Blog

Un defecte, 25 raons i un compromís

Wed, 23 May 2012 17:09:00 +0200

Dos anys després d'aquella primavera de 1986, any que s'iniciaren les Trobades d'Escoles Valencianes, al poble de   Beniarrés es féu la primera del Comtat i l'Alcoià. Ha passat un quart de segle i l'escola valenciana encara continua celebrant-les ininterrompudament. Amb més o menys il·lusió, és veritat, però com diria la consellera d'Educació Maria José Català, alguns valencians “tenim el defecte de parlar valencià”. I és que aquesta consellera, ni més ni menys que la d'Educació, en un acte de proclamació dels candidats a alcaldes del seu partit, el PP, va demanar disculpes per parlan en valencià. No em diran que no és un sarcasme, disbarat o simplement burrera valenciana posar a una Consellera d'Educació que públicament diga aquesta ximpleria. Sense cap mena de dubte que els sociolingüistes ens dirien que aquesta senyora és tot un exemple d'allò que se'n diu autoodi. Malament quan un poble acaba per demanar disculpes per parlar la seua llengua pròpia. Aquest és el darrer pas per acabar sent destruït, assimilat.

Doncs sí senyora Català, resulta que cada vegada en som més els valencians i valencianes que tenim el “defecte “ de parlar en català. Sí, sí, català, com el seu primer cognom. I, a més de parlar-la, cada any som capaços d'organitzar, malgrat el seu menyspreu i el de la seua Conselleria, una festa, una trobada on alumnes, professors, pares i mares i la població en general la reivindiquen. Una festa per cridar ben fort que tot és possible en valencià, i que enguany tenim, si més no, 25 raons per continuar celebrant-la, perquè...

                Un. Ens sentim orgullosos de parlar-la. Dos. És la llengua que ens han ensenyat els nostres pares. Tres. És la pròpia del nostre país, el País València. Quatre. Necessita el nostre suport, doncs se sent amenaçada. Cinc. No gaudeix dels mateixos drets que l'altra oficial, l'espanyol. Sis. No té un Estat al seu costat que li done suport. Set. No compta amb ajudes institucionals, més bé al contrari. Vuit. Té una gran mancança de mitjans de comunicació escrits i audiovisuals per promoure's. Nou. És una llengua invisible a la justícia, a les forces d'ordre públic, a l'exèrcit, a la banca, ... Deu. El nostre Govern persegueix i prohibeix mitjans, com ara TV3, que emeten en aquesta llengua. Onze. La Conselleria d'Educació vol imposar el decret de plurilingüisme sense el consens de la Comunitat Educativa. Dotze. Mai els Governs popular s'han dignat a donar suport a les Trobades. Tretze. Persegueixen i multen a associacions i entitats cíviques que fomenten el seu ús. Catorze. No es garanteix el requisit lingüístic. Quinze. La Conselleria està frenant l'augment de l'ensenyament en valencià. Setze. No fan cas de les denúncies lingüístiques del Síndic de Greuges. Dèsset. El Govern valencià practica, quan li interessa, un secessionisme lingüístic encobert. Divuit. No promouen el cinema en valencià. Vint. Els nostres músics no poden competir per manca de suport. Vint-i-u. No hi ha cap suport a l'etiquetatge en valencià. Vint-i-dos. No promouen cap relació cultural amb la resta dels Països Catalans. Vint-i-tres. Volen derogar la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Vint-i-quatre. No fan cap campanya per promoure el seu ús. I vint-i-cinc. Ens fa molta, molta vergonya, que els nostres governants tinguen vergonya de parlar la llengua del poble i hagen venut la seua identitat per tindre a vessar el pessebre.

Per tot això, per totes aquestes 25 raons, i moltes més, els valencians i valencianes,   de l'Alcoià i el Comtat que ens estimem la nostra llengua, que no ens hem begut l'enteniment, que no hem venut la nostra identitat, que no anem per la vida humiliant-nos i que, en definitiva, no tenim cap vergonya de parlar-la i escriu-re-la, tenim un compromís amb la nostra llengua. I aquest dissabte 2 de juny ens hi tornarem a trobar a Alcoi per celebrar 25 anys de Trobades . I ho fem perquè sabem que la nostra llengua ho necessita, perquè tot allò que no fem nosaltres per dignificar-la i promoure el seu ús, els altres ho faran en contra. I quan parlem dels altres ens hi referim a gent com la Consellera d'Educació Maria José Català que, segons ella, parlar en valencià és “un defecte”.

Alcoi, 19 de maig del 2012

A la feina, llibertat digital

Wed, 23 May 2012 13:59:00 +0200

El títol d’aquest article no fa referència a cap mitjà tendenciós ni a cap corrent d’extrema dreta, sinó a la llibertat de navegar per Internet des de la feina, lliurement, amb coneixement, amb significat i amb objectius pràctics, sempre professionals.

Les xarxes socials fa temps que han irromput amb molta força a l’entorn professional però avui dia encara hi ha moltes empreses que segueixen bloquejant el seu accés als treballadors. Moltes d’elles són empreses que fins i tot són presents en molts canals socials d’Internet, però a l’hora de la veritat només uns pocs privilegiats de l’empresa poden beneficiar-se de la seva informació.

Privar de xarxes socials a un treballador hauria de ser un doble delicte, ja sigui per censurar coneixement, com per no voler aprofitar tants rics i gratuïts recursos. Les xarxes socials, ben aplicades, poden permetre a l’empresari beneficis impensables, des de calcular la reputació de marca d’una empresa, preveure l’acollida d’un producte, rebre feedback directe del client, conèixer els treballadors...

Avui dia és preocupant que el 40% de les empreses amb connexió a Internet no disposin de pàgina web corporativa, o que un 4% d’aquestes empreses tampoc disposin de correu electrònic. Que només el 12,2% de les empreses realitzin vendes mitjançant el comerç electrònic... però amb aquestes dades sobre la taula es pot arribar a comprendre que encara hi hagi empresaris que censurin les xarxes socials als seus treballadors.

La fractura digital que fa uns anys tenia a veure només amb l’accés a Internet està mutant i la fractura es perllonga al mateix ritme que apareixen nous canals socials, noves aplicacions, programes, recursos digitals... Avui sembla que estar al dia de la revolució digital sigui una batalla personal èpica on només els afortunats que disposen de més temps lliure poden actualitzar-se i convertir-se en verdaders guardians del coneixement.

