El govern veu falta de control en projectes subvencionats

L'Estat va revisar dos projectes a l'atzar i hi va trobar problemes

La indignació que s’està manifestant en aquests moments,per part dels col·lectius de indignats, coincidint en la celebració del 1º aniversari del 15M, que va mobilitzar a centenars de milers de ciutadans d’arreu, esta fonamentada i consolidada en el gruix descomunal de irregularitats que al llarg de l’historia d’aquest país, s’han anat produint en tots els esdeveniments i projectes públics i estatals , que han estat pagats amb diner dels ciutadans.

Quan hom llegeix l’encapçalament de l’article , i te a la memòria  les xifres astronòmiques , que els “errors” de càlcul en  la elaboració dels pressupostos per la realització d’infraestructures , que en molts casos, els diners no arriben ni per a la meitat de l’obra, em produeix la sensació de que el cinisme ,  es una condició del esser humà, i una virtut del especulador i del legislador , però també innata en els politics.

“Benvinguda la crisi” , que a despertat l’inconscient administrador , que dormia el son dels àngels , durant tot el temps de vaques grasses , permetent l’espoli indiscriminat , convertit en corrupció, en aquells que el poder havia atorgat els mitjans i les oportunitats; però ara es tindria de fer el pas definitiu , per assolir la dignitat que la situació econòmica dels ciutadans exigeix, i que el sentit comú que hauria de ser punyent en les decisions de justícia humanitària, amb la recuperació de tot el valor econòmic i patrimonial , que legítimament es de tots els ciutadans , que per manca de control  en el seu moment , els fou espoliat. 

Però com deia el meu avi : “qui li posarà l’esquellerinc al gat “

Màrius Viella   La Bisbal d’Empordà 16-5-2012        T/. 972640762

nem a fer punyetes sembla estar ben clar. Nosaltres no ho veurem i, si no s'hi posa aturador, es possible que passi en uns bons centenars d'anys, però tot sembla indicar que el dit canvi climàtic és ben evident, que es desgelen els pols a marxes forçades i que on plovia abundantment quasi no hi plou, on no hi plovia ara s'inunda i al bo del fred quasi que fa calor.

L'any 2002, dintre de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, la U.E. va signar el Protocol de Kyoto, amb l'objectiu principal de que els països industrialitzats redueixin les seves emissions de CO2 i lluitar contra els efectes del canvi climàtic. Segons les xifres de la O.N.U., es preveu que la temperatura mitjana de la superfície del planeta augmenti entre 1,4 i 5,8 ºC d'aquí fins al 2100. Això es coneix com a escalfament global. Amb la ratificació de Rússia al 2004, desprès d'aconseguir que la U.E. pagués la reconversió industrial russa i la modernització de les seves instal·lacions petrolíferes, l'acord de reduir una mitjana d'un 5,2% les emissions contaminants -amb referència als nivells del 1990- entrà en vigor el 2005.

Aquest acord s'ha caracteritzat pel seu escàs compliment i, a la cimera del 2009, a Copenhaguen, tampoc va servir per a poder dictar normes més contundents al respecte.

A destacar, però, que un dels països amb un index més alt de contaminació, com és els EE.UU., sempre s'ha negat a ratificar i signar el Protocol, ni amb Clinton, ni amb Bush, ni amb Obama.

Això fa que els països que generen la majoria d’emissions de gasos estan fora de l’acord actual i que Canada ja ha anunciat que es retira del pacte.

És per això que un acord mínim però al que es vinculen tot els països és un resultat important de la cimera de Durban. Per altra banda, també es pot considerar positiu la creació d’un fons per evitar que els països en desenvolupament ho hagin de fer amb l’ús d’energies que contribueixen a l’escalfament global per evitar el dràstics augments en les emissions de CO2, com és el cas de Vietnam o Guatemala que pel període de 1990 a 2009 ha estat de l’ordre del 600 % i del 300 % respectivament.

