Blog Oriol Junqueras

L’eclipsi del “Lusitània”

Oriol Junqueras — Mon, 07 May 2012 08:00:00 +0200

Us reprodueixo un article aparegut just ara fa un any en diverses publicacions de l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta

El 7 de maig de 1915, el transatlàntic britànic “Lusitània” (dissenyat per a ser el vaixell més gran i veloç que s’havia construït mai) navega enmig de la boira a unes trenta milles a l’oest de la ciutat irlandesa de Cork, quan, prop d’un quart de tres de la tarda, rep l’impacte d’un torpede llençat pel submarí alemany U-20. Pocs minuts després, es produeix una segona explosió (encara ara d’origen incert) que provoca el ràpid i definitiu enfonsament del vaixell. Noranta anys després, el 2005, el govern dels Estats Units reconeix que la nau transportava material de guerra cap al Regne Unit que, tal vegada, va ser la causa d’aquesta segona explosió. De fet, pocs dies abans del desastre, quan el vaixell encara no havia salpat de Nova York en direcció a la Gran Bretanya, el Consolat Alemany d’aquesta ciutat havia pagat un anunci a la premsa recomanant als ciutadans dels Estats Units que no s’hi embarquessin, atès que si la nau trencava el bloqueig submarí alemany, podria ser atacada. Així i tot, l’ofensiva té un enorme impacte als Estats Units, de conseqüències semblants a l’esfondrament del Maine, a l’atac a Pearl Harbor, a l’incindent del golf de Tonquín i a l’atemptat a les Torres Bessones, que –en gran mesura–, contribueix a justificar, respectivament, la participació dels Estats Units enla guerra de Cuba, en la Segona Guerra Mundial, en la guerra del Vietnam i en les guerres de l’Afganistan i de l’Iraq. Tant és així que la catàstrofe del “Lusitània” eclipsa l’enfonsament d’altres vaixells. Fins al punt d’esdevenir l’enfonsament per excel·lència de la Primera Guerra Mundial, de tal manera que, en saber que algú ha mort en un naufragi durant aquesta contesa, la saviesa popular el vincula al “Lusitània”. Aquest és el cas del compositor i pianista Enric Granados que, segons la tradició popular, mor al “Lusitània”, quan, en realitat, ho fa al març de 1916 en l’enfonsament del “Sussex” al Canal de la Mànega, torpedinat pel submarí alemany UB29. En concret, Granados es dirigia a França des de Liverpool, on havia arribat procedent dels Estats Units, país on havia assolit un gran èxit amb l’estrena operística Goyescas i on havia ofert un recital a la Casa Blanca i al president Wilson. D’aquesta manera, poc abans d’embarcar-se, havia escrit al seu amic Ricard Viñes “Per fi he vist realitzats els meus somnis (...) Tota la meva alegria actual la sento més per tot allò que ha de venir que pel que he fet fins ara”.

O caixa o faixa

Oriol Junqueras — Fri, 20 Apr 2012 16:15:00 +0200

L’espoli fiscal que pateix Catalunya és un espoli social. Perquè és injust, escanya la nostra economia i el nostre benestar. L’única solució real i definitiva als nostres problemes econòmics i socials és la de fer avançar el país cap a la consecució d’un estat propi dins la UE en la forma d’una República catalana. I els fets del Govern i del president Mas, en canvi, no van en la direcció d’aquest camí, o com a mínim, no plantegen avançar ni tan lluny ni tan ràpid com el país necessita i nosaltres desitgem. Perquè l’únic pacte fiscal que funciona actualment és el de CiU amb el PP, que no resol cap problema, espolia el país i la nostra gent. La situació actual és insostenible econòmicament i socialment i requereix posar data a la democràcia.

En la situació actual, de feblesa institucional i parlamentària de l’independentisme, el sistema de finançament mínimament acceptable per a Catalunya és el concert econòmic, el que permet tenir la clau de la caixa i resoldre l’espoli fiscal i l’espoli social a què estem sotmesos els catalans. Perquè representa el mínim nivell d’independència fiscal necessari per sortir de la crisi, i significa posar la solució de l’espoli fiscal en mans dels ciutadans de Catalunya.