La comunicació 2.0 no té manuals d’acollida i evoluciona constantment. Vivim encara una revolució digital complexa però si es vol es pot resumir de moltes maneres i mirar de simplificar-la al màxim. Les xarxes socials són una important font d’informació que ben utilitzades poden millorar el rendiment de gairebé qualsevol departament. La clau és posar-se en bones mans, perdre la por i analitzar les necessitats de l’empresa.

Segueix-me a @llfeliu o a meu bloc personal: www.lluisfeliu.com

Lloguers socials

Wed, 23 May 2012 13:25:00 +0200

Ara ja no hi ha dubte que la causa principal de la crisi ( gairebé de civilització) que patim a casa nostre i a tot l’Estat te el seu origen en la manca de lloguers socials , la qual cosa va originar la febrada de les hipoteques, les estafes de la banca i la misèria en majúscules dels desnonaments . La manca d’habitatge de lloguer social ( lloguer de preu assequible segons el que es guanyi, i no segons un mercat immobiliari molt arbitrari ) ve molt lligat a una concepció del sòl i de la habitatge, no com a be social, sinó com a element especulatiu .

De fet, la terrible contradicció es presenta quan ens exigeixen, pel paràmetre del dèficit, que ens semblem al nord d’Europa; però, per contra ningú diu res sobre els lloguers socials a l’Estat francès, Alemanya o els països escandinaus. En aquelles latituds fa gairebé 60 anys que, molt més del 50% de la població viu de lloguer dignament. Ara, amb tot el que esta succeint, sembla que encara no ens hem adonat que els lloguers socials son la “peça clau” per sortir de la crisi i no tornar a caure en el càncer antisocial de la bombolla immobiliària .

Es miri per on es miri

Wed, 23 May 2012 07:55:00 +0200

Amb el paquet que ens ha quedat, i que augmenta cada dia -ara ja en son més de 700.000 persones- ... i augmentarà, si més no en el present i futur més immediat, gràcies al nou Pla de Reforma Laboral del Govern, i el panorama industrial que està quedant ha de ser ben difícil idear una estratègia que pugui resultar engrescadora per uns i per altres.

Qualsevol idea que pugui sorgir en aquests moments d'algun il·luminat sempre és veurà, sense fer referències escatològiques, diem-ho com insuficient.

Però, entès això, era la millor passa a donar portar a 200 empresaris catalans al Marroc per invertir allí quan aquí les empreses han de tancar ?.

Aquesta ha estat l'altra cara de la moneda que va fer servir l'anterior President (també de CIU) quan va anar a buscar a empresaris a fora perquè invertissin a Catalunya.

De moment, en aquest cas, es varen crear llocs de treball però, a la llarga, ens han fet esclaus dels seus xantatges, sempre amenaçant de traslladar la firma a un altre lloc si no s'accedia a les seves pretensions adquirides o exigides. Podríem trobar infinitat d'empreses àmpliament subvencionades per seguir aquí i, en el moment de replantejar les condicions no tenen cap mena d'escrúpol en traslladar-se, deixant a aquells d'aquí que haurien contractat al carrer.

I, compte amb el tema de l' “Euro-Vegas” perquè pot resultar el mateix, però en grau superlatiu donades les exempcions fiscals, urbanístiques i medi-ambientals que l'opció de Madrid acceptaria per emportar-s'ho i que representen la jugada a igualar per la de Barcelona, Un oasi on el promotor demana, a més a més, la liberalització total d'horaris laborals, la suspensió de la llei antitabac o l'eliminació de les traves de l'accés dels menors a espais de jocs d'atzar.

No es l'alçaria dels seus hotels grata-cels el que hauria de aparèixer com a principal preocupació d'un dolç altament temptador capaç d'enlluernar els ulls que volen veure alguna llum que pugui donar sensació d'una certa claror.

En aquest punt i moment, on es la línia on la coherència per uns pot tornar-se covardia per d'altres ?. I qui estaria en condicions d'assegurar-se la raó al dictaminar el canvi d'un terreny de primera qualitat agrícola per la promesa de milers de llocs de treball i dels quantiosos ingressos econòmics provinents del joc i de les activitats directa o indirectament relacionades ?. Qui pot decidir que aquest és el model de creixement que ha de tenir Catalunya ?. No estem lluitant contra les feines mal pagades i amb un alt index de temporalitat ?. No hauríem de cercar poder oferir opcions als nostres universitaris en lloc de deixar-los marxar ?.

Totes aquestes coses, fetes amb tot el seny (com abans) o a la desesperada (com ara), a la curta sovint però a la llarga sempre, ens han sortit ben cares i ens han deixat igual que abans, encara que amb un regust de “menjar per avui i gana per demà”

Tot el que s'anat destruint, destruït està i per compensar-ho en part o d'alguna manera és molt difícil si no es pot sortir de la dinàmica en la que estem. Per això, qualsevol idea o apunt d'idea ha de ser, si més no, digne de tenir-se en compte i estudiada al màxim, tot i sabent que qui te la clau de la nostra caixa no som nosaltres. O sigui que, tan si van fora els d'aquí com si els de fora venen aquí, amb tot el que pot quedar en ambdós casos a Catalunya, és treballar “pel dimoni” perquè, ja sabem que, qui la té, ho repartirà entre els que no tenen tants maldecaps per quadrar els pressupostos mantenint els seus serveis.

Publicat a http://www.reusdirecte.cat a l'abril-2012.

La rocambolesca història d’una Copa del Rei que entregarà un príncep

Wed, 23 May 2012 07:26:00 +0200

La rocambolesca història d’una Copa del Rei que entregarà un príncep

Hi havia una vegada un equip basc, l’Athletic de Bilbao, i un equip català, el Futbol Club Barcelona, van classificar-se per jugar la final de la Copa d’un rei espanyol, i a Espanya va començar a tremolar tot perquè aquesta final s’havia de jugar a la capital de Regne. “Que venen els catalans (i els bascos), amagueu les criatures”, cridaven des de l’interior de les cavernes mediàtiques. Aquest partit s’havia de jugar a l’Estadi Santiago Bernabeu, seu de l’equip del règim, el Reial Madrid. El terratrèmol pujava d’intensitat, Madrid, Espanya, i qui sap, si potser també l’Univers, semblava (a parer d’alguns àugurs) que es destruirien. A Florentino, amo i senyor de l’equip del règim, se li va encendre una bombeta, va anunciar que el partit no es podria jugar perquè el dia del partit no hi hauria lavabos, no és que el Madrid estigui tan fotut que s’hagin de vendre les tasses de vàter de l’Estadi, no, aparentment, i per una casualitat estranya i misteriosa els lavabos del Santiago Bernabeu estarien en obres. Després hem descobert que al Bernabeu s’hi pot pixar de luxe. Mentrestant la RFEF va decidir buscar un altre Estadi, van escollir el Vicente Calderón, l’Estadi de l’altre equip de la capital del Regne, l’Atlètic de Madrid. La ciutat, però, no deixava de tremolar mentre albiraven des dels merlets de la vila i cort com s’apropaven les hordes de gudaris (bascos) i almogàvers (catalans).

