Els 8.000€ milions d’inversió en els ajuntaments del Pla E que comentava recentment (“Peonades”) té una cosa bona: injecta diners de forma immediata a l’economia. Ara, poc més. És una mesura molt costosa i poc efectiva (a l’igual que la genial idea dels 400€) dedicada a incentivar feines i empreses de baix valor afegit per realitzar obres en molts casos qüestionables.
Respecte els instruments dels governs davant la crisi no oblidem que, apart d’augmentar la despesa, el govern també pot injectar diners de forma immediata a l’economia (apart de pagant als seus proveïdors quan toca) baixant els impostos, per exemple eliminant de forma temporal l’IVA, totalment (com proposa Xavier Sala-i-Martín) o parcialment (com s’ha fet al Regne Unit). Cert, l’efecte multiplicador de la inversió pública és més gran que la de la disminució d’impostos, però aquesta inversió pública no ha de ser un malbaratament de recursos (i menys en un entorn com l’actual), i a més la inversió pública acostuma a tenir un decalatge gran entre la seva aprovació i la seva execució (a menys que es faci corrents i malament, com aquest). Per cert, a Catalunya, tenim molta experiència en demorar (molt) l’inici de grans infrastructures, de vegades perquè no arriben els diners, altres perquè els propis catalans no ens posem d’acord (quart cinturó?).
Tornant als 8.000€ milions dels Ajuntaments, comencem a tenir més informació que no convida precisament a l’optimisme. Es poden crear llocs de treball, però aquests tindran una durada mitjana de tres mesos. En molts casos seran despeses innecessàries o totalment prescindibles, com l’exemple de pistes de monopatí i de ‘scalextric’. Això sí, però, es farà molta publicitat: els cartells que publiciten el Pla E costen 46€ milions a tot l’estat i més de 7€ milions només a Catalunya. Si vols tenir més informació sobre les peonades et recomano l’article de l’amic Jordi Comas, on explica amb més detall com funciona, o més ben dit, com no funciona.
Comentava fa uns mesos (“Apunts sobre la crisi econòmica en 7 o 10 minuts”) que en un moment de recessió calia més inversió pública, que els superàvits del govern en èpoques de bonança es podien compensar amb dèficits quan hi ha recessió.