És per això que estem disposats a donar suport al Govern si la proposta catalana de finançament que s’aprovi al Parlament de Catalunya sigui la del concert econòmic. Qualsevol sistema de finançament que no posi la clau de la caixa única en mans dels ciutadans del país farà impossible que les nostres institucions puguin actuar per reduir l’atur i invertir en infraestructures per ajudar a la recuperació econòmica. Només si Catalunya té la clau de la caixa única podrem garantir que els recursos que els catalans generem amb el treball s'inverteixin al nostre país, en benefici de la cohesió social, de la igualtat d’oportunitats i de les seguretats bàsiques del benestar.

L’Estat espanyol porta segles demostrant que no és de fiar, que incompleix sistemàticament els pactes i que no paga els seus deutes. Els catalans ho hem comprovat moltes vegades al llarg de la història, i per molt variades que hagin estat les circumstàncies amb què hem intentat buscar una fórmula d’entesa (monarquia, república, dictadura, amb governs liberals, conservadors, socialistes, etc.) l’única constant ha estat que Catalunya n’ha sortit malparada. I ara, enmig d’aquesta crisi tan profunda, ho estem tornant a comprovar: el Govern espanyol es nega a pagar els més d’11.000 milions d’euros que deu a Catalunya. En termes fiscals, l’Estat sempre ha amagat la caixa, la clau de la caixa i el contingut de la caixa. Necessitem, doncs, prendre consciència que als catalans ens calen eines d’estat, com les d’un sistema fiscal que depengui exclusivament de la voluntat dels mateixos catalans. Perquè les úniques batalles que es perden són les que no es presenten, cal estar decidits a ser, a voler ser, i a ser del tot.

L'Estat espanyol ens espolia encara més

Oriol Junqueras — Mon, 16 Apr 2012 15:40:00 +0200

El Govern espanyol ha anunciat que reduirà dues partides pressupostàries essencials de l’Estat del Benestar, les de sanitat i educació, en 10.000 milions d’euros. Com que són competències autonòmiques, i com que l’Estat espanyol no hi ha manera que entengui que cal suprimir ministeris sense competències (Sanitat, Educació, Cultura, Agricultura i la secretaria d’Estat d’Habitatge) , és de preveure que faci recaure el pes de la retallada al damunt de les autonomies. Aquesta escapçada del pressupost s’afegirà no només a la severa reducció que ha aplicat el Govern de Catalunya en sanitat, sinó que també als 1.200 milions de dèficit fiscal suplementari per l’augment de l’IRPF; a la reducció de les inversions estatals a Catalunya en un 45% (d’acord amb els Pressupostos Generals de l’Estat enguany, rebrem un 11% del total d’inversions estatals territorialitzables, malgrat que Catalunya representa gairebé el 19% del PIB); o al no reconeixement del deute estatuari de la Disposició Addicional Tercera (i, per tant, ni dels 759 milions d’euros del 2008 ni dels 219 del 2009). Tot això a banda dels compromisos pendents en infraestructures, que sumen prop de 10.000 milions d’euros.

Mentrestant, el Govern espanyol, dels 37.000 milions d’euros que ha anunciat que retallarà, n’assumirà com a màxim 9.000. La resta aniran a càrrec de més impostos i taxes a ciutadans i empreses (uns 13.400 milions) i 5.000 són transferències a les comunitats autònomes que deixarà de fer. Per tant, el Govern espanyol, ni pensa aturar la construcció de la xarxa faraònica i totalment improductiva del TGV per tot l’Estat, ni té previst suprimir els ministeris sense competències ni tampoc pretén reduir dràsticament el pressupost de Defensa.

El Govern espanyol, en resum, no ha entès dues coses fonamentals. La primera és que, tal com ha demostrat avui el mercat de creditors internacionals -que, després de l’anunci de més retallades, ha fet créixer encara més la prima de risc-, més austeritat fiscal no significa més confiança en l’economia. Al contrari, a hores d’ara comença a ser evident que més retallades pot significar més desconfiança i, sobretot, si s’escapcen les partides de despesa d’inversió i productiva en comptes de la despesa corrent, com a ha fet el Govern espanyol. El cas de Grècia és ben clar. Els creditors han percebut que més austeritat significava més desacceleració econòmica. Més impostos i menys despesa pública comporta a hores d’ara menys activitat econòmica, que acaba generant menys impostos pagats i, per tant, més dèficit i menys capacitat de retornar el deute públic. Com em va dir el comissari Almunia, el camí entre l’austeritat i el creixement és molt estret. ‘Potser massa estret’, em va comentar.