A Madrid temen que, com ja va succeir en l’anterior partit, els aficionats bascos i catalans xiulin l’himne espanyol i al Borbó, això posa molt nerviosos als nacionalistes espanyols perquè un partit d’aquest nivell es veu a molts països del món i quedarà evidenciat que Espanya no és l’Estat sòlid, inalterable, monolític que ells volen presentar al món. Quan les aficions de dos equips diferents xiulen l’himne i al Cap de l’Estat és que hi ha un problema, un problema que els nacionalistes espanyols no voldrien que transcendís a nivell internacionalment.

Com tots recordareu, fa unes setmanes el rei d’Espanya va trencar-se la cama mentre estava caçant un elefant, això va descobrir que es trobava a Botswana. La monarquia està de capa caiguda, envoltada de diversos escàndols, i qui havia de donar bon exemple, se’l troben matant paquiderms i en braços d’una senyora alemanya.

Quan va conèixer-se aquest assumpte va començar a circular per la xarxa que els bascos proposaven cantar la tonada infantil “un elefant es balancejava”. El rei no té ganes d’escoltar “l’orfeó de l’Athletic de Bilbao”,qui sap si acompanyat per “Cors o l’Escolania del Barça” i ha decidit que delegava en l’hereu al tron.

Que la RFEF canviés d’estadi per culpa d’unes obres de remodelació imaginàries i que el convidat d’honor decideixi no anar-hi perquè no vol escoltar la tonada de l’elefant és prou delirant.

Només ens faltaven els fatxes i Esperanza Aguirre. La Falange va decidir aprofitar el circ per sortir a fer el pallasso i van convocar una manifestació contra bascos i catalans i en defensa de la unitat d’Espanya i la bandera (del pollastre, és clar). Sorprenentment, o no tant, considerant que estem parlant d’Espanya, la delegació del govern espanyol a Madrid va decidir autoritzar aquesta manifestació ultradretana malgrat tots els riscos que això suposa. Sembla que la irresponsabilitat d’aquesta administració de l’Estat, que abans coneixíem amb el nom de Govern Civil, no té límits. Recordareu que quan a Arenys de Munt va començar a parlar-se de la consulta pel dret a decidir la mateixa delegació del govern va intentar prohibir-la al·legant una presumpta il·legalitat que no existia, ja que va celebrar-se la consulta sense que acabés ningú imputat per cap delicte, però la mateixa delegació del govern va autoritzar el mateix dia una protesta de la Falange, amb tot el risc que això implicava. És irresponsable autoritzar dues manifestacions de caràcter oposat, però la delegació del govern espanyol a Barcelona ho va fer.

Sembla que la irresponsabilitat forma part del càrrec perquè la delegació del govern espanyol a Madrid va autoritzar una manifestació espanyolista i feixista convocada sota el lema "Contra el separatismo, una bandera". Si saps que tens a 20000 o 30000 bascos i a un nombre semblant de catalans, no autoritzis una manifestació espanyolista que pretén anar al xoc tant amb els bascos com amb els catalans a no ser que siguis tan irresponsable de voler que passi alguna cosa greu.

I la que ens faltava pel duro era Esperanza Aguirre, la presidenta de la Comunitat de Madrid i lideressa espanyolista i musa del “cazalla party” (versió espanyola del Tea Party) que ha dit que ”Els ultratges a labandera o a l’himne són delicte al Codi Penal. No s’han de consentir i pertant, la meva opinió és que el partit s’ha de suspendre i celebrar-se a portatancada en un altre lloc” si es produeix la xiulada, és clar. Només hi ha uns quants problemes.

Encara no ha passat res. Suposant que passi seria una irresponsabilitat decidir que no es juga el partit fins que hagi sortit de l’Estadi tot el públic o ajornar el partit fins un altre dia. Només per una xiulada a un himne sense lletra i a un rei que ha perdut tot el seu prestigi davant dels seus súbdits espanyols, perquè bascos i catalans no teníem tan bona opinió del Borbó elefanticida, no es pot suspendre o ajornar un partit de futbol, l’aplicació del Codi Penal en aquest cas és (quasi) impossible, a no ser que pretenguin detenir a 60000 bascos i catalans. No estem a l’any 1925 quan Primo de Rivera va decidir tancar el Camp de Les Corts per la xiulada a l’himne espanyol, encara que la mentalitat d’alguns espanyols estigui encara ancorada en aquelles sinistres èpoques. Xiular l’himne espanyol o a un monarca desacreditat no és cap delicte, potser pot molestar a molts espanyols, el veritablement inacceptable és que apareguin a la xarxa missatges que parlen de posar bombes per matar bascos i catalans.

Una competició que és cosa de dos (I)

Wed, 23 May 2012 01:01:00 +0200

De cara a la final de copa d’aquest divendres contra l’Athletic de Bilbo, darrer partit oficial de l’era Guardiola, us oferim aquest repàs de les sis finals que sengles equips han disputat des de la primera edició de la competició l’any 1903, any el qual, per cert, els lleons van derrotar el Maligne per 3 gols a 2 al Hipódromo de Madrid en l’últim partit de la lligueta que van jugar Madrid FC, que encara no era real, Athletic Club de Bilbo i alguns dels seus jugadors de la franquícia de Madrid –futur Pateti- i un Apañó dit ençà Club Español de Barcelona. El format de lligueta entre 3, 4 o 5 equips continuaria encara alguns anys abans de mutar la competició cap a un format d’eliminatòries. Durant aquest inici de la competició hi havia una mena de lliga classificatòria per regions –nord, llevant, sud, etc- que aportaven un guanyador a la fase final.

Un petit precedent

Un any abans, el 1902, any de la majoria d’edat de l’avi d’en Juanka, s’havia celebrat l’antecedent de la competició, l’anomenada Copa de la coronación, a on van participar 5 equips: FC Barcelona, Madrid FC, New Foot-ball –de Madrid també- Club Español de Foot-ball i Club Vizcaya –integrat per jugadors dels lleons i d’un altre equip anomenat Bilbao FC. Aquella competició la va acabar guanyant el Club Vizcaya davant del... si, FC Barcelona. Els gols d’Astorquia al minut 10 i de Cazeaux el 20’ van tombar un incipient Barça que només va poder anotar de la mà de Steingberg, al minut 75’. L’èxit del torneig obligaria els clubs –recordem que encara no hi havia cap federació estatal de futbol, que seria fundada el 1913, a diferència de Catalunya que ja comptava amb una federació de futbol des de l’any 1903- a celebrar un torneig similar la temporada següent, competició ja coneguda com a Copa del rei o Copa d’Espanya.