En canvi, Alemanya en aquest període, i sent el sisè país major emissor de CO2, ha reduït les seves emissions en un 21 % i s’ha proposat arribar al 40 % fins al 2020.

I és que més enllà dels acords globals convé tenir present que a totes les escales podem contribuir a la reducció de les emissions de gasos. L’eficiència en tot allò que requereix d’un consum d’energia és la forma més senzilla de contribuir. Implica promocionar la mobilitat sostenible, la millora del balanç energètic de les ciutats, canvis en la gestió de l’aigua o dels residus. Tot això, directament implica el consum d’energia i l’emissió de gasos... i repercuteix indirectament a la butxaca.

Hi ha un tema, co-lateral, que també mereix una atenció especial. És el vertader “mercat de drets per contaminar”, en el qual un país amb els seus nivells de contaminació controlats, però que no arriba al percentatge per arribar al màxim establert, pot vendre “les seves sobres” a un altra país que tingui dificultats per complir el seu màxim. A efectes globals, no sembla mala solució però el que hauria de fer és exigir el compliment dels màxims a tots, començant pels que no en volen ni sentir a parlar de mides dràstiques i que resulten ser dos dels que més culpa tenen en aquest problema global del planeta.

I, compte, perquè el país més contaminant per capita, que és Qatar, serà la seu de la propera cimera.

Sembla fet expressament per fer-lis veure la gravetat del problema o per acabar de fer riure.

Publicat a http://reusdigital.cat el gener-2012.

La fotografia mostra els Beatles travessant el pas de zebra d'Abbey Road en sentit invers a la imatge finalment publicada a la portada. Paul McCartney porta unes sandàlies.

La foto de MacMillan (lot 138) té unes mides de 46,4 x 45,7 cms i està numerada (3/25) i signada per l'autor. La valoració de la fotografia s'estima entre 7.000 i 9.000 lliures esterlines. 

El dia 1 de gener del 2002 l'euro entrava a les nostres vides i fins el març del mateix any va conviure amb la pesseta. Durant aquests mesos tothom es va dedicar a recol·lectar totes les monedes dels calaixos, roba i guardioles per anar-les a canviar abans no es convertissin en article de col·leccionista. Uns amb més il·lusió que altres, també s'ha de matisar.

Sense dret a opinar, es tenia que dir adéu a la moneda que havia estat la de curs legal a Espanya per moltes generacions i expressions estretament lligades a ella passarien a no tenir cap solta ni volta, com per exemple, “això no val un duro”, o els jugadors de futbol que son uns “pesseteros”.

Cent-trenta-tres anys son molts anys amb aquell diminutiu de peça de material en forma de moneda (peça, peceta... peseta) encunyada per primera amb el logotip de “pesetas” a Barcelona al 1808, d’un valor de “2 ½”, durant la dominació napoleònica. Al 1809 és feia la del valor de “1” i un any més tard s’encunyaren a Girona les monedes de “5”, anomenades “duros”.

Implantada com a única unitat monetària estatal per l’economista, llavors Ministre d’Hisenda de l’Estat, Laureà Figuerola i Ballester el 19 d’octubre del 1868, amb la reina Isabel II a l’exili i amb el govern sorgit de la revolució presidit per Francisco Serrano. Amb això és posava una mica d’ordre a l’espècie de caos monetari que representava la convivència de mes de 90 monedes, totes de curs legal i per tant acceptades com mitjà de pagament de l’època, malgrat que l’escut es considerava la moneda nacional des de la reforma de Salaverria, del 1864.

Amb l’aparició de la “peseta” com moneda estatal, el nou govern espanyol aspirava a aconseguir l’alineació d’Espanya amb les nacions europees que integraven la Unió Monetària Llatina, formada el 1864 per França, Bèlgica, Itàlia i Süissa, cosa que a la fi no s’aconseguiria.

Aquell 2001 ens van introduir, fins la sacietat, una campanya de comunicació i mentalització per “facilitar-nos” la transició monetària, per “explicar-nos” el valor de la nova moneda tot i intentant “tranquil·litzar-nos” als que ho veiem clar i sospitàvem un encariment massiu.

