Blog Miquel Estruch

El cost d'un somriure

Miquel Estruch — Wed, 27 Mar 2013 09:27:00 +0100

Ho deia, fa uns dies, en la meva anterior blocada: som en una situació d’emergència social i la nostra ciutat no pot seguir amb un govern feble com el que tenim. Feble, no només per l’aritmètica política, sinó sobretot per les seves pròpies mancances i incapacitats.

Ja no parlo d’ideologia, no per que sigui sobrer, ni molt menys, sinó per que l’emergència supera ja les esperances de molta gent.

Ja sé que gestionar la misèria és molt poc productiu des d’un punt de vista de la rendibilitat política, però ara no podem mesurar les necessitats amb el raser sempre limitat del càlcul estratègic amb el que estem acostumats a estudiar les nostres accions. No podem.

No podem fer això a la gent que cada dia va perdent el pas i es van quedant, sense més alè, pel marge. No si ens vam ficar en política, precisament, per servir a la gent.

No és fàcil, ho entenc, prendre segons quines determinacions. Tampoc és gens fàcil acceptar segons quins condicionants, segons quines renúncies. Ho sé jo i hi sap tothom. Però ara és l’hora d’exercir la responsabilitat davant del compromís que, fos quan fos, vàrem prendre amb la ciutadania.

Ara em resultaria fàcil, temptador com és, treure el flagell de les grans ocasions i posar-me a repartir a tort i a dret. Però, de què em serviria? De què serviria? A qui serviria?

No puc amagar uns certs sentiments de decepció i de frustració, és clar que no.,Però d’això no en puc fer ara cap sagramental. No hi tinc cap dret. Ningú en té.

Ningú, en exercici de les seves responsabilitats polítiques i personals, té dret a renunciar al deure de servir, de ser útil. O si més no, d’intentar-ho. De buidar-se en l’intent.

D’acord, s’han comès errors tàctics, potser estratègics. Probablement, uns i altres, no hem estat del tot encertats. Fins i tot, potser alguns han jugat a tensar la corda més enllà del que convenia. I què? Ara som on som i cal prendre el compromís de cara.

Estàvem d’acord en gairebé tot. Al menys en el més principal: Les prioritats per davant i els esquemes al darrere. Parlàvem d’acords i no de pactes. Parlàvem de persones i no de polítiques. Parlàvem de buscar solucions i no de crear problemes. I ens hem encallat.

Ens hem encallat davant la mirada atònita duna bona part de la ciutadania que expectava per un rastre de noves il·lusions, disposada a empènyer amb renovades forces.

No llencem la tovallola. Els que ho hagueu de fer, afluixeu les veles i poseu-vos un moment al paire. Seieu una altra vegada, deixeu de banda allò que cou i parleu, enraoneu, enteneu-vos. Us hi ajudarem en això, és clar que sí.

Comencem entre tots a posar les bases d’un compromís polític per Badalona que vagi més enllà d’aquest moment, d’aquest canvi de govern. Un compromís polític, un compromís cívic, un compromís ciutadà, fet i pensat amb i per les persones que convivim en una mateixa graella d’espai i temps.

En Jordi Serra es lamenta, l’Aida Llauradó es justifica i en Ferran Falcó es pregunta: “I ara, què?”.

Penso que ara no és qüestió de laments ni de justificacions ni de retrets. Ara és el moment dels acords, de pensar en les persones i saber que, per damunt de qualsevol renúncia personal, cessió política o posicionament doctrinal hi ha el bé comú, que hauria de ser l'objectiu primer i últim de tots els que, d'una manera o altra, fem política.

No podem no entendre'ns. No podem desentendre'ns de la trista realitat que fa que a la nostra gent ja se li estigui fent massa car el cost d’un somriure.

Gestionar la misèria. Recuperar la il·lusió.

Miquel Estruch — Thu, 07 Mar 2013 22:11:00 +0100

Som en una situació d’emergència social i la ciutat pateix un desgovern que és fill d’una manca de capacitats en la gestió, un dèficit ètic en les responsabilitats públiques i una absència de diàleg i de capacitat democràtica per governar el comú.

Res més lluny de la meva intenció que la de fer-me ara el savi i, a la vista dels fets, sortir amb la mitja rialleta sorneguera del “ja-ho-havíem-advertit”. No cal. A aquestes altures, de debò que no cal.

Amb un equip de gent molt preparat i carregats de projectes i il·lusions, vaig tenir el privilegi d’encapçalar una candidatura en les darreres eleccions municipals que no va aconseguir guanyar-se la confiança d’un nombre suficient de ciutadans que ens permetés, ni tant sols, intentar dur a la pràctica el nostre projecte. Els moments són els moments i la política té aquestes coses.

Ara,els moments, les percepcions, les credibilitats, així com les pròpies necessitats i urgències, han variat i fan que aquell nostre projecte prengui més valor que el que se li va atorgar en aquell moment. Però la realitat estricta és que no som presents en la composició municipal i el nostre paper no pot tenir un rang de primera fila. Però això no és rellevant.

Que fàcil, i que gratuït, ens resultaria a nosaltres, en aquests moments, l’exercici d’una oposició populista, feta des de la manca de responsabilitats directes. Però una actitud així es situaria just a les antípodes de la nostra ètica política, que es basa en la responsabilitat intrínseca que comporta l’exercici permanent del civisme participatiu i compromès.

No. Ara cal aportar tot el contingut d’aquest nostre compromís al servei de la ciutat, de les persones, al voltant d’un ampli consens que superi les barreres de l’estricta representativitat consistorial. Ho volem aportar tot a canvi de res. De res, en el sentit de la compensació o el pacte, és clar. Volem, això sí, treballar i buidar el nostre esforç, al costat de tots els altres agents als que em referia, en la tasca de superar una situació que gairebé ens desborda.

Ja fa algunes setmanes que hi estem treballant. Les reunions han sovintejat i, darrerament s’han accelerat i han començat a emprendre el camí de la confluència. Tots en em vist amb gairebé tots i hem compartit anàlisis, la pràctica totalitat de la diagnosi i una bona part del tractament.
De mica en mica es van trencant tabús i, mentre es van teixint complicitats, les posicions es van definint i apropant cada cop més.

ERC és un agent polític que avui, malgrat la manca de representació al consistori, té un pes rellevant a la ciutat. Un pes que volem aportar per tal de que la màquina municipal pugui funcionar equilibradament, sense desgavells, disfuncions o llasts insuportables.

Nosaltres aportarem el nostre gra de sorra, però per que això sigui possible, cal un gran acord de ciutat. Un acord de ciutat que, com he dit abans, superi el marc de la representativitat municipal i vagi més enllà de la pròpia estructura de partits. Al voltant de l’acord i compromesos amb ell, hi ha d’haver els agents sindicals i empresarials, les entitats i plataformes veïnals, les entitats cíviques que tenen empenta i experiència de treball i les plataformes ciutadanes que aporten teixit associatiu.

Badalona no pot suportar més corrupció ni més desgavell, ni més populisme demagògic, ni més mentides, ni més autoritarisme, ni més abusos de privilegi, ni més coaccions ni més malversacions.

Ara és el moment de posar fil a l’agulla per cosir tots els descosits. Immediatament ens haurem de posar a concretar propostes (algunes ja comencen a fluir) i ser capaços de consensuar línies de gestió, urgències i prioritats.

Ara no és el moment de tacticismes ni d’estratègies partidistes ni de fer especulacions electorals. Tampoc és el moment de venjances di de passar vells comptes.

Ara no és el moment ni de treure pit ni d’ensenyar les dents. Tampoc és el moment de fer tries ni d’imposar vetos a ningú.

Ara és el moment de posar-nos d’acord i de treballar junts, tots i totes, des del compromís al voltant d’un gran acord.

Deia el nostre eslògan electoral “Fem-ho plegats”. Doncs ara això, jo no és cap eslògan més o menys encertat, més o menys graciós. Ara això és una pura necessitat davant d’una situació d’emergència.

Ja sé que pot ser molt ingrat gestionar la misèria, però no podem defugir la responsabilitat que tenim de buidar totes les nostres capacitats, tot el nostre esforç i tot el nostre compromís per vèncer la desesperança i retornar a la gent el dret a la il·lusió.

El discurs de les cotorres

Miquel Estruch — Thu, 31 Jan 2013 19:23:00 +0100

Costa d’entendre la raó per la qual es fa tant difícil als grups de l’oposició al consistori badaloní, posar-se d’acord per oferir a la ciutat una alternativa de govern .

A aquestes altures del mandat, l’actual equip (disculpeu l’eufemisme) de govern (torneu-me a disculpar) ja ha demostrat, a més de la seva lamentable ineficiència i superlativa demagògia, la seva perfecta sintonia amb el comú denominador que es deriva de la base ideològica i social del PP, és a dir, la corrupció.

El més trist del cas és que, pel què fa a Badalona, la corrupció que han estilat és la de tall més barroer i xulesc que es pot imaginar. I no cal que entri en detalls, perquè ja tots els coneixem prou bé i fan vergonya només de pensar-hi.

A què esperen, doncs, els tres grups de l’oposició per posar-se d’acord?

Per una banda hi ha un pretendre l’alcaldia per part dels tres caps de cartell que no és, en aquests moments, en absolut justificable. Sobretot per part de Ferran Falcó, però tampoc per part de Carles Sagués.

Tant una formació com l’altra, van perdre vots i regidors en les darreres eleccions, igual que la formació que representava un servidor que escriu, fins al punt de quedar fora del consistori.

Oi que ningú entendria ara que ERC, des de la seva actual posició a fora de l’Ajuntament, pretengués l’alcaldia? Seria una absurditat, oi? Doncs, en menor mesura, però semblantment, és una absurditat que les forces que, juntament amb ERC van rebre un sever càstig electoral, pretenguin ara festejar el bastó. I encara més, després d'haver fet l'orni quan era el temps d'evitar desastres.

Ens agradarà més o menys. Hi estarem més o menys a favor, però el fets ens diuen que l’única formació que va aguantar el cop en aquells comicis va ser precisament el PSC de Jordi Serra. Un PSC que va mantenir vots i regidors llavors i que, a Badalona, ha obtingut el suport majoritari de la població en les dues eleccions que han vingut darrere d’aquelles municipals, tant a les generals del 2011, com en aquestes darreres autonòmiques del 2012. Fets.