Gijón, 1920: Barça 2 – 0 Athletic

A la fase final, disputada entre el 28 de març i el 2 de maig de 1920, van acudir set equips de les regions centre –Madrid FC-, sud –Sevilla FC-, gallega –Reial Vigo-, Astúries –Sporting-, Biscaia –Athletic Club de Bilbo-, Guipúscoa –Reial Unió- i Catalunya –FC Barcelona. La regió de Llevant no va aportar cap representant en no haver-se disputat cap final. El Barça va passar de quarts en eliminar el Sevilla, que no es va presentar a l’eliminatòria perquè la seva proposta de jugar tots dos partits a Madrid va ser rebutjada. Les picabaralles i els escàndols d’avui dia tenen un clar referent si mirem en la història.

A semis el Barça va eliminar el Reial Unión després de guanyar per 1 a zero a Euzkadi amb gol de trencaxarxes Alcántara i empatar a quatre a Barcelona. A l’altre semifinal l’Athletic va derrotar el Reial Vigo per un parcial de 3-1 a l’eliminatòria. La final, inèdita fins aleshores, enfrontaria a bascos i catalans.

La final es va disputar al Molinón de Gijón el 2 de maig de 1920, davant de 10.000 espectadors. Els Zamora, Sancho, Samitier, Sesúmaga i Alcántara –dirigits pel primer entrenador oficial del Més que un Club, l’històric i trionfant Jack Grennwell- s’enfrontaren als Sabino, Belauste, Rafael Moreno Pichichi i Etxeberria de Billy Barnes.

El partit va discórrer entre els continus atacs vascos i les aturades con gran bravura del mític Zamora. L’anècdota del partit, que segurament hagués estat portada i mereixedora de setmanes i setmanes de “Villaratos” i presumptes ajudes arbitrals per part de la premsa de la nació de Madrid, va ser el penal comés per Coma i que va transformar el davanter Laca. Bertrán de Lis, el Teixeira del partit, no només va anul·lar el gol perquè va considerar que Etxeberria havia trepitjat l’àrea abans del llançament, sinó que va assenyalar falta a favor dels culers –quan havia d’haver ordenat repetir el penal. Martínez en el 70’, recollint un centre de Plaza amb el pit, feia l’un a zero. Alcántara rematava la feina amb un xut creuat deu minuts més tard. El Barça guanyava la seva quarta copa i derrotava al que fins llavors era “rei de copes” amb 7.

1932: Visca la República!

Competició aquest any de 28 equips de gairebé 12 parts de l’estat. Destaquem aquí la presència de tres equips catalans com són el Barça, l’Apañó i el Júpiter, a més de l’històric club extremeny del Don Benito FC. Disputada entre l’abril i el juny de 1932, seria la primera Copa de la República disputada com a tal, atès que un any abans la competició havia començat sota la denominació de Copa de España un 12 d’abril de 1931...

Degut a la configuració del torneig, el Barça –juntament amb el Maligne, l’Athletic i l’Unió Club- va passar directament a quarts de final, a on va eliminar el Blavència per un parcial de 5 a 2 a l’eliminatòria. El Madrid FC, per la seva part, va caure a les primeres de canvi amb el Deportivo de la Corunya. A semifinals, el Barça es va desfer del Donostia, i va classificar-se a semifinals juntament amb l’Athletic, l’Apañó i el Celta, equip el qual va eliminar. A la final s’acabaren trobant lleons i catalans. Aquesta vegada, però, sense sort pels culers.

La final es va disputar el 19 de juny de 1932 a Chamartín davant de 25.000 persones. El gol de Agustín Sauto “Bata” el minut 55’ va ser suficient per dur-se la copa. Aquesta generació de jugadors s’enduria cap a Bilbo quatre copes seguides entre els anys 1930 i 1933 que, sense comptar les quatre copes que el Maligne té entre 1905 i 1908 –quan el torneig era de quatre equips i celebrat a Madrid en honor del rei-, es un rècord encara no superat per cap equip.

1942: Club de Futbol Barcelona contra Club Atlético de Bilbao

En els anys durs de la postguerra i amb un canvi de noms, va tornar a haver-hi un Barça-Athletic a la final de copa. 1942 serà un any recordat perquè en cosa d’un mes el Barça va haver de jugar la final de copa i la promoció de descens a Segona Divisió. L’equip dels Balmanya, Raich, Escolà i Martín va fer una sensacional competició copera, derrotant a la final a l’Athletic de Zarra, Iriondo i Panizo amb un 4-3 a la pròrroga. Dos gols d’Escolà i dos de Martín –un d’ells el de la victòria a la pròrroga-, van atorgar el trofeu als culers en un partit que va haver de ser interromput degut a la tardança del general Frankuster, que va arribar 10 minuts tard al partit, cosa que va provocar que l’àrbitre parés el partit i saludés braç estès el dictador. Aquesta final de copa es va disputar a Madrid, com succeiria gairebé cada any durant la dictadura.

A la promoció de descens el Barça derrotaria el Múrcia per un contundent 5 a 1. Però la història no s'acaba aquí. Encara es tornarien a enfrontar bascos i catalans els anys 53, 84 i 2009. Continuarà...

Xaviero.

'La copa de los españoles'

Tue, 22 May 2012 22:08:00 +0200

Que n’hi hagin moltes més! De xiulades al Rei i al Príncep en un camp de futbol, em refereixo. I més si la lideresa de la Comunitat de Madrid és tant susceptible que fins i tot es planteja jugar la final de la Copa del Rei a porta tancada per evitar ultratges als símbols nacionals (els seus). “La copa de los españoles”, en va dir Esperanza Aguirre del trofeu que bascos i catalans es jugaran al Calderón aquest divendres al vespre. I, per això, les graderies de l’estadi haurien d’estar, segons ella, plenes de banderes rojigualdas, si pot ser amb toro inclòs, i cantant l'himne d'Espanya. Es clar, les realitats perifèriques no importen a la presidenta de la Comunitat de Madrid que, en més d’una ocasió, ja ha estat hostil a la realitat plurinacional d’Espanya i ha demanat una revisió del cafè per a tothom.

