Ja no és model de res, és només història. La presó Model, la “Modelo”, és d’aquelles icones que a tots ens porten funestos records. Es va inaugurar a principis del s. XX i es va començar a construir a finals del s XIX, havia d’esdevenir una revolució en el sistema penitenciari, d’aquí el seu nom, per modèlica i innovadora.
Es va construir seguint la tècnica del panòptic, com un asterisc vist des d’un pla picat, amb una torre central i els pavellons en forma de radi. Això permetia veure totes les galeries des del centre i a la vegada permetia que tots els reclusos tinguessin la sensació evident de que se’ls estava vigilant i així, sense que la vigilància s’estigués exercint de forma explícita constant, el pres tingués la sensació que sí era així. Una forma perversa i a la vegada efectiva de repressió i control.
Les instal·lacions de la presó model estan desfasades i en mal estat, innecessàriament incòmodes i gens pròpies d’un país que es vol reconèixer com del s XXI, no cal ser expert en arquitectura per veure que és un vestigi només fent-l’hi una ullada des de fora. Els anys han passat, la ciutat i el país han canviat moltíssim.
La presó model no és sinó un símbol de la vergonya, una anomalia. Un reflex bastant fidedigne d’una altra anomalia històrica: la victòria del feixisme a Espanya, l’únic país d’Europa on mai se’l va derrotar i on encara, els seus hereus, ocupen càrrecs de responsabilitat. El franquisme va utilitzar la Model com a centre per internar presos de guerra i posteriorment presos polítics. Durant aquells anys els drets humans no es respectaven ni dins ni fora dels murs de la presó però el centre panòptic era un símbol de terror més. La cursa contrarellotge per intentar salvar la vida de Puig-Antich de l’esgarrifós garrot vil és una seqüència de la història que va lligada íntimament a la de la Model per sempre més i acumula, en poc temps i espai, tot allò que no voldríem mai que fos o fes el nostre país.
ç
La Model també es va convertir en símbol de la lluita veïnal per aconseguir canviar el paisatge del seu dia a dia. Reconfigurar el barri i convertir tota la zona no en un espai incòmode, lleig i decadent sinó en amable, pacífic i, sobretot, decent. Un espai que dignifiqués la memòria d’aquell lloc i la gent que hi ha patit.
Han hagut de passar 38 anys des de la mort del dictador perquè es materialitzés el resultat de les lluites que combatien per enterrar aquest monument a la vergonya. Els mateixos que han hagut de passar fins que hi ha hagut Carles Mundó, el primer conseller de justícia independentista del primer govern de la Generalitat independentista. De ben segur que el Conseller estava convençut, però el seu cap de files i vicepresident, l’Oriol Junqueras, també ho tenia clar quan va col.laborar en escriure, juntament amb d’altres historiadors Història de la presó Model de Barcelona (pages, 2000).
La determinació d’aquest govern i d’aquest conseller en particular que va entomar el repte ha fet cristal.litzar la reivindicació i convertir-la en una realitat. La Modelo 113 anys després d’haver obert, es tanca.
Cocteau deia allò de “ho vam aconseguir perquè no sabíem que era impossible”. Que els ho diguin als veïns de la Nova Esquerra de l’Eixample això!
Aquest govern ha aconseguit el que era impossible amb la presó model. El proper pas, tots sabem quin és. Amb aquest precedent, penso, podem està tranquils de que, almenys, la determinació per fer l’impossible hi serà.
Al cap i a la fi som on som perquè Cocteau no té raó: fer-ho possible, en realitat depèn de nosaltres.