Tal com jo ho veig, doncs, aquest no hauria de ser tema de discussió. Em sembla absurd i, a més, tal com estan les coses, del tot irrellevant. Si es discuteix això, només és per marejar la perdiu.

On és, doncs, el problema? A mi em sembla evident. L’Oriol Lladó hi reflexionava fa poc en un molt bon article a El Períódico. Ell parlava de situació insostenible. No sé si ho és o no, d’insostenible, però si que és certament molt greu. Patim una extrema feblesa social, una gran incertesa política i una molt delicada situació econòmica. Gestionar això, gestionar la misèria, fa molta por. Sobretot als tàctics. I d’aquí vénen tots els temors i tots els dubtes. És d’això que plora la criatura i no pas d'un bastonet d'alcalde que serveix d'excusa.

Però ara cal sobreposar-se a la por i ser valents, car l’autèntica valentia no és l’absència de por (d’això se’n diu temeritat) sinó la capacitat de sobreposar-se, de superar la por i fer allò que toca, quan toca.

I ara toca governar de cara a la gent i AMB la gent. Cal canviar el paradigma. No s’hi valen les fórmules emprades fins ara. Si caiem en el tacticisme i en l’estratègia, haurem begut oli.

L’Oriol apuntava la solució a través d’un pacte de ciutat, no només dels partits avui a l’oposició al consistori. I ho feia mitjançant quatre punts bàsics. Hi estic completament d’acord.

Cal un pacte obert a totes les formacions polítiques representatives de la ciutat. No només les que ara ocupen escó, sinó també les que avui representen una creixent part de la població com són la pròpia ERC i, en menor mesura la CUP. Però no oblidem tampoc el més de 10.000 vots de Ciudadanos. I ho dic ben clar perquè ningú em malentengui. És ben cert que, des de la meva posició política, hi ha un abisme amb C,s en l’eix nacional i cultural. També és cert que en l’eix social, no està clara la seva posició i genera moltes ambigüitats i moltes incerteses, almenys a mi. Ara bé, allò que està fora de dubte, és que tenen un suport creixent i que, en el futur, caldrà comptar-hi, també. Si és que ens creiem això que en diuen democràcia.

Horitzó a llarg termini. I tant! S’ha de gestionar el pas a pas, però cal tenir horitzons amples, sinó, correm el risc d’errar el camí correcte i, de tant mirar-nos les puntetes dels peus, enfilar directes la drecera cap a l’abisme.

No podem fer un pacte a la contra de res. Ni tant sols a la contra del PP. Hem de traçar rutes en positiu. No hem de treballar contra ningú, sinó clara i netament a favor de la ciutat i la seva gent. La ciutat són les persones, no ho perdem mai de vista!

El compromís ha de ser net i clar. Cal incorporar tot allò de positiu que la ciutat genera i trobar la manera de projectar-ho de forma oberta i, aquesta vegada sí que de debò, a través de processos participatius i de corresponsabilitat entre tots agents polítics i socials de la ciutat i de la pròpia ciutadania.

Si de debò aspirem a construir un nou país ( i qui diu País, diu ciutat) per a tothom, tothom s’hi ha de sentir partícip, actiu i compromès.

Altrament, més val no posar-nos-hi i dedicar el nostre temps a marejar perdius mentre ens lamentem amargament del nostre destí, entre capcinada i capcinada, asseguts al banc del si-no-fós de la Rambla, o a l’escó del consistori , que vindria a ser el mateix, si fa no fa.

Al capdavall, tant en un lloc com en l’altre, el millor discurs haurà estat, una vegada més i lamentablement, el que fan les cotorres des de dalt de la palmera.

SOM I SEREM!

Miquel Estruch — Tue, 22 Jan 2013 22:24:00 +0100

Escric aquestes ratlles a les nou del vespre de la vigília del 23 de gener de 2013. Demà serà un gran dia!

En aquesta data, el Parlament del nostre País aprovarà, amb un ampli suport, una declaració que proclamarà Catalunya com a subjecte polític i jurídic sobirà.
Només és una petita passa. Però és la primera passa que fem a l’altra banda de la línia que ens separa del camí cap a la llibertat.

Demà el Parlament avançarà aquesta passa empès per la voluntat del poble. Jo que m’he quedat a les portes d’aquesta cambra en aquesta legislatura sento una sana enveja dels meus companys i un gran orgull de sentir-me part d’ells. Part d’una gent valenta que té uns ideals ferms i que lluita per ells sense pors estranyes ni complexos polítics ni sectarismes intransigents. Em sento molt satisfet d’haver contribuït en arribar fins aquí i molt excitat per la feina ingent, i alhora apassionant, que tenim per davant.

Demà és un dia pels valents i per les valentes del nostre país i jo seré amb ells, on hem de ser, per donar suport al camí que emprenem plegats.
Demà ens cau al damunt el pes de la Història i ens alcem davant del món per dir amb el cap ben alt: SOM !

Demà n’hi haurà que votaran contra això amb l’espasa de la negació, perquè ens volen menys que esclaus i ens volen seguir negant fins i tot el dret a ser. Són els que són.

Uns altres, faran el paper de la trista figura i s’abstindran en el dia de la dignitat, amagats sota la capa dels covards els uns i sota els hàbits de la secta els altres. Tots amagant la mà i el vot el dia que la pàtria s’alça. Allà ells amb llurs consciències i que ho expliquin com puguin als seus votants primer i després, als seus néts quan arribi el dia. Si és que poden.

La majoria, però, faran el què han de fer i cridaran al món des del seu escó allò que molts cridarem per les places de les viles de tot el País des dels nostres cors. Un crit que ve de lluny i que vol anar més lluny encara, estenent-se arreu com un sometent imparable que ha d'aplegar la majoria que s'ha posat dempeus:

SOM I SEREM!

Des de Badalona,
Visca la República de Catalunya!!

Os hijos den Berdolé.

Miquel Estruch — Tue, 02 Oct 2012 18:32:00 +0200

Mai he pensat que en Xavier Garcia fos un fatxa pur ni un autèntic xenòfob. De fet, estic convençut de que ni és un nacionalista espanyol, ni tan sols m’atreviria a considerar-lo sociològicament de dretes. Ni d’esquerres. Ni de res. De fet, estic convençut que no té cap ideologia concreta. Tal com jo ho veig, es tracta simplement d’un galtes, sense criteri definit més enllà de la defensa d’un modus vivendi propi que, fora de l’àmbit de la política, no podria ni tan sols arribar a somniar d’acord amb les seves aptituds i capacitats.

Un galtes que ha tingut la sort de trobar-se en el lloc adequat en un moment en què tocava i que ha sabut sintonitzar bé, això sí, els seus interessos amb els del seu partit. Ell hi posa el rostre (mai millor dit) i el partit tota la inversió necessària, en mitjans humans, suport estructural i capacitat d’influència en els mitjans de comunicació. En això cal reconèixer que han sabut trobar, l’un i els altres, un maridatge quasi pefecte.

Els bons resultats d’aquesta simbiosi són més que evidents. Que la dreta nacionalista espanyola aconseguís l’alcaldia d’una ciutat catalana i treballadora com és Badalona, no era ni imaginable abans d’ahir, ni que fos amb la col·laboració furtiva i d’amagatotis de la dreta catalanista. I, en canvi, aquí els tenim.

I aquí el tenim a ell fent el seu paper sense cap mena de sentit del ridícul ni pànic escènic. Cal reconèixer-li l’aplom i el domini de la situació que li vénen donats per la manca de coneixement que el blinda fins i tot, davant l’eventual incomoditat d’un simple rubor.

I si es fica de peus a la galleda, tant hi fa! Ja se n’adona, ja, és clar que sí, que no és idiota el noi! Però a ell tant li fa. L’objectiu no és aportar solucions sinó fer-ho veure i sortir a la primera plana per reclamar el mèrit de la sopa d’all o el d’unes medalles de plata. Si li ve de gust llançar-se de cap a la piscina, ho farà sense ni tan sol pensar si sap nedar o si la piscina és plena o buida. Això no importa. Importa només que el salt de l’àngel surti ben enquadrat a la foto.

I de piscines i de nedar parlo, perquè d’això sí que en sé. L’oferta que fa l’alcalde de Badalona a una esportista professional com la Mireia Belmonte, pensant en que algun Club de la ciutat li tregui la fitxa federativa i que entre l’Ajuntament i el suport d’algun espònsor ja li pagaran el sou, deixa al descobert algunes coses.

El primer que em ve al cap és aquella dita tan simpàtica que diuen al poble del meu sogre, Bierge, al Somontano d’Osca (permeteu-me aquí que faci una pausa publicitària perquè val molt la pena: A tots els amants de l’aventura i el barranquisme us recomano els paratges espectaculars del Parque de los cañones y la Sierra de Guara. No us ho podeu perdre!- Fi de la pausa)- que cal llegir amb aquella cantarella meravellosa que gasten per aquells verals i que diu així: “Iche quié hacer como os hijos den Berdolé, que querían enseñar a su padre a jodé!”

Home, senyor alcalde, què ens explica ara? Vol dir que no hauria de preguntar algunes coses abans de dir bajanades?

Per començar, abans de tirar pel dret, donant per descomptat que tothom estarà disposat a seguir-li el joc, potser hauria d’haver preguntat si hi havia “algun” club de la ciutat disposat a atorgar la llicència federativa a la Mireia. Posats a fer, també hauria estat bé que l’alcalde sabés que de clubs de natació federats, a Badalona, només n’hi ha un. Bé, de fet, n’hi ha dos però un d’ells és exclusiu per a minusvàlids i em sembla que no és el cas.

Perquè, és clar, ha preguntat res el Sr. Garcia als responsables del Club Natació Badalona?

Sap el senyor alcalde que el Club Natació Badalona és una entitat amb vocació i dedicació d’esport no professional, especialitzat en formar nedadors i nedadores?
Sap que està considerat un dels millors clubs de pedrera de natació a nivell nacional i estatal?
Sap que la Mireia va marxar del Club Natació Badalona en el moment en què va necessitar unes prestacions tècniques que el Club no li podia proporcionar i que demanava unes retribucions econòmiques que el Club no estava disposat a atorgar?
Els ha preguntat si estarien disposats a trencar una filosofia que el club ha mantingut al llarg dels seus quasi noranta anys d’antiguitat i que els porta a no haver tingut mai cap esportista professional a les seves files?
Sap quines conseqüències podria tenir per a l’entitat obrir un precedent com aquest?