De fet, ara que Espanya es trenca ja gairebé tant me fa veure actituds com la seva. Al final, legitima més encara les reivindicacions catalanes que volen un millor tracte des de la capital del regne o, ans al contrari, bon vent i barca nova. Entenc que el discurs de“Una, grande y libre” encara té addictes a la capital, i més encara quan s’han de tapar les vergonyes d’una administració autonòmica que ha tunejat les comptes públiques i amagat el dèficit que té. Desviar l’atenció és un dels esports favorits de la nostra classe política, sobretot quan els toquen el voraviu. Ara mateix, a Madrid s’hi poden fer moltes coses, però una d’elles és xiular i protestar: perquè el seu govern autonòmic no és transparent, perquè la Moncloa només sap anunciar retallades (algunes d’elles, agreujant encara més la política d’austeritat catalana), perquè a Cristiano Ronaldo el final l’acabarem pagant entre tots gràcies al rescat de Bankia i, perquè no, criticar una casa reial que ha deixat el señorio espanyol i s’ha empeltat de barroeria i mala praxis.

Imagineu-vos presidenta si hi ha motius per xiular la llotja d’autoritats aquest divendres. Per tant, si tant mal us fa que ultratgin els vostres símbols nacionals, penseu que els xiulets serveixen per exterioritzar la indignació pel cas Urdangarin, la cacera d’elefants a l’Àfrica de Sa Majestat o el malestar per la manera com els polítics gestionen la crisi econòmica. Potser no us bullirà tant la sang i recordareu que la llibertat d’expressió és un símbol inequívoc del fet que aquí tenim democràcia.

PAUL McCARTNEY REEDITA EL DISC 'RAM'

Tue, 22 May 2012 19:40:00 +0200

RAM, el disc que Paul i Linda McCartney van publicar l'any 1971 ha estat reeditat, després d'un intens treball de digitalització i restauració als estudis d'Abbey Road i es publica amb nou material inèdit, imatges documentals, i en diferents formats.

Standard Edition:

CD Digipack amb les 12 cançons originals remasteritzades

1. Too Many People
2. 3 Legs
3. Ram On
4. Dear Boy
5. Uncle Albert/Admiral Halsey
6. Smile Away
7. Heart Of The Country
8. Monkberry Moon Delight
9. Eat At Home
10. Long Haired Lady
11. Ram On
12. The Back Seat Of My Car

Special Edition:

2 CD Digipack Remastered (cd original + 8 temes extres amb rareses, cares b i el tema Another Day)

CD 1 - Remastered Album

CD 2 - Bonus Audio

1. Another Day
2. Oh Woman, Oh Why
3. Little Woman Love
4. A Love For You (Jon Kelly Mix)
5. Hey Diddle (Dixon Van Winkle Mix)
6. Great Cock And Seagull Race (Dixon Van Winkle Mix)
7. Rode All Night
8. Sunshine Sometime (Earliest Mix)

Deluxe Edition Box Set:

Llibre de 112 pàgines

5 Fotografies impreses estil retro

8 fulls de gran tamany amb les lletres de les cançons escrites a mà amb notes

Mini-llibre fotogràfic amb proves per la portada del disc

1 CD Original Remastered

1 CD amb 8 temes extres

1 CD versió MONO remasteritzat

1 CD “Thrillington”

Accés a la zona VIP de paulmccartney.com

1 DVD

CD 1 - Remastered Album

CD 2 - Bonus Audio

CD 3 - Remastered Mono Album

1. Too Many People
2. 3 Legs
3. Ram On
4. Dear Boy
5. Uncle Albert/Admiral Halsey
6. Smile Away
7. Heart Of The Country
8. Monkberry Moon Delight
9. Eat At Home
10. Long Haired Lady
11. The Back Seat Of My Car

DVD - Bonus Film

1. Ramming
2. Heart Of The Country
3. 3 Legs
4. Hey Diddle
5. Eat At Home On Tour

- Menu music features a selection of jingles from the promo disc Brung To Ewe By.

2 Vinils de 180 gr.: disc original + vinil amb 8 cançons extres (de regal accés per

descarregar les 20 cançons amb so digital).

Disc 1 - Side A

Too Many People
2. 3 Legs
3. Ram On
4. Dear Boy
5. Uncle Albert/Admiral Halsey
6. Smile Away

Disc 1 - Side B

1. Heart Of The Country
2. Monkberry Moon Delight
3. Eat At Home
4. Long Haired Lady
5. Ram On
6. The Back Seat Of My Car

Disc 1 - Side C

1. Another Day
2. Oh Woman, Oh Why
3. Little Woman Love
4. A Love For You (Jon Kelly Mix)
5. Hey Diddle (Dixon Van Winkle Mix)

Disc 1 - Side D

1. Great Cock And Seagull Race (Dixon Van Winkle Mix)
2. Rode All Night
3. Sunshine Sometime (Earliest Mix)

1 Vinil: Limited Edition Remastered MONO album

Side A

1. Too Many People
2. 3 Legs
3. Ram On
4. Dear Boy
5. Uncle Albert/Admiral Halsey
6. Smile Away

Side B

1. Heart Of The Country
2. Monkberry Moon Delight
3. Eat At Home
4. Long Haired Lady
5. Ram On
6. The Back Seat Of My Car

Digital:

El disc RAM es trobarà disponible per la seva descàrrega mitjançant una variació de configuracions digitals inclós iTunes per barrejar i amb alta resolució.