I la segona qüestió fonamental que el Govern espanyol no ha entès és que no pot finançar la seva ambició política espoliant determinats territoris sistemàticament. De fet, l’espoli fiscal és una constant històrica de l’Estat espanyol. El 2009, a l’article ‘L’Estat espanyol s’asfixia’, vaig advertir el següent:

‘Històricament, l'Estat espanyol ha viscut per sobre de les seves possibilitats. I, cada vegada que estira més el braç que la màniga, acostuma a fer-ho pagar als altres. Molt especialment, als seus territoris perifèrics. I, a cada bugada, acostuma a perdre-hi un llençol. Així, les ruptures de caixa de Felip II van estimular la llarguíssima revolta flamenca (1568), que 80 anys després va acabar amb la independència d'Holanda; la necessitat de finançar la “Unión de Armas” del comte-duc d'Olivares va provocar les revolucions catalana i portuguesa de 1640; les excessives despeses de l'absolutisme borbònic espanyol van corcar l'estructura d'un estat que es va ensulsiar davant l'entrada dels seus aliats napoleònics (1808); mentre que l'intent desesperat de restaurar la hisenda pública després de la guerra del Francès va impulsar les independències de gairebé tot l'imperi colonial a l'Amèrica; i quelcom similar va acabar passant, al final del segle XIX amb Cuba, Puerto Rico i Filipines...

Actualment, al principi del segle XXI, l'Estat espanyol torna a viure per sobre de les seves possibilitats. I, malgrat els recursos ingents que espolia als Països Catalans i la generositat de les ajudes europees durant les dues darreres dècades, els números no surten de cap manera. De fet, el dèficit públic espanyol resulta insostenible. En concret, l'any passat, el forat va ser de 44.260 milions d'euros. A més, probablement, aquest exercici encara serà superior. I l'any que ve no serà pas gaire millor, atès que les despeses previstes són de més de 185.000 milions d'euros.

En altres paraules, entre el 15-20% del pressupost es finança amb deute públic. I, ara que les ajudes europees s'acaben, els recursos només poden sortir dels Països Catalans. L'ofensiva del nacionalisme estatalista espanyol serà desmesurada. Espanya repeteix incessantment el mateix model des del segle XVI. Esperem que la nostra resposta estigui a l'alçada de la dels holandesos o de la dels cubans.’.

Doncs bé, em sembla que la temença que l’Estat espanyol ens faci pagar als catalans –encara més- la seva gestió econòmica desastrosa, s’està complint. Només puc fer que animar tots els catalans a persuadir-se –i a persuadir els altres ciutadans- que necessitem, com mai, la independència.

Articles relacionats:

Espanya és inviable (4)
Espanya és inviable (3)
Espanya és inviable (2)
Espanya és inviable
L’Estat espanyol s’asfixia (2)
L’Estat espanyol s'asfixia

La conquesta de la riquesa

Oriol Junqueras — Mon, 26 Mar 2012 08:00:00 +0200

Us reprodueixo l'article publicat al març del 2011 a l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta sobre com els occidentals van arribar a les illes de les espècies

Durant els segles XVI, XVII i XVIII la Monarquia hispànica va excloure Catalunya del comerç amb Amèrica. Una situació que contrasta amb la que va protagonitzar en aquells moments Holanda, atès que, ja al segle XVI, el conjunt de les terres flamenques eren el cor comercial i financer d’Europa. La revolta de les Províncies Unides contra la Monarquia hispànica (1568), la incorporació de Portugal a la Monarquia hispànica (1580) i l’acord dels portuguesos amb les famílies dels banquers Fugger i Welser, havien tancat els ports de Sevilla, Cadis i Lisboa als vaixells mercants holandesos. Per això es van veure obligats a intentar proveir-se d’espècies directament en els territoris asiàtics on es produïen. Però arribar-hi exigia uns coneixements de navegació força específics que els portuguesos es reservaven només per a ells. A més, com que la demanda d’espècies era molt inelàstica, la reducció de l’oferta de pebre va comportar un increment extraordinari dels preus, augment que va ser el principal estímul perquè els holandesos continuessin intentant-ho insistentment, fins a aconseguir arribar a les illes de les espècies.

