“Ara no toca” és una expressió popularitzada per Jordi Pujol, protagonista l’altre dia de l’homenatge dels 80 anys a TV3. Miquel Calçada entrevista Pujol i li pregunta sobre la independència. Anys enrere Pujol hagués despatxat Calçada amb algun estirabot, perquè la independència no era debat seriós en aquest país. Possiblement Calçada tampoc no hauria tingut tribuna a TV3 per preguntar-li. Anys enrere l’independentisme era sinònim de marginalitat política, associat a radicalitat en el pitjor sentit de la paraula. Ara Pujol i Calçada parlen d’independència en prime time amb tota naturalitat. És l’alegria de tenir una televisió nacional i pública. Últimament Pujol ha virat, abraçant la possibilitat de la independència com una sortida real, possible, justificable fins i tot. Una altra cosa és que no se’n declari, d’independentista. Però l’evolució, provocada per l’atzucac espanyol, és notòria en el cas de Pujol. Hi ha un sobiranisme creixent a la societat catalana que toca les cúpules dels partits, fins i tot expresidents com Pujol.
Artur Mas sembla pujolejar quan diu que la independència ara tampoc no toca. Mas ve a dir que primer és l’economia, superar aquesta crisi. També diu que abans d’anar al referèndum d’independència -que, segons ell, es perdria- cal reclamar el concert econòmic. La proximitat electoral obliga CiU a modular molt bé el seu missatge en l’eix sobiranista. No toca mostrar una CiU massa sobiranista perquè això deixaria l’espai dit “de centre” en mans de PP o PSC. El càlcul fa que l’independentisme del partit favorit a totes les enquestes es matisi, relativitzi i caigui en una mena d'”ara no toca” pujolià. La prudència electoral ho aconsella.
El tacticisme, en precampanya, és legítim. Per totes les bandes. Però el que em preocupa és com s’ho farà el país per evitar que la frustració o el desconcert s’apoderi dels catalans engrescats amb les consultes populars. Prioritzar les eleccions és important, però com es preserva ara el capital polític acumulat els últims mesos amb els referèndums populars?