Amb Esquerra independència fiscal, sense Esquerra pacte fiscal

Tue, 22 May 2012 15:14:00 +0200

Ahir recordava, amb un company de la comarca, el dia i el moment que un capità del PSC en un sopar em va assegurar que Esquerra (desconec qui li havia proporcionat la informació) demanaria el sí en el referèndum de l’Estatut malgrat les retallades. Ens ho “garantia”. Jo li vaig dir que Esquerra no legitimaria un Estatutet i així va acabar la qüestió. El temps dirà, va concloure.
Certament, Esquerra va fer santament i, crec, que el temps ens ha donat la raó. La via autonomista està morta i ben morta, tal com s’evidencia en la manca de capacitat del règim postfranquista fins i tot per respectar les seves lleis, el procés de recentralització i de desmuntatge de l’administració autonòmica, el cul-de-sac econòmic i la fallida de l’Estat espanyol.
Ara, som en un altre escenari. En l’imaginari d’una majoria de ciutadans ja s’ha instal•lat l’idea política que destil•la la realitat de l’espoli. No ens en sortirem –s’afirma- sense la superació d’aquesta rèmora, raó per la qual fins i tot l’autonomisme/nacionalisme poruc de CiU s’ha hagut de replantejar el discurs hegemònic durant els darrers trenta anys de les bondats de l’encaix profitós amb Espanya.
No obstant, el vertigen que genera aquests escenari en les mentalitats conservadores/classistes del catalanisme convergent i les pressions dels lobbis econòmics actuen de llast, raó per la qual tendiran a complementar-se amb les misèries discursives meselles del PSC, a qui els lobbis polítics i econòmics espanyols també condicionen.
A partir d’aquí, comença a dissenyar-se la gran mentida del pacte fiscal devaluat, la primera fase de la qual intentarà fer creure que, en nom de la unitat d’acció amb el PSC, no cal partir de la independència fiscal, com a sinònim de Concert, sinó de la cerca d’un acord amb l’Estat que millori el finançament (vat-aquí el pacte fiscal!). Això sí, sense convertir en condicio sine qua non la creació d’una Agència Tributària catalana no compartida amb l’administració espanyola, la capacitat normativa de la tributació i la liquidació a final d’any de les quotes convingudes. I punt.
Comença, doncs, el ball de la confusió. Aigualir, confondre, baixar el llistó per no emprenyar Espanya...
El problema per a qui intenti fer trampes, després de la gran estafa de l’Estatut, és que sense l’independentisme i, sobretot sense Esquerra, la seva proposta no passarà l’ISO de qualitat que exigeix la societat catalana.
El capità del PSC que em va “garantir” el sí d’ERC a l’Estatutet sap que, els republicans, tot i les dificultats i problemes que comporta, sempre som coherents amb el nostre ideari.

Un pacte fiscal de consens

Tue, 22 May 2012 10:50:00 +0200

Mai la paraula ‘consens’ no m’havia provocat tanta por. Perquè, no ens enganyem, en aquest escenari de la negociació d’un concert econòmic que ja s’ha rebaixat a pacte, amb el ‘consens’ tenim les de perdre. Dit d’una altra manera, el sistema actual és fruït d’aquest ‘consens’.

Ja es demana obertament al President Mas que faci concessions. Però quines? Lingüístiques o fiscals, estructurals del pacte, o de maquillatge. Poca cosa es pot aigualir i concedir: el concert és en essència recaptar tots els impostos i gestionar-los íntegrament, sense incursions. El que es diu popularment tenir la caixa i la clau.

Es pot rebaixar més una caixa i una clau? La maquinària eufemístico-electoralista de CiU segur que sí. I això és el que fa por. Es creurà la gent de bona fe que capsa és igual a caixa i pany és igual a clau? Aquest serà el cavall de batalla de les properes eleccions i Convergència en farà bandera (després de rebaixar-la, o pitjor, la rebaixarà el primer dia del nou govern!)

En aquest assumpte no hi ha matisos: o ho decidim tot, o no. I si no ho decidim tot sobre els impostos que es recapten a Catalunya, llavors entrarem en una espirall de llenguatge tècnico-polític —ja m’imagino l’Homs esmolant el micròfon— on hi haurà ‘peròs’, ‘circunstàncies’, i ‘el millor dels possibles’ amb un gran èmfasi a ‘l’ara’; és a dir, que ens quedarem com estem però amb una nova celebració d’avanç fiscal i financer.

Més que consens, m'interessen les raons de partits com el PSC que creu que no ho hem de decidir tot (ara, de fet, ho decideixen tot a Madrid, pràcticament, i no es queixen). Per què no volen que Catalunya decideixi on van els seus impostos?

El consens cal buscar-lo, però entre nosaltres i per nosaltres. El millor pacte fiscal és la nostra independència política perquè no depèn de ningú més i perquè cap decret o ‘context actual’, com dirà uns mesos més tard de l’aprovació Mas o Mas-Colell, no podrà retardar-ho, reduir-ho o anul·lar-ho (perquè si s’aprova, aquest és el futur del pacte fiscal, està clar).

Les retallades... del PP

Tue, 22 May 2012 07:05:00 +0200

Per la referència directa a Omnium, (entitat que fou creada l'any 1961 per promoure i protegir la nostra llengua i la nostra cultura)... i per totes les que hi haurà, com a mínim, aquests quatre anys, no Sra. Alícia, no. El oferir-li un pacte, que li dona més poder del que té, li dona força política però de cap manera dret moral per atemptar contra els valors del país on vostè també hi viu. El PP és un partit que qualsevol cosa que soni a cultura i llengua catalana li fa agafar esgarrifances però, no vulgui allargar la seva ma per transportar l'anticatalanisme establert també a Catalunya.

De fet, això és el que passa amb segons qui quan es troba i gaudeix d'un premi que no s'ha guanyat, i precisament això és el que m'esborrona quan penso en els pactes municipals amb el mateix partit.

En alguns casos, una cosa és la persona i l'altra ben diferent el partit al que pertany... i es deu.

El seu discurs és clar i concís. Volen una Catalunya espanyola i prou, encara que pel camí per aconseguir-ho l'hagin de deixar a l'alçada de l'última CCAA de l'Estat. Els vots els hi han donat via lliure per fer-ho política i econòmicament i també ho intenten, per completar l'obra, socialment.

Aquí, però, no els hi valdrà la majoria absoluta. El poble no pacta amb qui li fa la punyeta.

Demà, podrem seguir vivint millor o pitjor però el que volen fer vostès amb Catalunya com a país no és més del que ja en altres èpoques s'ha intentat però que mai no s'ha aconseguit... del tot.

No hi hauria retallades tan dures a la sanitat si no es donessin subvencions a les entitats culturals, es

veritat Sra. Alícia però, per la mateixa regla de tres, també hauria d'acceptar que els partits polítics, entre ells el seu al capdavant, no fossin finançats amb fons públics (aquest any, només el PPC, rebrà 2,2 MEUR del Parlament), per no parlar de les entitats estatals, dites també culturals, i que fan la política més dura i partidísta. O, també hauria d'admetre que nosaltres tampoc viuríem tant retallats i endeutats si Espanya ens deixés de robar sistemàticament i ens pagués el que ens deu. A fe d'equànime també s'hi podria referir. Perquè no ho fa ?. Ja s'en cuidarà prou !.

Però, pensant-ho be, la Sra. Alícia atacant les entitats culturals catalanes demostra ben clarament la gran vàlua d'aquestes organitzacions a Catalunya. Del poder del nostre teixit associatiu, que és un dels nostres principals actius.

És pel mateix motiu d'eficàcia i compromís que el PP també s'ha posat amb els mitjans de comunicació públics (Corporació Catalana de Ràdio i Televisió).