El 20 de març del 1602 –enmig d’una llarga guerra amb els espanyols i, per tant, també amb els portuguesos– es va fundar la Companyia Holandesa de les Índies Orientals (corresponent a la sigla holandesa VOC). Amb un monopoli de 21 anys per fer activitats colonials, va edificar fortificacions, encunyar moneda, firmar tractats i fer declaracions de guerra entre el cap de Bona Esperança i l’estret de Magallanes, és a dir, tot l’oceà Índic i Pacífic. Del 1605 al 1609, va consolidar el domini sobre bona part d’Indonèsia i va establir bases a les costes de Pèrsia, l’Índia, Ceilan, la Xina, Formosa i, fins i tot, en una illa artificial al davant del port japonès de Nagasaki. Aleshores, van fundar la colònia del cap de Bona Esperança (1652) per intentar assegurar-se el control de l’entrada de l’oceà Índic.

La VOC va oferir als seus accionistes uns brutals dividends anuals a l’entorn del 20% de mitjana. Fins que les guerres marítimes contra els britànics i l’ocupació napoleònica d’Holanda la van portar a la fallida i a la dissolució (1798).

En aquest context i malgrat totes les dificultats, Catalunya va saber trobar, ja al segle XVIII, el seu model de desenvolupament (basat en bona mesura en l’aiguardent, el sucre cubà i les indianes). Un model que, en aspectes substantius, va permetre que la revolució industrial catalana fos més precoç i reeixida que l’holandesa.

Les delegacions catalanes

Oriol Junqueras — Sat, 03 Mar 2012 08:00:00 +0100

Us reprodueixo l'article publicat a El Temps a principi de febrer d'aquest mateix 2012

Els catalans sabem des de fa segles que la presència de Catalunya al món no és cap frivolitat, sinó que respon a una voluntat política, econòmica i cultural, i que seguint uns mínims criteris d’austeritat, té un retorn enormement positiu per al país. És més, en un moment en què les exportacions catalanes són el puntal de la lluita contra la crisi, les delegacions de Catalunya a l’exterior i sobretot als països on més exportem, són una necessitat indiscutible.

Per això és imprescindible que el Govern de CiU no continuï fent el joc al PP, alimentant el discurs que les delegacions són una despesa sumptuària i, sobretot, obviant que la despesa de les delegacions catalanes és insignificant davant el dispendi clamorós que representa la seva xarxa megalòmana d’ambaixades, consolats, institutos Cervantes i altres organismes que Espanya manté arreu del món. Algunes de les xifres són clamoroses: 460.000€ del manteniment dels jardins a París (més del que costa tota la delegació catalana a París); 324.000€ de la neteja de l'ambaixada a Alemanya; 390.000€ de la restauració del pati interior de l'ambaixada de la Santa Seu; 6 milions d’euros per fer la residència de l'ambaixador espanyol a Rabat…

La magnitud de les xifres evidencia que la campanya contra les delegacions catalanes no està basada en criteris d’austeritat econòmica, sinó que es tracta simplement, d’un problema ideològic i polític: Espanya no vol que Catalunya existeixi al món per ella mateixa, no pot ni vol admetre que Catalunya tingui representació internacional pròpia que li permeti d’actuar de forma directe amb els agents polítics, econòmics i culturals internacionals.

Per això, i mentre avancem cap a la plena sobirania, no podem cedir als embats contra la nostra representació internacional. I, encara menys, si mentre debilita la nostra representació exterior amb l’excusa de l’austeritat, l’Estat espanyol és permet el luxe de destinar partides multimilionàries a la seva representació internacional d’una forma vergonyosament opulent, ostentosa i ineficaç.

Un pas endavant del sindicalisme nacional

Oriol Junqueras — Tue, 31 Jan 2012 16:15:00 +0100

Fa uns dies, a la seu d'ERC, vam celebrar una trobada amb els secretaris generals de CCOO i d’UGT, Joan Carles Gallego i Josep Maria Álvarez. La reunió havia estat sol·licitada per les centrals sindicals per traslladar-nos la seva oposició a les retallades i informar-nos de la consulta que promouen sobre aquesta qüestió.