Però, al marge d’aquestes preguntes que hauria estat bé que el senyor alcalde hagués fet al Club, n’hi ha d’altres que estaria bé saber si s’ha fet a si mateix, com ara:

Sap exactament quin seria el cost de l’operació que planteja?
Al marge del sou net al qual l’esportista, legítimament, aspira, sap quin és el cost brut salarial?
Sap que una nedadora del seu nivell, en aquestes condicions, precisaria d’un entrenador exclusiu per ella?
Sap quin és el cost d’aquest entrenador? Ha pensat qui el pagaria?
Sap que a Badalona no hi ha cap instal·lació esportiva adient per cobrir les necessitats d’entrenament adequat per a una nedadora del seu nivell?
Ha tingut en compte que s’hauria de fer front al cost de lloguer, fora de Badalona, d’una instal·lació adequada?
Sap que les necessitats de competició a nivell mundial comporten uns costos de desplaçament de la nedadora i del seu entrenador? Ha previst aquests costos?

Anem a suposar que sí (m’estranya, però suposem-ho), que ho té tot previst i calculat. Molt bé, la xifra, com podeu suposar, no és gens irrisòria. Doncs molt bé.

D’on té pensat treure els recursos el senyor alcalde?
Amb quins espònsors compta?
De quins fons públics (públícs!!??) o privats disposa? I per quant de temps? Cal tenir present que a la Mireia li queden encara quatre o cinc anys ben bons a l’elit!

En aquest punt em ve bé de recordar un fet tan curiós com lamentable en relació als suports econòmics que l’alcalde es treu del barret.
Fa molt poc que s’ha celebrat a Badalona, amb gran èxit de participació, poc ressò mediàtic i nul·la projecció ciutadana, un esdeveniment esportiu del màxim nivell. En aigües badalonines s’ha celebrat aquest mes d’agost el Campionat del Món de la classe X-35 de vela, organitzat pel Club de Vela de Badalona, un club jove, molt modest però molt valent, que ha comptat amb el suport de Marina Badalona. L’organització disposava de tres espònsors d’alt nivell amb els quals ja tenien pràcticament el compromís tancat. En parlar-ne amb l’Ajuntament, el govern municipal els va dir que ja gestionarien ells directament els suports econòmics perquè així podrien millorar l’oferta. L’organització, de bona fe, s’hi va avenir i el resultat va ser que, per l’excés de les pretensions municipals i la seva pèssima gestió, els tres espònsors, (tots tres!!), es va fer enrere espantats i molestos i van deixar el campionat i els organitzadors amb el cul enlaire i amb el gep d’un dèficit que, de moment, haurà de romandre al cul de sac de Marina Badalona, que acabarem pagant entre tots. Chapeau!

Jo em pregunto, doncs, és amb aquest mateix prodigi d’ineptitud amb el qual el senyor alcalde pretenia fer front als costos que comporta l’operació Belmonte? Quina por! Pobreta Mireia!

Però tinc més preguntes a fer encara. Preguntes com ara...:

És compatible tot aquest entramat econòmic quan l’Ajuntament té severes dificultats per pagar amb puntualitat les factures de serveis mensuals dels seus proveïdors? Uns proveïdors entre els quals s’hi troba el propi Club Natació Badalona pels serveis de monitoratge que presta a la ciutat.

S’entendria això de pagar els costos d’una sola nedadora professional mentre es dificulta el cobrament de les nòmines d’una trentena de monitors que estan al servei dels ciutadans?

Per una altra banda, s’entendria també, tot aquest muntatge des de la perspectiva dels llocs de treball amortitzats en l’àmbit directe i indirecte de l’administració local? S’entendria des dels col·lectius afectats de Badalona Comunicació, de BSA, de Badalona Cultura, de l’IMPO, etcètera?

Ho entendria la ciutadania? O més aviat pensaria que això és ficar-se en camises d’onze vares i pretendre entrar en un terreny que no correspon a l’administració local, sinó a l’àmbit esportiu de Clubs i Federacions Esportives?

És més, es pot justificar això amb criteris de crisi, de l’actual context econòmic, de retallades socials?

I encara més, és ètic especular amb les aspiracions legítimes i lògiques d’una noia que s’ha esforçat molt i molt per arribar on ha arribat i que vol arribar més lluny encara?

Es pot aplaudir que algú jugui amb el fruit de l’esforç d’aquesta noia i es vulgui aprofitar de la seva imatge per vendre fum d’encenalls amb voluntat de treure’n un rendiment mediàtic?

Jo ho trobo d’una baixesa inqualificable.

I ja que he entrat en el terreny de les baixeses i en l’aprofitament indegut de la imatge i l’èxit dels altres, m’agradaria deixar un darrer element de reflexió:

A mi em va semblar molt correcte que, després de l’èxit de la Mireia a les Olimpíades, l’Ajuntament de la seva ciutat (i nostra) li oferís una recepció oficial. Ho vaig aplaudir llavors i ho reitero aquí. En canvi, hi ha dues coses que em van semblar molt malament i em va deixar molt mal gust de boca.

La primera va ser l’ús inadequat, sobredimensionat i estrafolari que se’n va fer a nivell de tot el muntatge i del ressò mediàtic. Un ús que ja va evidenciar, per enèsima vegada, les ànsies de notorietat populista de l’alcalde.

La segona cosa és encara molt més greu, més trista i, si em permeteu, més injustificable si la contrastem amb això de l’exaltació excessiva a la que m’he referit. .

Per què se li fan tots aquests honors de bombo i platerets a una esportista badalonina que ha aconseguit medalla de plata i, en canvi, s’ignora completament a un altre esportista badaloní que també ha aconseguit medalla de plata en el seu esport en els mateixos jocs?

Que potser hi ha badalonines de primera i badalonins de segona?
Que potser hi ha medalles de plata que són de plata pura i les altres de ferro colat?
Que potser hi ha esports que cal valorar més que uns altres? O esforços personals?
O potser és que el bàsquet, l’esport amb el qual en Víctor Sada va aconseguir la seva medalla de plata, és un esport de poca tradició a la nostra ciutat?

Deu ser això, o tot plegat...o potser el fet que la previsible repercussió mediàtica de l’un o de l’altra no era la mateixa?

O és això darrer, o simplement s’ha tractat d’una mostra més de l’extrema ineptitud dels governants de la nostra ciutat, que ni tant sols s’han adonat del menyspreu imperdonable que suposa fer aquestes diferències entre dues persones que ens han donat exemple d’esforç, de dedicació i d’il·lusió.

Tenim Ítaca a tocar

Miquel Estruch — Mon, 24 Sep 2012 19:14:00 +0200

En la majoria de grans decisions de la vida hi ha una línea subtil, difosa però no menys certa, que marca un punt a partir del qual els processos , o els nous camins, es fan irreversibles. Quan franquegem aquesta línia, tot s’accelera i els tempos als quals estàvem acostumats ja no ens serveixen.

Situats en aquest llindar, només la tènue línia que alguns anomenen prudència, d’altres seny i d’altres por, ens detura davant la incertesa de prendre la decisió correcta o de cometre un error fatal que ja no tingués remei.

El poble de Catalunya, aquest passat Onze de Setembre, va travessar aquesta línia amb pas ferm i decidit. Sense més dubtes, sense més pors.

Ara la pregunta que ens fem ja no és si serem capaços de fer el pas o no. Ningú ja no dubta de la nostra determinació. La pregunta ara és com ho fem i amb quin ordre i quin calendari.

L’ANC ha estat, i encara seguirà essent mentre duri el procés d’independència, un agent aglutinador de voluntats i un diluent de pors i de dubtes, la nostra particular Atena que ens marca la ruta correcta. Ara però, és el moment de la gran política, de les grans decisions i de les grans responsabilitats. Tothom a coberta! El món i la Història tenen els ulls fixats en nosaltres i a nosaltres ens correspon marcar el rumb de la nova singladura.

Deia l’enviat de l’Olimp que trobava admirable el civisme i la responsabilitat amb la que a Espanya (ell parlava d’Espanya, és clar, però tothom sabia a quina part d’Espanya es referia) es debatien qüestions tan importants i tan transcendents. És bo saber escoltar allò que aquestes paraules amaguen per omissió. És a dir, com d’execrable i llastimós seria que aquestes qüestions es dirimissin per la via de la imposició, el menyspreu o la violència. Avís per a navegants!

El poble català ja no té pors genèriques ni dubtes sobre les seves pròpies raons, forces i capacitats i ha travessat la línia de les grans decisions. Ara, tot s’accelerarà a uns ritmes als que no hi estem acostumats i potser patirem d’un cert vertigen. No hi fa res, ja està bé que corri una mica l’adrenalina per les venes, això sempre estimula. Però cal no perdre el cap ni el sentit de l’orientació i fer bona proa al nostre destí per més que la sensació d’escora ens posi la pell de gallina. Ara.., que vingui vent i que bufi!

En aquest llarguíssim viatge ja hem deixat enrere els cants de sirena i hem passat diverses vegades entre Escil·la i Caribdis. Ja no hi ha més pors ni més incerteses. Ara ja tenim a tocar la riba i el vent ens entra per la popa. Posidó està atordit i des de l’Olimp ja no li permetran que remeni més tempestes.

Som-hi, doncs, que tenim Ítaca a tocar.

Olé, Olé i Olé!!!!

Miquel Estruch — Mon, 18 Jun 2012 22:16:00 +0200

Les xifres són tan monstruoses que ballen pels caps sense que trobin un punt d’enteniment. La informació es cuina i tergiversa de tal manera que quan arriba al seu destinatari no hi ha manera de treure’n l’aigua clara. Per una altra banda, la legió de doctes experts i els vespers d’opinaires a sou maregen la perdiu a diari. El primers amb un excés de prudència farcida de tecnicismes que vol amagar la seva incapacitat d’aportar solucions, i els altres amb la xerrameca habitual esvalota criatures.

Entremig d’aquest marasme, de tant en tant, ressona alguna veu preclara que canta veritats com temples a la qual els grans mitjans miren de posar sordina. Algunes d’aquestes veus són vehements i cridaneres, com la de l’Ada Colau de la PAH. D’altres són pausades i subtils, però no menys contundents, com la de l’economista i analista financer Jonathan Tepper. Els vam poder veure i escoltar tots dos al Singulars, al costat d’un dubitatiu i poc creïble professor Robert Tornabell. (Per cert, quina feina més ben feta que està fent en Jaume Barberà amb aquest programa!)