Es ben evident que, com a ens integradors del país, han de dotar-se de subvencions -controlades- del Govern. Si no fos així, com ho hauríem de fer per salvaguardar el que es nostre, sempre en perill baix les més poderoses urpes de qui només ens vol pel que en treu de nosaltres ?. Però no n'hi ha prou amb retallar-ho. Ara es vol eradicar la imatge de Catalunya al món com el fet diferencial que és impedint l'emissió de TV3 per satèl·lit, que no per internet, a partir de l'1 de maig. El PP s'apunta una altra victòria en la seva creuada d'espanyolitzar Catalunya deixant a un bon nombre de catalans residents a fora sense un dels pocs contactes amb “casa seva”.

Tancar les delegacions a l'estranger... Retirar subvencions a les entitats catalanes... Retallar pressupostos a la CCRT... Perquè pugui quedar una mica més per a repartir.

La gent no és tonta -vull seguir creient- i ara, que estem rascant la butxaca tant els que ho llegim tot com els que sempre han estat “apolítics”, pot arribar un dia -hauria de ser abans de que acabin aquests quatre anys- en que, com la gallineta del Llach, ens podem fer vindre un restrenyiment i no tindrà cap més ou el que de mi se n'aprofita.

Publicat a http://reusdirecte.cat el març-2012.

Un camí innovador cap a la independència

Mon, 21 May 2012 23:37:00 +0200

Com que no anem sobrats d'idees pràctiques, cal fer ressaltar aquelles propostes creatives que en moments de tanta confusió ens poden orientar. Xavier Ferràs, un professional amb llarga trajectòria de servidor públic en els àmbits de la Innovació, feia fa poc aquest apunt al seu bloc. http://xavierferras.blogspot.com.es/
Aquí teniu la transcripció:

Fa uns dies vaig dinar amb un bon amic, amb qui vam estudiar junts i a qui he retrobat després de 20 anys de pèrdua de contacte. Vam parlar de la complicada situació del país, i em va confessar que s'havia tornat radicalment independentista.

Prescindiré d'opinions polítiques. No és objecte del blog polemitzar sobre això. No obstant, no em puc estar de reproduir als lectors la proposta que li vaig fer. Una proposta novedosa per assolir, no sé si la independència política, però sí la llibertat econòmica, el creixement i el benestar:

Proposo que constituïm un fons estratègic de 1.000 milions d'euros anuals, intocables, independents del poder polític, destinats única i exclusivament a recerca industrial i a impulsar projectes empresarials d'alt risc tecnològic.

1.000 M€ per incentivar i finançar projectes ultracompetitius de molt alta tecnologia en empresa, consorciats amb centres de recerca d'èlit, universitats i centres tecnològics. Projectes que serien avaluats externament, en primer lloc, en estricta clau científica, per una oficina independent (dirigida per un Chief Scientist Officer triat per concurs internacional, inqüestionable i immune als canvis polítics). I, en segon lloc, un cop seleccionats els projectes de major qualitat, excel.lència i repte científic, consignar els recursos als que major impacte tinguessin en l'economia. Això sí, haurien de ser projectes industrials, cofinançats per l'empresa. I res de hardware, tot software (cap més edifici).

Amb 1000 M€ ben gestionats com a detonant, es podrien induir 4000 M€ d'inversió privada (efecte multiplicador 1 a 4), i generar 20.000 M€ addicionals de facturació en productes d'alta tecnologia en el mig termini (increment del 10% del PIB aprox). Estic convençut que en 10 anys hauríem desenvolupat potentíssims sectors biotecnològics, TIC, de nanotecnologia, de manufactura i de materials avançats. Que hi hauria un dens teixit de coneixement, sense discontinuïtats entre els centres de recerca i la indústria. Que tindríem un fort lideratge industrial de base tecnològica a partir del coneixement generat en projectes consorciats d'R+D, valorització de la tecnologia generada i creixement de start-up's d'alta tecnologia.

La injecció que suposaria pel sistema d'innovació ens col.locaria al voltant del 4% en R+D/ PIB (al nivell de Finlàndia). I aquest fons es podria realimentar amb un percentatge de royalties dels projectes que tinguin èxit (per exemple, el 1% de les vendes que generin), amb la qual cosa, en un termini de 5-10 anys, podria ser autosostenible.

Per la meva experiència, i pel que s'ha fet a Catalunya, en 10 anys, a part de consolidar el sistema científic i "clusteritzar-lo" amb l'entorn, podríem col.locar 100 empreses tecnològiques al NASDAQ, disposar de 100 multinacionals catalanes d'alta tecnologia i haver atret 100 grans centres d'R+D internacionals a Catalunya. Catalunya podria ser un dens hub internacional d'alta tecnologia.

Es una entelèquia? No ho crec... Països de la mateixa dimensió de Catalunya, en termes de PIB, demografia, i població empresarial, ho han aconseguit seguint exactament aquesta estratègia. Aquest és un camí que d'altres han experimentat abans.

I són molt 1.000 milions d'euros? No massa... Només el 3% del pressupost de la Generalitat. La meitat del dèficit d'algunes agències autonòmiques. Dos anys de l'obra social d'alguna gran caixa catalana (ara banc), o la facturació d'alguna gran empresa tèxtil local.

Ara segurament és impossible. Però aquesta estratègia-país és factible. Esperem que vinguin temps millors per aconseguir el gran consens que la faci realitat. No sé si aquest és el camí de la independència política, però sí el de la diferenciació, la independència econòmica i el benestar social que tots desitgem.

TOM JONES VERSIONA McCARTNEY

Mon, 21 May 2012 21:49:00 +0200

Tom Jones, el Tigre de Gal·les, acaba de publicar un nou disc anomenat Spirit In The Room en el que versiona 10 temes de diferents músics, de Tom Waits a Leonard Cohen, passant per Paul McCartney.

Al llarg de la seva carrera (en la que ha venut més de 100 milions de discos), Tom Wait ha versionat nombrosos temes dels Beatles, alguns dels quals van ser recollits en el disc Tom Sings The Beatles.

Tom Jones

Spirit In The Room

1- Tower Of Song (Leonard Cohen)

2- (I Want To) Come Home (Paul McCartney)

3- Hit Or Miss (Odetta)

4- Love And Blessings (Paul Simon)

5- Soul Of A Man (Blind Willie Johnson)

6- Bad As Me (Tom Waits)

7- Dimming Of The Day (Richard Thompson)

8- Travelling Shoes (Vera Hall Ward)

9- All Blues Hail Mary (Joe Henry)

10- Charlie Darwin (Low Anthem)

Sentit comú i més valentia

Mon, 21 May 2012 07:27:00 +0200

En el meu afany, tan d'escriure sobre les coses que m'encurioseixen o em preocupen com per llegir altres opinions al respecte, fa uns dies em vaig parar en un article que, pel seu títol “Fart dels catalans ploraners” em va picar.