El cert és que, tan bon punt va entrar oficialment l'euro, els preus es van enfilar i fins i va anar agafant força una certa equivalència psicològica al anar a comprar entre la moneda de 100 pessetes i la de 1 euro, malgrat del ben diferent valor entre ambdues (1 euro = 166,386 pessetes) i el temut arrodoniment és va anar produint i generalitzant encara que, curiosament, no en els sous dels treballadors que això si que ha anat pujant, poc a poc, sense que s'hagi pogut percebre la mateixa equivalència.

Deu anys desprès la, pels molts lligams adquirits durant la seva dilatada vida, entranyable “rossa” segueix estant present i son moltes les persones que encara pensen en pessetes a l'hora de comprar qualsevol cosa. Ara, ja es fa de manera quasi be anecdòtica o per curiositat i, a qui no, se li han posat els pels de punta quan, pensant i canviant mentalment, veu a quin preu anirien ara les coses si ho tingués que pagar en pessetes, i no tothom surt d'aquest escalfret amb suficient sang freda per veure que no és cap somni i què el que paga és el mateix.

O sigui que, els que encara a hores d'ara defensen que no hi varen haver arrodoniments i ni s'han desorbitat els preus haurien d'explicar-ho amb pels i senyals, per a poder-ho entendre tothom, vaja i, de pas, que vagin cercant com anomenar el que passa al no coincidir amb la mateixa progressió les nòmines i pensions, per no dir-li baixada de poder adquisitiu general al anar a comprar.

No cal pensar en desfer el ja fet, perquè encara seria pitjor però potser, aprofitant l'avinentesa, valdria la pena exigir a l'aparell polític de torn -i més al que te el màxim, total i final poder per fer-ho- que quan es prenen decisions, i més sense l'opinió de qui en rebrà les conseqüències, es digui, clar i ras, el perquè... i sense enganyar, com va passar en el cas que ens ocupa, per aconseguir el simple recolzament i la moderada acceptació, que no el vist-i-plau.

Per tot l'exposat, més que als darrers paràgrafs, no es pot dir si no què: Per molts anys més !.

Publicat a http://reusdirecte.cat el gener-2012.

Les imatges aconseguides us les oferim tot seguit convenientment subtitulades ja que el sopar va transcórrer majoritàriament sota el predomini de la llengua dels convidats del país veí. Problemes tècnics amb la bateria de la càmera ens impedeixen oferir les imatges del final de festa on ha estat molt comentada la presència d'en Rexach i en Migueli sortint per la porta de servei amb un tàper sota el braç.  

 

 

Barcelona, octubre de 1934. Un dels fets històrics que encara comporten controvèrsia. Dels darrers, tanmateix, destaca el d’Arnau Gonzàlez Vilalta i Gisela Bou “La creació del mite Companys”. A grans trets, segons la tesi dels autors, i en contra de la propaganda a favor i en contra del president màrtir, Lluís Companys no tracta de proclamar la independència (República catalana) sinó preservar la república espanyola de la involució política arran de la instal·lació al govern de Madrid de membres de la CEDA, comandada per Gil Robles.

Això, juntament amb el fet que els historiadors sovint han ignorat el context europeu, ha estat minimitzat per la historiografia. Gil Robles tenia amplis contactes amb el nazisme alemany i havia declarat obertament la seva preferència per un sistema totalitari. Poca broma! Només quinze mesos abans, Hitler guanya les eleccions i va desmantellant progressivament la república de Weimar. El mateix any, el canceller austríac Dolllfuss dissol el parlament, instaura un règim feixista i el maig del 1934, per la raó de la força, es proclama una constitució dictatorial. De fet, poques setmanes abans de l’entrada de Gil Robles al poder, el mateix Dollfuss és assassinat i el partit nazi austríac acaba amb qualsevol residu d’estat de dret, en el context d’una terrorífica crisi econòmica.