Però, des del punt de vista d’algú avesat a les anàlisis financeres i econòmiques, no pot deixar de sorprendre’m, per no dir deixar-me del tot astorat, el grau de cinisme, per una banda, i de desconeixement, per una altra, que s’està vessant damunt l’opinió pública.

No hi ha dret! És intolerable el menyspreu amb el què el govern espanyol i tota la seva cort política i mediàtica intoxiquen a la població. Les coses són molt més simples del que no semblen. Això sí! Sempre que s’expliquin adequadament.

A veure... en referència al tema concret del desastre bancari...què tenim?: Un enorme forat a l’actiu dels bancs que es deriva d’una sobrevaloració de l’immobilitzat. Bé sigui de l’immobilitzat material compost per un parc d’immobles valorats molt per damunt del seu valor real; com per ¡’immobilitzat financer on hi figuren grans quantitats de préstecs que haurien d’estar total o parcialment dotats per probables insolvències.

És el mateix que tenir una botiga amb els magatzems botits de gènere caduc, però valorat al preu de venda normal.

Quan les circumstàncies del moment, de mercat, econòmiques, fiscals o polítiques, obliguen a actualitzar els valors d’aquests actius, apareix un enorme forat al balanç que va a parar directament al compte de resultats i, llavors, tenen un problema! He dit tenen?

Tanmateix, la xifra és tan bèstia que no cap al compte de resultats ordinari ni extraordinari de l’exercici en curs i, és clar, s’ha de regularitzar contra les reserves., és a dir, contra el fons propis. Això és el que caldria, naturalment. I si, a resultes d’això, els fons propis queden tan drenats que ja no poden fer front a la garantia necessària per continuar operant, doncs només es poden fer dues coses: Ampliar capital o tancar.

Doncs no. No poden fer això perquè si ho fessin, qui hi perdria serien els accionistes i això...mai! Què fan doncs? Amb totes les penques del món, fan allò que no paren de dir que no han de fer mai les famílies ni les petites i mitjanes empreses: Endeutar-se més encara.

És a dir, que per compensar el forat immens que hauria d’anar contra reserves i capital (fons propis), demanen finançament. Les diferències entre una cosa i una altra són, bàsicament dues: La permanència (el capital roman i dóna solidesa a l’empresa, mentre que els préstecs s’han de retornar i obliguen la tresoreria i el fons de maniobra) i el cost (el finançament s’ha de pagar per la via dels interessos i, per tant, compromet la rendibilitat i el compte de resultats). Són faves comptades.

Però això no és tot, ni molt menys. Com demanen aquests diners? Doncs a través de l’Estat perquè a ells ja no els fien. Allò que Europa ha concedit a l’Estat espanyol (no als bancs espanyols) és una línia de crèdit finalista, al mòdic tres per cent. Això vol dir que el deutor davant Europa és l’Estat espanyol, no els bancs. Els bancs que necessitin recórrer a aquesta línia de crèdit ho hauran de sol·licitar a l’Estat que els hi concedirà préstecs, amb càrrec a aquesta línia, amb un diferencial per sobre del tres per cent que l’Estat pagarà a Europa. Un diferencial que encara no està clar quin serà.

Però....què passa si algun d’aquests bancs no paga? Doncs senzillament que l’Estat espanyol no cobra, però, en canvi, sí que haurà de seguir atenent el seu préstec amb Europa, que per això n’és el deutor. Per tant...la cosa és fàcil. El risc, l’autèntic risc l’estem assumint tots els contribuents de l’Estat espanyol i, com que ja sabem com està això de les balances fiscals, el major pes d’aquest endeutament i d’aquest risc el correm els ciutadans de Catalunya, tots i totes.

És a dir, que per cobrir el forat d’unes empreses financeres, l’Estat s’ha d’endeutar i córrer el risc d’empassar-se probables fallides a compte dels contribuents, majoritàriament catalans.

OLÉ!

Rasquem una mica més? Va!

D’on ve el forat? D’uns actius sobrevalorats, oi?

I aquests actius d’on provenen? De la gran fallida immobiliària, altrament anomenada bombolla (abans que esclatés, és clar).

I...per quina raó s’ha inflat aquesta bombolla? Per la gran especulació que hi ha hagut en el sector immobiliari. Un sector que va entrar en una voràgine econòmica que anomenàvem sarcàsticament “la cultura (quina falta de respecte!!!) del pelotazo”.

I com s’origina això? Doncs ara és el moment de recordar la famosa llei d’alliberament del sòl que va impulsar el govern ultradretà del PP de Josemari Aznar, enlluernat per les polítiques neocons dels seus amics ultradretans del Partit Republicà estadounidenc dels Bushos. Una llei que va situar de cop i volta milers i milers d’hectàrees urbanitzables al mercat. Allò era el “toma pan y moja” que diuen els castellans o el “Dóna-me’n, de panellets” que diem aquí.

Aquí hi fotrem una urbanització, allà un camp de golf, més enllà un poble sencer (què dic un poble...una ciutat!) En aquest camp de cols hi plantarem un aeroport i en aquell de patates hi farem passar un tren que anirà cagant llets fins on Cristo va perdre l’espardenya, encara que hi vagi buit.

Autopistes gratis per que no hi passi ningú, línies fèrries de gran velocitat per anar al cap de la fava, aeroports per a coloms i pardals, pobles fantasma per a ànimes en pena, urbanitzacions de luxe per a traficants de droga, dictadors de pacotilla i xarrupaires de mamelles, complexos esportius de ca l’ample, parcs temàtics sense tripa ni moca i fot-li que és de Reus! Barra lliure que això és can Pixa i tiro perquè em toca!

Quan algú deia....: “però...ja ho vendrem tot això?” Pregunta ingènua perquè la resposta era més que evident: “L’important no és vendre, sinó cobrar!”.

Ai las! I tant que han cobrat. Mireu si no: Els primers els que van veure convertits els seus erms d’un dia a l’altre en terrenys urbanitzables o estructurables i d’aquí fins a lúltim graó de l’immens castell de fitxes de Dòmino:

Grans Duquesses de l’Ou com balla: Caixa cobri! Les grans constructores d’estructures: Caixa cobri! Les gran empreses immobiliàries: Caixa cobri! Els fabricants d’ocells ferroviaris: Caixa cobri. Els comissionistes-que-es-casen-amb-les-filles-dels-presidents-del-govern: Caixa cobri. Els bancs que ho financen tot: Caixa cobri! Els gestors d’aquests bancs que tenen unes nòmines i unes pensions i unes indemnitzacions que esgarrifen: Caixa cobri! El polítics de primera fila que ho permeten tot al mòdic preu d’unes corrupteles: Caixa cobri! Els presidents de les grans companyies que abans eren de tots i que el Sr. Azanr va regalar a un mòdic preu als seus amics de pupitre: Caixa cobri! Els presidents de tribunals suprems i consells generals de poders judicials que se’n van de farra a costa d’assignacions extraordinàries: Caixa cobri! Els Millets: Caixa cobri! El caçadors d’elefants: Caixa cobri. Els gendres dels caçadors d’elefants: Caixa cobri! La cuñá del Tete i el Cristo de Lepanto: Caixa cobri!

OLÉ!, OLÉ! Y OLÉ!

I ara, per acabar de rematar la “faena”...una “verónica de cara al tendido, capote y el hierro hasta la empuñadura!”

Després de tots aquests “caixa cobri” arriba l’hora de pagar. Mira-te’ls tots! Fent-se l’orni i el suec i xiulant amb els ulls enlaire.

“Senyors, el compte!”. I a qui li ho diuen això?

Als aturats: Caixa pagui! Als pensionistes: Caixa pagui! Als malalts: Caixa pagui! Als estudiants: Caixa pagui! Als discapacitats: Caixa pagui! Als estalviadors: Caixa pagui! Als petits empresaris: Caixa pagui! Als autònoms: Caixa pagui! A les famílies: Caixa pagui! Als funcionaris: Caixa pagui! Als pàries de la terra: Caixa pagui.

Ah! I si és català, sisplau, pagui amb recàrrec! Insolidari!, més que insolidari!

OOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOLLLÉEEEEEEEEEEEE!!!!

El mar és ample

Miquel Estruch — Wed, 09 May 2012 15:58:00 +0200

Voleu dir que ens ho mirem bé, això de les crisis bancàries i els ajuts públics al sistema financer? Hi ha un embolcall d’eufemismes tan gran que la realitat queda totalment transfigurada, fins al punt que donem per assumit que CAL evitar, de totes, totes, que el sistema financer trontolli i, per descomptat, que s’enfonsi.

Deixeu-me que negui la major i qüestioni públicament aquesta pretesa necessitat. Ja sé que se’m tiraran els llops a sobre, però tant és. Diguin el què diguin, el rei va nu.

Posaré com a exemple paradigmàtic això de BANKIA. I dic expressament “això”, perquè en realitat, no té nom!

Per entendre’ns bé, anem a pams:

1- Abans de la fusió que dóna lloc a BANKIA, eren unes quantes Caixes amb problemes: Caja de Canarias, Caja de Madrid, Bancaja, Caja Rioja, Caixa Laietana, Caja de Ávila i Caja de Segovia. Dues d’aquestes Caixes (Caja Madrid i Bancaja) suposen gairebé el 90% del volum de la nova entitat, ara ja convertida del tot en un Banc totalment privat (Banco Financiero y del Ahorro) que té, naturalment, uns accionistes que en són el seus propietaris.

2- Les dues caixes principals mencionades, tenien els seus consells d`administració ocupats i controlats per destacats membres del PP. A la nova entitat, naturalment, el pes d’aquestes persones és completament rellevant.

3- Aquestes dues caixes han estat els principals creditors i finançadors del PP durant anys . Ara, després de la fusió, el PP, concentra la major part del seu endeutament amb BANKIA.

4- Les dues principals Caixes integrants de BANKIA, han dilapidat immensos recursos en finançar projectes faraònics i insostenibles promoguts per la política irresponsable del PP en matèria urbanística i d’infraestructures, tant al País Valencià, com a Madrid com a Castella. El resultat d'aquesta política irracionalment incompetent ha estat posar aquestes entitats en perill greu de fallida, després d’haver proporcionat uns guanys enormes a unes empreses que s’han vist afavorides per la repartidora de concursos públics.