Aquell article, es referia als catalans com a excessivament pesats, i a més a més, com a covards, perquè portem trenta anys queixant-nos i desfilant amb el cap cot. En aquest sentit, s'ha posat de moda -d'altra banda, crec que amb motius més que de sobres- entre molts catalans el veure al PP com el dimoni escuat per fer-lo servir d'ase dels cops sense entendre que aquest partit és un partit normalitzat en democràcia i la força, com a qualsevol altre partit, li donen les urnes. Altra cosa, molt diferent, son els posteriors pactes però, tot això, és part del joc polític, desenganyem-nos.

El PP està exercint el mateix paper que qualsevol altre partit, de les seves característiques, del món. O es que no és ben normal que un partit estatal vulgui homogeneïtzar tot el seu territori ?. Vegi's, si no, els anuncis que van deixant anar des de l'altre opció estatal com és el PSOE que, veient l'exemple -i èxit- del PP, el seu futur passa per nacionalitzar (espanyolitzar) el seu partit.

Desenvolupant l'assumpte, passem a un altre tema, dels molts que es podrien anar obrint amb el mateix argument... i desenllaç com, per exemple, el qüestionar que la llengua oficial i predominant a l'Estat no tingui que ser la vehicular escolarment en una part d'aquest. Si convé, encara que es tingui que disfressar amb una “libertad de elección de cada familia”.

Això, ni més ni menys, és el que s'hauria de fer a Catalunya unitàriament i no queixant-se pel maltractament de l'Estat i, alhora, voler participar i formar part d'ell amb l'ingenu objectiu de influir o de, encara més il·lús pensar, catalanitzar Espanya i fent creure que arreglant Espanya (en el supossit de que España és deixés arreglar per Catalunya, cosa impensable) ens anirà millor a nosaltres. O posant la banya en l'encaix en un federalisme que mai seria vertader. Vegi's, si no, els departaments transferits a les CCAA, què al Govern central hi segueixen havent els corresponents Ministerios.

El referit article, del que em vaig guardar fragments pel meu goig personal sense retenir el nom de l'autor, acabava amb unes frases contundents però ben clares: “O a dins o a fora. O país normal o una regió més però, per favor, acabeu amb la cantarella del català pobret i emprenyat. Feu-ho per les noves generacions. Canvieu-la per la efectivitat si no, calleu. El PP fa la seva feina simple i directe, i la fa molt bé i, sobre tot, no oblideu que serà amb el PP amb qui haurem de negociar una eventual separació i no amb uns mentiders que ens han fet creure coses que mai han cregut”.

És la bona veritat, com que nosaltres només podem sortir de la crisi econòmica i mental si sortim d'Espanya i aquesta és la qüestió que els nostres partits majoritaris, que han sostingut l'autonomisme durant els darrers 30 anys per sobre de tot i de tothom, han de tenir clar. Sense ells, no hi ha intencions, ni manifestacions que valgui la pena de fer.

Menys escarafalls donant la culpa a l'altre. Sentit comú i més valentia per canviar les coses perquè, mentre al nostre DNI/Passaport posi “España”, a tots els efectes només som espanyols i, per beure, ens agradi o no, ens hem d'entendre amb qui te l'ampolla... malgrat que no tingui el pou.

Mentrestant, hem de ser coherents amb la nostra realitat. Si ho som, entendrem situacions com la fallida catalanització que representava la compra d'Endesa per Gas Natural. O la creuada, de la ma del B.E., fins la quasi total eradicació de la xarxa de Caixes, principalment les nostres. O del tancament de vols d'Spanair desprès de no haver pogut construir a El Prat una opció independent i alternativa de la centralització estatal a Barajas de l'espai aeri espanyol trans-oceànic.

I, molt important, hem de ser conscients de que cal tan la força de la gent que és d'aquí, com la de la gent d'aquí que mai no li ha interessat res d'aquí com, i sobretot, aquells que en Pere Quart citava que “quan no hi ha visita parlen sempre en català”.

Publicat a http://www.reusdigital.cat el febrer-2012.

Xavier Trias, els elefants i el Zoo de Barcelona

Mon, 21 May 2012 05:00:00 +0200

Fa unes setmanes vam rebre la desafortunada notícia que al Zoo de Barcelona arribaria una nova elefanta anomenada “Bully”, procedent del Bioparc de València. Aquesta elefanta va néixer en llibertat a l'Àfrica, on després va passar un dels pitjors peribles que li pot passar un animal com aquest, que és actuar en un circ, concretament al Circ Mundial. Al 2007 va arribar al Bioparc de València, i durant aquesta setmana ja s'ha instal·lada al Zoo de Barcelona.

No entenc com a l'Ajuntament de Barcelona, i al capdavant l'alcalde Xavier Trias, tenen la meravellosa idea d'anant retallant drets bàsics de l'estant del benestar, mentre gasten els diners en portar un elefant a un zoo que no compleix unes determinades mesures d'espai. A ulls del ciutadà que veu retallat el seu sou -si en té-, i que veu que la prima de risc cada vegada colla més.

El Zoo de Barcelona no és la primera vegada que està al punt de mira amb una notícia relacionada amb els elefants. La mateixa reina Sofia va enviar una carta al Zoo dient que es mostrava preocupada per l'estat de salut de Susy, una de les tres elefantes que actualment té el Zoo de Barcelona.

I és que els elefants són uns animals que tenen molt desenvolupat l'instint de viure en colla, formant famílies on cadascú determina una funció dins del clan.

Em consta, i sé que al Zoo de Barcelona hi treballen grans professionals que vetllen per la salut d'aquests animals, i que són tractats amb la màxima cura perquè els animals no sofreixin qualsevol tipus de malaltia física o psicològica, però el problema que té aquest Zoo és la falta d'espai, i aquest és un problema que arrosseguem des de fa anys i que ningú sembla disposat a solucionar el conflicte. Ara sembla que el senyor Portabella, que és biòleg i va ser director de Zoo durant uns anys, ha demanat la retirada dels elefants del Zoo principalment per la falta d'espai.

M'indigna veure com paguem per anar a veure a uns animals que quasi no tenen lloc per moure's, i com si fossin aparadors d'una botiga de roba, els mirem i sentenciem ja amb la seva mirada la seva cadena perpetua.

Jordi Cirach - www.jordicirach.cat