Sovint havíem trobat a faltar un posicionament clar dels agents econòmics i socials sobre el dèficit fiscal que pateix el nostre país. De fet, fins no fa pas tant, el dèficit fiscal era un discurs assumit només per una part de la ciutadania. I sovint, Esquerra Republicana s’havia trobat sola proposant-lo.

Amb els anys, i amb un esforç pedagògic titànic, tant nostre com de molts actors de la societat civil, i també gràcies a l'evidència irrefutable dels fets, més i més sectors socials i polítics han anat constatant que, efectivament, el sistema de finançament que patim (incompliments flagrants a banda) és d'una magnitud que no resisteix comparacions a Europa. Tant és així, que les aportacions del land més ric d'Alemanya no arriben ni a la meitat del dèficit fiscal català. És per això que parlem d'espoli fiscal, d'un mannà ingent de recursos que flueix cap a Madrid i que no retorna mai més.

Aquesta és una situació insostenible per al nostre país i que aguditza la crisi econòmica. Els principals damnificats sóm tots els catalans, des del treballadors fins als empresaris, i tal com vam traslladar als representants sindicals, especialment la classe mitjana i la baixa, que han de conviure amb una fiscalitat que ja iguala la sueca però que, en canvi, està molt lluny de les prestacions socials nòrdiques. Aquest pèssim finançament, en definitiva, escanya l'economia catalana i afebleix progressivament l'estat del benestar.

UGT i CCOO ens van fer partícips de les seves preocupacions, i avui celebro constatar que les nostres coincidències són fins i tot més grans del que havia intuït. L'article “Dèficit fiscal i Estat del benestar” que avui signen Gallego i Álvarez a La Vanguardia m'omple de satisfacció perquè crec, sincerament, que és un pas endavant imprescindible perquè el nostre país se'n pugui sortir a partir d'un principi bàsic: la recaptació i la gestió integral de tots els impostos per tal de reactivar l’economia, generar llocs de treball i defensar l’Estat del benestar.

Només a partir d'un ampli consens ciutadà, polític i social podrem aconseguir un finançament just i, així, avançar en el camí de l’Estat propi. Per a ERC, aquest sistema és la independència fiscal (el que alguns anomenen Concert Econòmic). No n'hi ha cap més. I, en aquest sentit, el pas endavant de CCOO i UGT és una bona notícia per al país i ho és, sobretot, per al futur de la seva gent.

Escòcia avança i el Regne Unit l’empeny

Oriol Junqueras — Mon, 30 Jan 2012 11:30:00 +0100

Us reprodueixo l'article publicat al setmanari El Temps el proppassat 17 de gener del 2012

El Govern escocès de l’SNP, liderat pel carismàtic Alex Salmond, va aconseguir la majoria absoluta en les darreres eleccions escoceses amb la promesa que celebraria un referèndum vinculant sobre la independència d’Escòcia durant la segona part de la legislatura, és a dir, abans d’acabar el 2014. Segons la majoria d’enquestes, els escocesos favorables a la independència encara són minoria, però totes en mostren un clar creixement.

Davant d’aquest escenari, el Govern britànic no ha pogut dissimular més el seu creixent nerviosisme i s’ha autoproclamat responsable per dictar els termes en què s’hauria de celebrar el referèndum: en el termini dels propers 18 mesos si és que ha de ser vinculant i només amb dues possibles respostes (l’SNP prefereix que n’hi hagi una tercera que proposi augmentar notablement les competències d’Escòcia sense abandonar el Regne Unit).

Des d’una perspectiva catalana, la sensació és que ja ens agradaria a nosaltres intercanviar el Regne Unit per un Estat espanyol que, per dir-ho suaument, té una concepció de la democràcia molt limitada. Ara bé, en el fons, que Londres accepti que Escòcia decideixi el seu futur a través d’un referèndum és simplement normal en un Estat democràtic. Però el que ja no és tan normal ni tan democràtic és que sigui el Govern britànic qui vulgui imposar unilateralment les condicions d’un referèndum escocès.

En qualsevol cas, aquesta temptativa posa en evidència el desconcert que provoca en un Estat el fet que una part vulgui decidir democràticament el seu futur. Es tracta, en definitiva, d’una pràctica que, fins i tot en els estats amb més cultura democràtica, provoca dolors d’estómac.