5- Vista la immensitat del forat i la incapacitat del nou Banc de remuntar per si sol, van intentar primer una mena de “fusió” estranya amb la Caixa. Dic estranya perquè es tractava, de fet, d’una absorció que La Caixa havia de fer, però que havia de semblar una altra cosa i el control havia de passar a mans dels antics responsables de l’Entitat absorbida. Seria realment surrealista si no fos d’unes penques tan incommensurables que no es poden ni tant sols arribar a concebre.

6- Fracassada aquesta opció, ara demanen una aportació de fons públics d'entre 7 i 10 mil milions d'euros que el govern de l’Estat espanyol ja ha dit que traurà d’on sigui. Curiosa coincidència d’aquesta xifra amb la mateixa xifra de nova retallada que van anunciar fa un parell de setmanes, centrada especialment en la sanitat. Vull recordar, a més, ni que sigui com a mesura comparativa, que les darreres xifres de l'espoli fiscal que pateix Catalunya són del voltant del s 12 mil milions d’euros, només per a l'any passat!

7- Tot i així, l'actual consell d'administració de BANKIA proposa repartir més de 150 milions d'euros entre els seus accionistes. Brutal! Aquesta demostració d’infinita manca d’escrúpols no és que sigui per a nota, no! És per matrícula d’honor cum laude!

8- Ah, si! Deixeu-me també que recordi el detall (quin detall!!) de que, el fins ara President de l'Entitat, Sr. Rodrigo Rato, destacat membre del PP, cobrava un sou de 2,5 milions d'euros l'any. Una mica per sobre del salari mínim interprofessional i prou. Res...una bagatel·la!

RECORD HISTÒRIC: En els inicis dels sistemes bancaris de l'edat mitjana, els primers bancs feien canvi públic i negocis a les principals places financeres. En aquells temps, un Banc era un banc de debò, físicament. És a dir, un taulell (d’aquí en ve el nom). I les places financeres eren això, una plaça en una ciutat. Si el banc (o banquer) feia fallida, els funcionaris públics li trencaven literalment el banc ( i d’aquest trencar físic, també en prové l’expressió anglesa "crash", que en castellà han traduït com a "quiebra" o "bancarrota") i prenien a l'individu o banquer, el qual era desposseït de tots els seus béns i acabava essent penjat públicament a la forca.

No dic de tornar a aquestes pràctiques medievals, és clar, però ho he volgut posar com a exemple, per deixar constància del monstruós canvi de paradigma que significa passar d’una percepció de responsabilitat extrema a una altra d’absoluta immunitat.

Però...què és això???? Què s’han cregut? On anirem a parar?

Oi que es tracta d’un Banc privat? És a dir, una empresa privada? Oi que hi ha uns amos i uns responsables de la seva gestió? Oi que hi ha uns capitals que garanteixen aquestes responsabilitats? Oi que hi ha unes lleis que actuen contra fraus, estafes i males pràctiques empresarials? Doncs au! Que s’apliquin!
I si BANKIA (o qualsevol altra entitat financera) ha de fer fallida, que la faci! I si em pregunteu pels pobres impositors, us diré que tenen dues opcions complementàries. La primera és recórrer al Fons de Garantia de Dipòsits que els garanteix els dipòsits fins a 100.000 euros per persona (física o jurídica) i Banc. I l’altre és recórrer als tribunals en contra dels qui els han estafat, fins a arribar al moll de l’os dels seus patrimonis personals i responsabilitats penals. Faltaria més!

I si ,com sembla ser irrefutable, el Fons de Garantia de Dipòsits no és suficient per atendre aquestes responsabilitats, aleshores hauran de ser els seus gestors, amb el Banc d’Espanya al capdavant i el Govern Espanyol al darrera, qui se’n faci càrrec. Perquè, és clar, els responsables d’aquest Fons de Garantia (Estat i Banc d’Espanya) els han utilitzat per dotar el FROB de rescat a les Entitats Financeres amb problemes. Fixeu-vos de l’elevat grau de cinisme! Fan servir els fons que haurien de garantir els dipòsits dels clients per salvar els mobles a les entitats. Dit d’una altra manera més crua, dilapiden la garantia dels clients per tapar els forats dels bancs, és a dir, per protegir els interessos dels seus accionistes.

Perquè es tracta d’això, eh! No us cregueu la major. No passa res si un, o dos, o tres, o cent bancs s’ensorren. Bé, sí que passa, és clar, però no s’acaba el món. La diferència està en saber qui i com paga el desastre.

Si s’han polit els Fons de Garantia, qui hi perd és el client dipositant i si el banc fa fallida però el Fons de garantia és solvent, qui hi perd és l’accionista. I això, és clar, no es pot permetre!

Davant d’això, en un País seriós i solvent democràticament, allò que caldria fer, seria demanar responsabilitats, polítiques, civils i penals, als responsables polítics i econòmics de la situació d’insolvència, pública i privada, que s’hagués produït i procurar el rescabalament del perjudicis causats als clients i dipositants de les entitats.

Però, compte eh! Res de diners públics! Que responguin els responsables del desastre a nivell personal amb els seus patrimonis , fins on arribin. Què tants romanços!

I la resta?...doncs això: Corralito! Ja sé que és trist i lamentable, però és així. Què hi voleu fer!

I , si això fa trontollar el sistema.....doncs que trontolli, punyeta, d’una vegada! Que ja n’hi ha prou de tanta comèdia i de tanta presa de pèl. Potser seria la manera de poder començar de nou i construir, entre tots, una societat millor, en un Estat que ens fos propi, que sentíssim més proper i amb el qual ens sentíssim identificats més aviat per vincles de valors, de responsabilitats i de confiances, que no pas per imposicions o superposicions d’identitat o per lligams derivats dels abusos econòmics i la prepotència insultant i insuportable d'uns polítics sense ètica que actuen amb connivència amb les elits econòmiques més predadores i voraces.

Si un Banc, digues-li BANKIA o digues-li PERICO fa fallida, que la faci. Si això arrossega l’Estat Espanyol a una fallida estatal i ha de ser intervingut, per mi que no quedi.

L’única cosa que hem de saber fer i per la qual només necessitem la pròpia voluntat i el coratge necessari, és el nostre camí en el món. Un camí sense fermalls ni el llast que suposa arrossegar un mort que pesi més que la barca.

Tallem la malleta d’una vegada i veles amunt! Qui s’hagi d’enfonsar que s’enfonsi i nosaltres a navegar, que el mar és ample.

Lo siento mucho

Miquel Estruch — Thu, 19 Apr 2012 23:31:00 +0200

El 22 de juliol de 1969, en sessió solemne de la Cortes Españolas presidides pel propi Generalísimo Francisco Franco, l’aleshores Príncep Juan Carlos Borbón, va ser nomenat hereu i successor del dictador.

En el discurs previ, Franco va parlar molt clar. És aquell conegut discurs en acabat del qual va deixar anar aquella framosa frase de “Lo hemos dejado todo atado y bien atado” que molts recordaran. I tant que sí!

Entre altres coses va dir:

“Ha de quedar bien claro y bien entendido ante los españoles de hoy y ante las generaciones futuras, que esta Monarquía es la que con el ascenso clamoroso de la Nación fué instaurada con la Ley de Sucesión del año 1947 y perfeccionada por la Ley Orgánica del Estado del 10 de enero de 1967; Monarquía del Movimiento Nacional, continuadora perenne de sus principios e instituciones y de la gloriosa tradición española”.

Més clar és impossible. Com igual de clar va ser el príncep, en acceptar el nomenament, quan va jurar damunt dels “Sagrados Evangelios” d’aquesta manera:

“Juro lealtad a S.E. el Jefe del Estado, fidelidad a los principios del Movimiento Nacional y demás leyes fundamentales del Estado”

Però per si hi haguessin dubtes, en el seu discurs posterior, quan ja era hereu proclamat, encara ho va ser més, de clar:

“Quiero expresar, en primer lugar, que recibo de S.E. el Jefe del Estado y Generalísimo Franco, la legitimidad política surgida el 18 de julio de 1936, en medio de tantos sacrificios, tantos sufrimientos, tristes pero necesarios, para que nuestra patria encauzase de nuevo su destino”

No em negareu que no fa posar la pell de gallina, i no pas per l’emoció.

Però no acaba aquí la cosa. El 22 de novembre de 1975, en ser nomenat Rei, dos dies després de la mort del dictador, el seu jurament tornava a ser ben clar:

“Juro por Dios y los Santos Evangelios cumplir y hacer cumplir las leyes fundamentales del Reino y guardar lealtad a los Principios Fundamentales del Movimiento.”

El President de les Corts saludava emocionat el nomenament y es dirigia en to solemne a les Corts en Ple: "Señores procuradores, señores consejeros, desde la emoción en el recuerdo a Franco, Viva el Rey, Viva España!”

Després vingué la Constitución, filla de la por i de la remor de sabres, que el va consagrar en el seu paper i que estableix en el seu atricle 56.3: “La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad”. Que dius...carai!

Aquesta Constitució és plena de perles com aquesta. Però també, en alguns aspectes, és prou imprecisa com per que sigui interpretable en sentits clarament oposats.

Tanmateix, va ser votada per una gran majoria del poble espanyol, inclòs el català, amb l’aval de partits tant importants i influents com el PSOE, la UCD, el PSC, el PSUC, CDC,UDC i fins i tot el PCE. Ara, doncs, que no em vinguin amb escarafalls a la monarquia.

Uns quants, molts en xifra però molt pocs en percentatge, hi vam votar en contra. Avui, quan l’evidència del disbarat que es va aprovar aleshores es fa palesa per les interpretacions regressives que s’estan encadenant i per la manca interessada de respecte que li té el propi govern de l’Estat, em retornen a la memòria les mobilitzacions a favor de la ruptura en les que vaig participar. Vells fantasmes que vagaregen per les ombres dels meus records juvenils se’m fan presents en les nits d’insomni i em parlen de noves esperances.

Ara que el rei i la seva monarquia fan catúfols de la mà de la corrupció, del tràfic d’influències i de la conducta desordenada dels seus membres, engolits pel malestar general d’una crisi sistèmica que sembla impossible de superar, em sembla veure, entre les ombres, tènues espurnes d’oportunitat.

Ara que l’Estat espanyol és a punt de la fallida econòmica i social i que els seus polítics, i les seves institucions han perdut del tot el pudor rere el qual dissimulaven l’odi ancestral contra el nostre País i el nostre poble, m’arriben cada cop més clares, incipients flaires de llibertat.

Només un dubte greu em plana pel damunt. No em fan por ni els monarques caducs i decadents, massa entretinguts en el gaudi de caçar óssos embriacs a Romania o elefants a Botswana. Tampoc em fan por els politics ineptes que governen Espanya en contra de Catalunya. Ni tant sols els escurabutxaques insaciables que xuclen la sang del país. I, per descomptat, cap por ni recel em produeix la majoria de bona gent que composa el poble espanyol.

Em fan por els de casa. Els cagadubtes de sempre que no saben trobar mai el tremp necessari per exercir la llibertat. Són els mateixos que van avalar majoritàriament la ignomínia nacional de la transició i els seus hereus que ara seuen, tan còmodes com inquiets, en els sofàs tronats que sobreviuen entre les runes de l’Estat del benestar, encara aferrats a un seny irracionalment poruc.

El Rei dels espanyols, en el seu maldestre i patètic intent de disculpa, deia als seus súbdits: “Lo siento mucho, me he equivocao, no volverá a suceder”

La meva angúnia em fa témer que no haguem de sentir algun dia per boca de cap líder nostre, i com a excusa per la seva manca de coratge, alguna cosa igual de maldestre i tràgicament patètica, com ara : “Em sap molt de greu, ens hem equivocat. Ha tornat a passar”

Amb cara de besuc.

Miquel Estruch — Sat, 11 Feb 2012 22:54:00 +0100

Com hem arribat fins aquí?

Aquesta és una de les preguntes més recurrents quan intentem fer-nos una idea de tot allò que ens està plovent al damunt.

Com hem arribat fins aquí?

I, tot seguit, mirem al voltant i a prop nostre per mirar de trobar-ne els culpables que, gairebé sempre, suposem en el altres.

Buscar culpables i, sobretot, poder-los identificar i assenyalar és una de les pràctiques més esteses en els temps que corren. Els que exerceixen responsabilitats diuen que la culpa és dels qui els han precedit. Els que tenien les responsabilitats abans diuen que la culpa és dels que exercien responsabilitats superiors. I aquests assenyalen la mare de totes les crisis com si fos la gran plaga universal impulsada per uns ens abstracte que en diuen els “mercats”.

De res ens serveix el lament. Des res ens serveixen les caceres de bruixes. De res ens serveixen les excuses de malalt, dels que es pixen al llit i diuen que suen. Ara li toca prendre les decisions a qui en tingui la potestat. La responsabilitat, però, la compartim tots i a cadascun de nosaltres.

Més enllà de com hi hem arribat, som on som i cal que prenguem mesures. En això hi estem tots d’acord. Més endavant, si cal, ja passarem comptes. Ara ho hem de fer bé i hem de saber triar molt bé què ajustem, en quina forma i quantia i amb quins consensos.

No es pot tirar pel dret sense criteri ni mesura. No es pot matar tot el que és gras ni es pot llençar tot el que és magre. Cal fer les coses amb criteri i amb mesura i, sobretot, sabent destriar allò que és essencial i allò que és necessari, d’allò que pot ser prescindible o fins i tot superflu.

No es pot gestionar un pressupost de crisi només amb unes tisores a la mà. Això és d’una irresponsabilitat tan extrema que fa posar els pèls de punta. Seria un suïcidi si no fos que els que tiren de tisora no s’asseguressin de preservar els seus interessos. Però com que no és així, la cosa té més pinta d’assassinat social que no pas d’una altra cosa.

Els pressupostos s’haurien de configurar per la banda dels ingressos. Sabent què tenim, què tindrem i posant les eines necessàries per poder promoure l’augment de les partides d’ingrés. A partir d’aquí, en funció d’allò que ingressem, caldrà veure quines són les prioritats essencials, quines les necessitats i quines les partides sobre les que es podrà actuar amb un menor cost social.

No sembla que s’estigui fent així. Bé, de fet, no s’està fent així. S’està treballant el pressupost amb les tisores a la mà i amb la gorra de comandament tan ajustada al cap que la visera impedeix la visió més enllà del nas.

L’últim exemple sagnant el tenim amb les propostes de dilapidació del projecte Badalona Comunicació. L’amenaça que plana sobre el nostre projecte públic de comunicació local és una evidència de la incapacitat del govern de Badalona per a gestionar res. Les coses no s’haurien de poder fer d’aquesta manera. És gravíssim. La irresponsabilitat és tan extrema que fa por pensar que aquest equip s’ha de fer càrrec de conduir la nau comuna de la nostra ciutat durant, encara, els propers tres anys. Com s’ho faran? Què quedarà de la nau, després d’aquesta singladura? Ho rebentaran tot!

No es poden afrontar les situacions crítiques sense comptar amb la gent. No es pot actuar, des de la manifesta i evident ineptitud i incapacitat, amb la prepotència i arrogància del que es pensa que el vaixell és seu i pot fer-ne el què vol.

I la gent? És que la gent no compta per a res? Què ens prenen per idiotes o què? Com ens volen fer creure que es pot tirar endavant un projecte de comunicació amb un pressupost de la meitat i un 60% menys de plantilla? Que s’han begut l’enteniment? Per fer això, més val que no maregin la perdiu i que tanquin la barraca sencera. Al menys, d’aquesta manera tothom sabria a què juguen i potser ens estalviaríem, a més de tot el cost actual, haver de passar el tràngol d’aguantar uns medis locals políticament intervinguts que ens anessin cantant la cançoneta de la viu-viu amb les lloances lleposes als capitans manaies de torn.

No! Les coses no es poden fer així. Cal rigor i responsabilitat en la gestió. No assenyali, senyora Hervàs, als anteriors governs. Deixin-se de romanços i no es treguin les puces de sobre i facin el favor de fer, amb els consensos necessaris, propostes responsables amb visos de credibilitat i de futur.

Estalviïn-nos aquestes exhibicions d’incompetència i, si no en saben més, assessorint-se adequadament o pleguin. Pleguin abans no sigui massa tard i ja no siguem a temps de salvar del naufragi ni una trista cassola.

Potser llavors, la pregunta de com hem arribat fins aquí ens l’hauran de respondre les llísseres del Pont del Petroli. Això sí, sense micros ni càmeres ni platós ni, per descomptat, periodistes, perquè d’això ja no se’n cantarà ni record ni memòria i tots nosaltres ens haurem quedat, com a molt, amb el peix podrit al cove i amb cara de besuc.

La nostra obligació

Miquel Estruch — Thu, 09 Feb 2012 20:56:00 +0100

Fa temps que vinc dient que l’independentisme basat en raons identitàries o històriques no aconseguirà mai la majoria necessària per abordar amb garanties d’èxit el seu objectiu.

També he afirmat en diverses ocasions que la independència de Catalunya ni ha de ser un objectiu “per se” ni és, tampoc, la garantia absoluta de res. Es tracta només de poder optar a una oportunitat per construir un futur millor.

Dit això, una vegada més, em reafirmo en els arguments que em porten a defensar la independència com a únic camí viable per a poder aspirar (dic conscientment “aspirar”) a aquest futur millor que desitgem per a la nostra societat. Millor en el sentit de la justícia social. Millor en el sentit de la qualitat de vida. Millor en el sentit d’esperança de felicitat. Millor en el sentit de plenitud nacional.

Tenim dret a aspirar a tot això i tenim l'obligació de treballar per aconseguir-ho. Tanmateix, a la meva manera d’entendre-ho, la independència no és tant un “dret” (que és clar que ho és) sinó un deure al que no estem responent amb prou responsabilitat ni sentit social.

Un deure que es deriva de les generacions que ens han precedit i que ha estat subrogat per les generacions que ens empenyen. Cal que deixem de parlar de la independència com d’un dret teòric, més o menys històric, més o menys relacionat amb el passat o amb la nostra identitat col·lectiva, i cal que comencem a treballar per saldar el deute que tenim i que ens obliga en favor del futur de la nostra societat. No s’hi val a badar, en això.

Jo, com tothom, he estat nét i fill d’algú. I com a nét i fill he heretat d’ells llengua, cultura, història, país i valors. Jo he heretat el què em tocava i la meva heretat és, en gran part, compartida per molts conciutadans meus. Però no pas per tots. Ni tant sols per una majoria.

Ara bé, allò que si comparteixo amb tots. Allò que tots nosaltres compartim és, precisament, el nostre esforç present que ha de configurar el patrimoni de futur que llegarem als nostres hereus.

És per això que no es tracta de que tinguem dret a la independència. Hi estem obligats, que no és ben bé el mateix.

Mireu, escolteu, llegiu, observeu, compartiu, viviu...feu servir la ment per analitzar tota la informació que us arriba. Processeu les dades, mireu enrere per saber d’on venim però, no perdeu de vista on som i, sobretot, on voldríeu ser. No hi ha cap dada, cap ni una que sigui realment objectiva, que ens permeti justificar la deserció de la nostra obligació.

La independència no va contra ningú. No s’ha de fer valer com a contraposició a res. Es poden contraposar els sentiments?

La independència va i ha d’anar a favor de la nostra gent (de tota), de la nostra societat (sencera) i del nostre futur (el de tots i totes). D’això es tracta. De treballar per construir una societat millor, més justa i equilibrada socialment, més competent econòmica i estructuralment i més lliure nacional i individualment.
Tenim garanties d’èxit amb un Estat propi? Cap ni una! En canvi, garanties de fracàs lligats a un Estat aliè i predador com el del qual ara depenem, les tenim totes!

No us farciré de dades. No cal perquè són totes al núvol de la informació global. Només cal que em remeti a les proves i a les evidències que tothom té a l’abast.

Aquesta és la feina que ens toca. Explicar bé què proposem i per quines raons. Hem de raonar amb els nostres veïns raonables, que són la majoria, per convèncer-los de que no poden abdicar de les seva obligacions. Hem de convèncer aquesta majoria de que val la pena decidir plegats el nostre futur i que ja és hora d’assumir les nostres pròpies decisions des de la plena responsabilitat.

