Ha quedat demostrat per la pròpia justícia espanyola que el tancament fa set anys del diari Egunkaria va ser un error, un greu error. Jo diria més. Un atemptat a la democràcia, a la llibertat d’expressió, a la societat basca en el seu conjunt. Un diari tancat en el segle XXI a l’Europa occidental. En nom de la lluita antiterrorista es van superar uns límits inimaginables. Era l’època d’Aznar, i tot s’hi valia. Aquests jutges a qui ara alguns volen retre homenatge, tot convertint-los en herois de vés a saber què, gràcies als despropòsits del funcionament de la justícia espanyola i amb l’ajut del victimisme afavorit per ultradretans i feixistes, a mi no em fan cap llàstima ni pena ara que veus què s’ha arribat a fer des de l’Audiencia Nacional espanyola. O quan recordes la garçonada del 92, amb els independentistes catalans torturats per la Guàrdia Civil de la mateixa manera que després torturarien els detinguts del cas Egunkaria.
Garzón va tancar Egin. Del Olmo, Egunkaria. I ara reconeixen que les forces de seguretat de l’Estat es van passar set pobles. Però Garzón, Del Olmo i tants d’altres formen part d’aquest engranatge que treballa al servei de l’Estat, i que amb Aznar o sense, es veuen legitimats per vulnerar segons quins principis quan l’enemic a batre es fa dir ETA o, pitjor encara, quan es barreja una societat, una llengua, una cultura, un diari, amb el terrorisme i els assassins. Criminalitzar en nom de l’Estat també hauria de ser delicte, no? Donar-hi cobertura legal a l’atropellament, també oi? O és que contra els bascos i l’únic diari en èuscar que tenien el 2003 no hi havia límits?
A mi el cas Egunkaria m’ha servit per conèixer Martxelo Otamendi. L’hem entrevistat. Li hem presentat actes de suport (jo un parell). Hi hem parlat. Ens ha servit per aproximar-nos al cas Egunkaria, i en totes les ocasions sempre m’ha vingut al cap la comparativa entre el País Basc i Catalunya, entre l’Egunkaria i l’Avui o El Punt, entre el periodisme, la cultura i la llengua basca i la catalana. I sempre arribava a la conclusió que a Catalunya estem molt millor que a Euskadi, però al mateix temps que ens manca l’ambició, la lluita i l’èpica d’ells. Fer de periodista en català en un mitjà arrelat al país és una relativa normalitat. Però sovint pervertim les normalitats i ens acomodem, com si això fos un balneari. I donem per normals conquestes que fins fa poc eren somniades, o que altres països envegen.
Egunkaria ens ha de servir per estar orgullosos del país que tenim, però també per contaminar-nos de la capacitat de lluita de periodistes, gent de cultura i de pau com els Otamendi i companyia. Egunkaria aurrera!
