El 6 d’abril farà cent dies del nou Govern de Catalunya. No estem davant d’un govern de cent dies, sinó dels cent dies de gràcia que tradicionalment se li concedeixen a tots els executius. Aquesta concessió de poc més de tres mesos arriba tradicionalment per part de l’oposició, que dedica aquest temps a aixecar el peu de l’accelerador de la crítica i deixar respirar els governants acabats d’aterrar. Els cent dies de gràcia tenen més sentit quan s’ha produït un canvi dels partits al govern, és a dir, quan l’oposició (una part o tota) passa a governar i quan els governants se’n van de dret a l’oposició (total o parcial, dura o estovada pels pactes).
Els cent dies de gràcia formen part d’una cortesia condemnada a l’anacronisme. No pas per falta d’elegància política o d’exquisidesa institucional. No pas perquè els polítics no s’entenguin entre ells a l’hora de repartir-se certs papers. Els cent dies de gràcia a l’era d’Internet són una eternitat, són avui com el primer any d’un govern de fa un parell de dècades. Cent dies de mitjans digitals, de xarxes socials, de blocs, d’informació 24 hores en ràdio i televisió i d’una competència ferotge en el suport tradicional del paper donen per molt. En cent dies poden passar moltes coses, especialment en un context complicat com l’actual.
La clau de volta, però, no és allò que succeeix, perquè fa vint o trenta anys també passaven coses, sinó el vertigen mediàtic i l’estrès comunicatiu provocat per la irrupció de les eines 2.0 i d’Internet en el seu conjunt. El tema no és allò que succeeix, sinó allò que s’explica que està succeint o succeirà. És a dir, que la versió 2.0 dels famosos cent dies de gràcia seria un període d’un mes, i encara gràcies. Tot va massa ràpid, tothom hi diu la seva (començant pels mateixos actors que intervenen directament en el relat a les plataformes socials com els blocs, el Facebook o el Twitter). La capacitat que té Saturn de devorar els seus propis fills és excepcional amb l’explosió d’Internet. I les regles d’Internet no són les mateixes que les del món analògic. Tot va massa ràpid, i hi va diferent.