Aquest és el nou independentisme metropolità. El que no s’enquista només en raons de drets històrics o d’identitat, sinó que es fonamenta i pren força en les sòlides raons de la voluntat compromesa amb el futur. La independència és una eina que tenim al davant per treballar amb rigor. No pas el miratge confús d’un passat idealitzat que projectem en somnis.

És per això que em reafirmo un altre cop. De cara endavant, de cara al futur, de cara a les generacions a qui els hem de llegar el testimoni, no és que tinguem DRET a la independència, és que es tracta pura i simplement de LA NOSTRA OBLIGACIÓ.

Dempeus i som-hi!

Miquel Estruch — Tue, 17 Jan 2012 19:28:00 +0100

Els que em coneixeu o m’heu seguit una mica m’haureu sentit parlar moltes vegades sobre valors i sobre principis. M’haureu vist o sentit defensar-los amb vivesa i fins i tot amb apassionament. No sóc una persona que s’arrugui fàcilment ni davant del combat ni dels atacs dels altres, ni davant la pròpia adversitat, ans al contrari.

Sabreu també que procuro ser conseqüent amb allò que crec i actuar d’acord amb aquest criteri. Sé que juguen a la meva contra un excés de contundència i una certa manca de ponderació que contrasten amb un punt d’ingenuïtat que molts m’han criticat i que, en certa manera, em condicionen severament per a l’eficàcia en l’acció política. En sóc conscient.

Sóc coneixedor de les meves fortaleses, poques, de la mateixa manera que he après a conviure amb les meves moltes mancances i les meves limitacions. Em calço amb l’orgull i el mal geni com a principals defectes, però em vesteixo amb la lleialtat als meus principis i la perseverança com a principals virtuts.
Crec en el què crec i ho defenso amb tots els arguments de què sóc capaç, però també amb les ungles i les dents, si cal.

En el míting principal de la meva candidatura a les passades eleccions municipals vaig tornar a parlar de valors (minut 5,28)abans que de gestió. Molts també m’ho van criticar i probablement tenien raó.

Però és que, tal com jo ho veig, si a la política li traiem els valors, deixa de tenir tot el sentit. Sense els valors, sense els principis, sense els ideals, la política només és gestió i per fer gestió, no ens calen ni la política ni els polítics.

Deixeu-me doncs, que segueixi en la meva dèria i que parli sempre de valors.

En el míting que vaig fer el 25 de febrer de 2008, amb motiu de les eleccions a les Corts Espanyoles, ja vaig afirmar amb contundència (ho trobareu en aquest enllaç a partir del minut 3,42) que l’objectiu d’ERC no era la proclamació de la independència de Catalunya sinó l’assoliment d’una societat més justa en un país més lliure i que la independència no era el nostre destí sinó que només era el camí que ens hi ha de dur.

Deia també, en el mateix míting que el meu compromís amb el partit i, sobretot, amb la gent, amb la ciutat i amb el país no tenia data de caducitat, que es tractava d’un contracte indefinit.

Abans i durant la campanya de les eleccions municipals, no vam parar de parlar de la necessitat d’articular bé el discurs del nou independentisme. De l’independentisme metropolità que està fet de raons pragmàtiques però, també, de valors socials de primera magnitud com són la convivència, el respecte i la cohesió social.

En aquella campanya hi vam posar tot l’esforç, tot el convenciment, tota la motivació, totes les ganes i tot el discurs que dúiem (i duem) a dins. Els resultats, però, van esbandir les nostres il•lusions amb un cop de porta als nassos que ens va deixar esglaiats.

Confesso que m’ha costat molt sobreposar-me a l’ensulsiada electoral. M’ha costat molt i molt recuperar l’estat d’ànim necessari per reprendre el camí amb totes les eines a coll. He hagut de reforçar-me per dins i recuperar d’un en un, tots els bocins de somni escampats arreu per la trencadissa.

Ara sé que els mals resultats són fruit dels molts errors col•lectius que hem comès com a partit, sobretot, en l’àmbit de la coherència. I també sé que, una part d’aquest errors em correspon a mi, en tant que component solidari d’aquest col•lectiu o simplement com a conseqüència lògica de les meves pròpies mancances.

En el seu dia vaig dir que condicionava el meu futur polític a la meva capacitat de corregir els errors propis i d’influir en la correcció dels nostres errors col•lectius. Això estic fent.

Des del meus esforç personal i des del meu compromís de sempre, amb els meus valors i principis de sempre a la motxilla, he participat activament en la regeneració de les estratègies politiques i els nous lideratges que hem sabut concretar en el darrer congrés del nostre partit. Ara vull participar activament de l’articulació del creixent independentisme metropolità i treballar per fer una ERC metropolitana forta que pugui aportar, des de la nostra organització, respostes ideològiques i també pragmàtiques per construir el país lliure i la societat justa que desitgem.

Dempeus i som-hi!

La victòria dels valors

Miquel Estruch — Wed, 21 Dec 2011 14:27:00 +0100

L’Andreu Mas parlava no fa gaire en el seu bloc, d’una ciutat que deserta. Ens parlava d’una Badalona a la qual semblava que se li haguessin fos el ploms. Sense compartir-lo, trobo que el seu punt de vista no deixa de tenir una certa versemblança. De fet, a molts de nosaltres ens ha caigut una gerra d’aigua freda al damunt que ens ha deixat un pèl garratibats.

L’Oriol Lladó feia un intent de dir “Ei, que som vius!” en resposta a aquest article, que té més de bona intenció i de mostrar ganes de fer que no pas de realitat viva. No dic pas que no sigui cert allò que hi diu, que sí que ho és, és clar que sí. Però no es pot negar que l’estat d’ànim general de la ciutadania , al menys d’aquella ciutadania compromesa que acostumava a bullir i a fer bullir, no està pas per llençar coets enlaire.

Una cosa, però, és l'estat d'ànim i tota una altra el treball constant. i sofert. És per això que la Dolors Sabater també es va sentir al·ludida i prou motivada com per encetar una resposta a l'article de l'Andreu en el que hi feia amb ell una passejada imaginària per la ciutat compromesa. Un bon repàs de les moltes i variades iniciatives que fan de Badalona una ciutat activa i plena de vida.

Però no és això el que ara em preocupa i m'ocupa en aquest article. És l'estat d'ànim.

És la mirada pejorativa que la societat en general té dels estaments polítics. Em preocupa molt especialment el menyspreu callat, de vegades ofensiu de tan callat, que una part molt important de l'anomenada "societat civil" mostra cap als que exercim l'activitat política des des qualsevol organització o partit. Em preocupa, i molt, aquest divorci entre la societat i les organitzacions polítiques. Em preocupen les generalitzacions de tòpics i les mirades de menspreu per damunt l'espatlla. Em preocupa que s'hagi instal·lat en l'imaginari col·lectiu el fantasma dels desprestigi i, molt especialment, que hagi contaminat d'una forma tant profunda les elits socials i intel·lectuals de l'esquerra d'on n'haurien de sortir les propostes personals i col·lec tives de nous lideratges.

Ja fa força temps que vaig alertant dels perills que comporta el creixent desprestigi de la classe política. Ja sé que els polítics són reflex de la pròpia societat a la que pertanyen i que, per aquesta raó, en duen en els seus gens les mateixes malures i xacres que les caracteritzen. Però, dit això, també m’haureu sentir dir infinitat de vegades que la principal raó que justifica l’activitat política ha de ser, sense cap dubte, la vocació de servei i l’actitud d’exemple.

Contràriament a allò que molts defensen respecte de la necessària preparació tècnica o acadèmica que cal exigir als nostres representants polítics, sense renunciar a aquests conceptes, jo defenso que allò que ha de ser essencialment irrenunciable en la gènesi de qualsevol polític són els seus valors. Sense valors, la política no ens és útil a la societat. Podem tenir els millors tecnòcrates del món exercint càrrecs d’alta responsabilitat, però no ens podem permetre la greu temeritat de renunciar als valors. I és precisament això allò que està passant.

En les passades eleccions municipals, vaig participar en un debat al programa de TV3, l’Agora, juntament amb els altres candidats a l’alcaldia de Badalona. Abans del debat, a la sala d’espera, vaig poder comprovar l’aparell assessor de què disposaven els altres candidats. En algun cas, em va semblar realment espectacular. Durant el debat, això es va notar, i molt. Cadascú anava defensant el seu fil argumental, amb una pauta clarament precuinada i amb un objectiu de missatge perfectament definit. I no es sortien del guió establert de cap de les maneres. Només hi va haver un moment en que vaig aconseguir fer trontollar aquesta estructura rígida, quan li vaig dir al candidat del PP que ni era un fatxa ni era un xenòfob, ni tant sols un espanyolista radical; que no era més que una persona sense valors que es dedicava professionalment a la política, lliure d’escrúpols, com a opció de desenvolupament personal. Diana!

Però no només ell es va quedar sense resposta. Perquè no només ell, en aquell debat i en tants altres fòrums de l’àmbit polític, responen a aquest perfil. Aquesta és, tal com jo ho veig, la malura que ha infectat la classe política i l’ha abocat al desprestigi. A partir del moment en que despullem de valors l’activitat política, a partir del moment en què obviem la necessitat d’exemple que els polítics han d’exercir amb la seva conducta i la seva trajectòria, travessem un punt de difícil retorn que converteix la política en una activitat vulgar. I les activitats vulgars, no gaudeixen de prestigi.

El problema a Badalona, no és que hagués guanyat el PP, sinó que ho ha fet una forma vulgar de fer política que utilitza els valors, no pas com a fonament per a la construcció de la societat, sinó com a matèria utilitzable per a la fabricació de falses promeses i de llaminadures ideològiques dissenyades per al consum massiu d’una societat cansada, abatuda i desmoralitzada que cerca, en l’opció d’un canvi, l’engany d’una esperança.

Compte, però! Que els grans perdedors ho són per haver perdut pel camí, també ells, la seva motxilla dels valors. Van construir, sobre la base del vots, una fàbrica de prebendes i una repartidora de mannà que ha funcionat amb eficàcia durant anys. Quan al final, la fàbrica s’ha vist engolida per la profunda crisi del sistema, l’edifici els ha caigut al damunt, perquè en els seus fonaments es van oblidar dels principis essencials.

Els altres, els anomenats “outsiders”, tampoc vam saber reeixir ni en la nostra explicació política ni en la demostració impúdica de les nostres febleses i misèries internes a nivell nacional, fins al punt de contaminar-ho tot. Tot plegat molt poc exemplificant. I , com he dit abans, sense exemple vàlid, no hi pot haver política vàlida.

