Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Cal preservar la necessària i enriquidora diversitat ideològica del Procés

|

- Publicitat -

L’independentisme d’esquerres té un dilema. De fet, no el té ara, el té des del mateix moment que va decidir convertir-se en parlamentari. El sacrifici, tant per ERC al seu moment, com per la CUP fa menys temps, ha valgut la pena, doncs entre uns i altres han pogut contribuir a normalitzar l’independentisme, que venia de lògiques revolucionàries estèticament difícils de dirigir per una societat sui generis com la catalana. Cal afegir a aquest escenari els independentistes que conviuen en d’altres formacions polítiques d’esquerres com ICV o EUia, i d’altres organitzacions de nova gesta que resten a l’expectativa del que vagi succeint els propers dies, com Procés Constituent, MDT, així com organitzacions socials com la Intersindical, que treballen persistentment en aquest Procés.

I té un dilema prou important perquè s’ha instal·lat el fals debat de que una llista unitària i unívoca davant les eleccions que s'albiren és la solució a l’embat jurídic que l’Estat planteja davant del repte del Dret a Decidir, i en concret, del sobiranisme polític. És com si es veiés a la llista única l’apòsit infal·lible que convertirà les barreres en catifes, els problemes en solucions.

Publicitat

És cert que l’aterratge de CIU al sobiranisme (tant de CDC com de molts dels militants de UDC), ha permès trobar un nexe d’unió a l’arc polític català fins ara desconegut. Des del catalanisme conservador pactista fins l’independentisme rupturista – o antisistema si es vol -. I és evident que això s’ha traslladat clarament al suport sord però insistent de totes les opcions polítiques a les diferents campanyes organitzades per l’ ANC i Omnium. Fins al punt de que hem estat capaços d’esborrar tant el catalanisme clàssic com l’independentisme poc estètic que tantes barreres generaven. El gran pas endavant ha estat la capacitat de confluir en un mateix espai organitzat. La confluència d’energies per un suposat objectiu prou evident, com a mínim a ulls de la majoria de la ciutadania: la independència. Però a més, la confluència no es pot separar de la capacitat que s’ha tingut de donar-hi un toc amorosit, festiu, cívic, harmoniós amb el tarannà català, i que ha permès dibuixar un moviment pacíficament convençut arreu del món. I no es pot obviar que ha estat contrarestat carrinclonament per un Estat en caiguda lliure, extrem que no ha fet més que aglutinar i aglutinar indecisos cap al moviment sobiranista.

Però la Independència és un objectiu tant ambiciós com complex, tant complex com eteri en la seva execució. Tots els camins poden portar a Roma, però el temps en arribar-hi i les incerteses de les amenaces que hom trobarà pel camí són prou diverses. Els que fa anys que ens movem en el món independentista tal vegada més agosarats tiraríem pel dret. Els que han arribat fa menys temps els costa d’assumir el camí més rupturista. Tal vegada perquè no son independentistes, sinó perquè molts son catalanistes que no els ha quedat més remei que la independència davant la intransigència de l’Estat.

El desenllaç poc esperat per la majoria de catalans de la Consulta del 9N, i la proposta no consensuada pel Govern per tirar endavant una participació ciutadana, ha provocat reticències i resistències a la unitat política. El Pacte per la Llibertat ja és història. I malgrat sembli que la diversitat d’opinions és només dels partits polítics, és evident que s’ha instal·lat el debat, també, a l’ ANC, Omnium i a tota la societat sobre quina ha de ser la proposta a presentar davant l’opinió pública.

Molt generosa ha estat l’esquerra amb el Govern dels darrers mesos. Generosa i atenta. Tot esperant que l’idealisme necessari per avançar en un escomesa de tanta envergadura s’impregnés en els seus responsables polítics. I el punt de trobada que era el 9N ha esberlat les poques confiances que ja existien. Mal resultat final. El problema; l'objectiu mal consensuat o poc clar probablement.

El camí per avançar es trobarà. Tots estem obligats a entendre’ns. Estem condemnats a entendre'ns. Polítics i no polítics, l’Assemblea i Omnium, AMI i Ajuntaments diversos, etc. Perquè la independència és el Bé Comú imprescindible per la construcció del Nou País que tots anhelem. I sense el camí consensuat és impossible arribar-hi.

Més enllà de veure a la llista unitària i unívoca un instrument polític per a la nova Convergència, més enllà de malpensar que és una ensarronada monumental, és assumible que una part important de la ciutadania hi vegi en la llista unitària un miratge de solucions. De fet, és difícil posicionar-se en contra del concepte d’unitat. És positiu, il·lusionant, i molt més encara, inherent al moviment sobiranista i al Procés.

Però la unitat no ha de ser necessàriament unicitat i unitat de llistes. Som terra d’acollida i diversitat. Som terra de catalans i nous catalans. Som terra de pensament divers, ric, integrador. I els accents han de marcar la nostra política i el full de ruta del nostre Procés. Allò essencial és l’objectiu. Objectiu com a camí i com a destí: el reconeixement més ràpid possible de la República Catalana. Obeint el poble de Catalunya, que és al servei del qui ha de treballar la política.
Per això, perquè som diversos, perquè allò important és compartir l’objectiu, davant les propostes de llistes unitàries, unívoques i de país, el que més ens cal compartir és objectius clars i unívocs, que a la fi, és allò que ha fet descarrilar el consens del 9N; la falta d’objectius comuns.

Arribats a aquest punt, seria incongruent i forassenyat que es privés l’accent social al Procés apostant per una llista única. Que es privés la diversitat i riquesa ideològica amb una mena de llista que coartés aquell manament que ens havíem posat sobre la taula: que el nou país sigui fet per tots i per a tots. El Procés de Transició Nacional Català neix a la seva arrel dels moviments socials i civils. És un procés que vol la transformació del país, i li cal mantenir la diversitat ideològica al seu si, amb llistes separades a les eleccions que es plantegin, però això si, unitat d’objectius, prou clars i catalans. Els accents, expressats i debatuts, ens enriqueixen. Tapar el debat, segur que no.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut