impostos o augmentant la despesa pública via inversió productiva (no peonades), i limita per tant les possibilitats d’atenuar una crisi econòmica amb conseqüències fatals per molts treballadors i empresaris. També condiciona el nostre futur, ja que aquest deute (interessos inclosos) s’hauran de tornar en un moment o altre.
El que em preocupa però no és la fallida del Regne d’Espanya, que té més probabilitats que fa un temps però que no passarà (suposo). Tampoc em preocupa la baixada del rating en sí. El que em preocupa són les raons i les conseqüències de la baixada, i l’impacte que això té i tindrà en la nostra economia i qualitat de vida, present i futura. I això només es podrà resoldre, si es pot resoldre, amb reformes estructurals difícils i doloroses que cap polític s’atreveix a proposar (o sortint de l’euro i devaluant la moneda, com sembla suggerir Paul Krugman quan explica com s’assemblen Espanya i Florida, i com Florida se’n sortirà millor que Espanya). No podem viure de forma indefinida per sobre de les nostres possibilitats. I sí, en recessió es pot justificar dèficit sempre que hi hagi superàvit quan l’economia creix, però els superàvits del passat han estat molt inferiors als dèficits previstos els propers anys. Fallida del Regne d’Espanya segurament no, però fallida d’un model de creixement i d’un model econòmic que no ens podem permetre segurament sí.