Que malament que ho hem fet tots plegats. Ara recollim amb tristor les rampoines que queden de la desfeta i ens hem reclòs cadascú al seu racó, a llepar-nos les ferides i a mirar amb recel, rere les cortines, com campen per la ciutat els penons obscens dels que han guanyant la derrota.

Perquè no hi ha hagut cap victòria, sinó que ha estat la derrota dels valors. I des de la manca de valors, perdoneu que hi insisteixi, res no podrem refer. Perquè els valors són la llum que ens ha d’il·luminar el camí. Ara ens hem quedat a les fosques i és per això que l’Andreu diu que sembla que se’ns hagin fos els ploms.

Doncs jo dic: tornem-hi! Posem-nos altre cop dempeus, agafem amb força la llanterna dels valors i som-hi! Hi ha molta feina per fer i tenim un deute per pagar amb les generacions que en vénen empenyent per darrere. Ara toca compromís actiu per retornar el prestigi a l’activitat política. Penseu en quines són les alternatives a això. Penseu-hi.

Ja no serveix amagar el cap sota l’ala. Tampoc serveixen ni les homilies dels il·luminats ni les lliçons impartides ex-catedra per una intel·lectualitat instal·lada en l’asèpsia política. Ningú no és neutre políticament. Cal, doncs, prendre posicions, si no volem perdre bous i esquelles.

Ara cal el compromís actiu. Ara toca arromangar-se i mullar-se. Assumir el risc de l’acció i tenir el coratge d’acceptar la possibilitat de compartir errors en la sempre difícil cerca dels encerts. Si això es fa des de l’honestedat ideològica, cadascú la seva, segur que ens en sortirem.

Em van demanar que fes un article de valoració de fi d’any. Em ve més de gust mirar endavant i demanar a tothom que hagi tingut l’amabilitat d’arribar fins aquí, que reflexioni sobre les seves responsabilitats cíviques i sobre les seves escales de valors. Si d’aquesta reflexió en neix la voluntat d’assumpció d’un major grau de compromís amb els ideals i amb el futur, que no el defugi. Necessitem d’aquesta gent i no en podem prescindir. La nostra societat necessita més que mai que la política recuperi la seva capacitat d’exemple i de guia. Ara és el moment de fer un pas endavant i posar-se al servei dels ideals per construir les bases de la societat que ve.

Desitjo de tot cor que l’any que ara encetarem vegi com som capaços de recollir les tovalloles que havíem llençat i en fabriquem nous estendards que ens guiïn cap a la victòria dels valors.

Ai les carteres!

Miquel Estruch — Tue, 22 Nov 2011 15:22:00 +0100

Qui vulgui conèixer la valoració oficial que des d’ERC-Badalona hem fet sobre els resultats d’aquestes darreres eleccions, ho pot consultar fàcilment a través de la nostra web.

Hom pot trobar, també, algunes opinions o declaracions dels nostres diputats electes Alfred Bosch o Joan Tardà, així com del President d’ERC, Oriol Junqueras.

Ara bé, més enllà d’aquesta anàlisi col·lectiva i de les declaracions de les persones rellevants del meu partit, hi ha les opinions personals de cadascú, en aquest cas la meva, que formen part d’una reflexió molt més subjectiva. i, si voleu, de menys calat polític, però de la qual no me’n puc estar.

Comparteixo en bona part les noves línies estratègiques traçades per la nova direcció d’ERC sorgides del darrer Congrés a Girona i, en aquest context, m’està especialment bé el compromís de treballar per recuperar la unitat de l’independentisme, sempre i quan això no suposi ni cap renúncia en l’àmbit de les reivindicacions de caire social, ni la formació de cap poti-poti d’olles barrejades, on hi càpiga tothom i que, al final, se’ns faci impossible de digerir.

Estic d’acord, també, en que cal ser més propositius i allargar la mà a CiU per treballar plegats de cara a resoldre els reptes de Catalunya. Aquí, però, encara pren més sentit allò que deia abans al respecte de la defensa dels valors socials i hi afegeixo, a més, la fermesa en la defensa dels interessos nacionals del nostre País.

Confesso, una vegada més, el meu escepticisme sobre la capacitat de CiU de fer front als seus compromisos públics. Si en alguna cosa excel·leix la coalició bipartida és, precisament, en l’art del funambulisme que tants i tants rèdits electorals els ha proporcionat. El d’aquestes eleccions n’és un nou i clar exemple: Com passar, en un equilibri impossible a través de la maroma esfereïdora de les retallades, des de la proposta de concert econòmic que va fer l’Artur Mas i que el va catapultar al govern de Catalunya, fins a l’abstracció imprecisa de pacte fiscal que proposa en Duran, amb una mà a la cartera de la butxaca i l’altra burxant la cartera d’un ministeri .

Ale.....Hop!....Aplaudiments!!!

Mentrestant, al peu de la balconada del Magèstic, la claca, tan enfervorida com despistada, cridant: I! INDE! INDE –PENDÈN- CI-A! als morros d’un Duran que no sap com posar-s’hi, entre l’eufòria evident i la incomoditat manifesta.

L’endemà mateix, un Duran amb mirada de ferro proclama que no baixarà del burro, mentre que la Cospedal li respon melosa que tururut pa amb oli.

I què fa en Duran, amb una nova exhibició de virtuosisme funambuilista? Doble salt mortal enrere amb tirabuixó i cop de peu a l'entrecuix dels seus votants.

Èxtasi i ulls en blanc! Plas, plas, plas!! I! INDE! INDE-PENDÈN-CI-A!!! I! INDE! INDE-PENDÈN-CI-A!!

Que no mira l’APM en Duran? Hi surt un paio esmoixinat que diu ben clarament què hi ha vingut a fer el PP al govern de majoria absoluta. El que mateix que ell fa al Metro!

I doncs? Què es pensava?

Ai, les carteres!

Sota el clos dels eremites de Sant Onofre

Miquel Estruch — Mon, 07 Nov 2011 17:01:00 +0100

Avui ha mort a Terol, a l’edat de 81 anys, la meva cosina gran, l’Esther Estruch Gafarelo. Era la més gran dels cosins Estruch, filla del germà gran del pare i padrí meu, en Miquel Estruch Serrat i de la meva padrina Pepita Gafarelo Molina.

L’Esther era pintora i professora de dibuix. Era viuda del també pintor, artista plàstic, catedràtic d’Història de l’Art i crític d’art, en Julià Garcia Flaquer.
Ambdós van ser fundadors, el 1958, del grup REM, un col·lectiu d’intel·lectuals i artistes badalonins que van dinamitzar i, en certa manera, revolucionar el món cultural de la nostra ciutat en una època en que les ments vivien recloses i encotillades per un règim autoritari i autista.

Formaven part del Grup REM, artistes com en Josep Villaubí, la Teresa Roca, la Maria Niubó, en Joaquim Sarriera o el poeta Joan Argenté, entre d’altres.
De l’Esther em resta el record de quan jo era petit i ella ja era una dona adulta. Gastava un look que llavors sonava com molt extravagant, pre-hippie. Tant ella com el seu home cridaven molt l’atenció en aquells temps en que sortir-se dels convencionalismes era mal vist. O , si més no, vist de reüll i murmurat rere les cortines:

-          Has viiiiiist, com van?
-          Mare de Déu, Senyor! Quina fila que fan!
-          Pobra Pepita, ella sempre tan arreglada i amb el goig que fa!.
-          Sí, noia, i el Senyor Estruch? Molt de barret i molt de puro, però, noi, mira com s’ha de veure la filla!
-          És que són artistes!
-          Sí, buenu, però encara que siguin artistes, vols dir que cal anar així pel carrer?

Converses semblants a aquesta n’hi deuria haver un munt en aquella societat reprimida, xafardera i criticaire. Llavors jo no n’era conscient, però ara m’adono que vaig tenir una cosina molt valenta. Me’n sento molt orgullós i, a la vegada, molt agraït. Gràcies a la gent com ells, a Badalona i arreu el País, la nostra cultura no va morir sota l’ofec insuportable dels analfabets manaires de la dictadura.

De l’Esther ens resta a Badalona, els frescos que va pintar a l’ermita de Sant Onofre. Avui poca gent ho sap això, però ara em ve de gust reivindicar-ho, amb l’orgull natural de cosí, i com a homenatge d’agraïment per la seva valentia. Per voler ser qui volia ser i viure a la seva manera, en una època en que gairebé tothom s’havia resignat a viure tal com li manaven.

La llàstima va ser que, després d’haver esperat tant el retorn de la democràcia, el “catetisme cultural provincià”, com ella l’anomenava, del nou govern convergent, els va fer emigrar de Catalunya per anar a raure primer a Terol i després a Madrid. No van tornat mai a la seva estimada Badalona i sempre més van viure amb l’esperit lliure i el cor enyorat.

Potser si les coses haguessin anat d’una altra manera...

En tot cas, quan potser hauria estat l’hora, ja s’havia fet massa tard. Que si primer els pares, que si després els fills, que si ara els ais, que ara els uis...en fí, ja se sap, la vida tomba i tomba fins que, en una de les seves múltiples giragonses , t’adones que la cosa ja no té retorn ni remei. És igual, al capdavall ja has arribat al capdavall de tot plegat i com pots veure (o no), totes les noses són lleus...i breus.

Avui he plorat per tu, cosineta. Només avui i prou. Demà, quan surti al carrer i miri amunt, cap al Serrat de les Ermites, sabré que has tornat a casa i que has parat la teva llar definitiva sota el clos dels eremites de Sant Onofre.

Saps? En l’edició especial de la revista “Acció” que van fer l’any disset en homenatge a l’avi amb motiu de la seva mort, el seu bon amic i company de la UFNR, en Pere Corominas, reblava el seu escrit d’homenatge d’aquesta manera:

“Pero’ls homes som aixís. Cada any hi hauran més poques llàgrimes, més poques flors. Fins que un dia duran quietament a jeure amb tu als últims que t’han plorat. Mentres que l’ànima nostra, tant com cremi en la fosca despulla del nostre cos, guardarà el sòlc de la teva amistat, com el fill en la falda de la mare, i fins que tots nosaltres haurem mort, tu que ens has estat amic, no moriràs.”

Doncs això, que fins que l’últim de nosaltres no mori. Tu tampoc.