De fet, els independentistes escocesos estan convençuts que com més intromissió hi hagi per part del Govern britànic, més s’incrementarà el suport a la independència. I, si aquesta lògica es compleix a Escòcia, potser podem ser optimistes per al dia en què els catalans albirem l’horitzó d’un referèndum vinculant per decidir el nostre futur, perquè podem estar segurs que l’Estat espanyol actuarà de totes les maneres possibles, des de les més subtils i delicades fins a les més barroeres, per impedir que Catalunya esdevingui un Estat.

Un pas endavant d'UGT i CCOO

Oriol Junqueras — Tue, 17 Jan 2012 12:45:00 +0100

Ahir a la tarda, vam mantenir una fructífera trobada amb els secretaris generals d'UGT i CCOO, Josep Maria Álvarez i Joan Carles Gallego. Els líders sindicals volien plantejar-nos la seva proposta de consulta a la ciutadania sobre la política pressupostària que s'està duent a terme al país. Teníem interès a conèixer la proposta al detall i també a posar sobre la taula punts que considerem essencials, com el dèficit fiscal que pateix Catalunya i que penalitza severament la classe treballadora del país.

La trobada va servir per adonar-nos que compartim moltes preocupacions amb CCOO i UGT, com els ajustaments pressupostaris que planteja el Govern (perquè només es fan via retallades) i la coincidència en la necessitat de plantejar mesures per reactivar l'economia i crear ocupació, imprescindibles per sortir de la crisi. Des d'ERC, en els darrers mesos, no hem deixat d'insistir en què cal incrementar els ingressos per poder defensar i mantenir determinades àrees de despesa i inversió pública que garanteixin el teixit industrial, la cohesió social, la igualtat d'oportunitats i la reactivació econòmica. Coincidim, per tant, en la necessitat de buscar alternatives en l'àmbit dels ingressos. Però també estem també d'acord en tenir present l'espoli fiscal que pateix Catalunya perquè és una limitació determinant a l'hora d'afrontar les necessitats del nostre país. I aquest és un epígraf clarificador que considerem imprescindible per arribar a una àmplia entesa amb els sindicats.

Per aquest motiu, ens hem emplaçat a estudiar la proposta de pregunta de la consulta que plantegen els sindicats per introduir-hi conceptes que ens semblen fonamentals com ara espoli o dèficit fiscal. I és que, per centrar el debat sobre el delicat moment que ens toca viure i encarar la sortida de la crisi econòmica que patim a partir d'una una visió panoràmica i completa és simplement imprescindible tenir en compte el dèficit fiscal.

Entre la transició nacional i el PP

Oriol Junqueras — Thu, 12 Jan 2012 18:45:00 +0100

Malauradament, la posició de fermesa a Madrid a la qual apuntava CiU amb l'oposició a la investidura de Rajoy només ha durat un ple. Duran i Lleida va beneir ahir al Congrés espanyol els comptes públics presentats pel Govern de Rajoy, votant a favor de les mesures d'ajustament proposades pel PP.

Aquesta votació, paradoxalment, va arribar tot just després que el conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, afirmés de manera categòrica que els comptes públics del govern espanyol eren un desastre per a Catalunya. Com bé recordava el conseller, la pressió fiscal que suporten els catalans és 'de les més altes del món', mentre que els serveis que reben són 'mediterranis'. La diferència radica novament en el dèficit fiscal. Les mesures presentades per Rajoy, apujant l'IRPF estatal, farà augmentar encara més el marge d’impostos que paguem els catalans a l’Estat i que no tornen de cap forma a Catalunya, cosa que produirà una situació 'asfixiant', com va reconèixer Mas-Colell.

Per la seva banda, el president de la Generalitat, en el marc del seu viatge a Londres, sortia al pas del PP que continua insistint amb l’argument que les autonomies són les culpables del dèficit estatal. Mas va denunciar el 'malbaratament espanyol' i el 'drenatge fiscal continu' que pateix Catalunya, però un cop va arribar a Madrid va canviar substancialment de discurs. En un nou gest de suport al PP, el president Mas apuntava que li eren 'familiars' la 'música i la lletra' del nou executiu de Rajoy, que diu haver-se trobat amb més dèficit del previst. Amb aquestes declaracions, Mas fa un gran favor al PP, donant per vàlid el discurs del malbaratament de recursos que han vingut fent els populars, centrat en aspectes com les delegacions catalanes, TV3 i tot allò que té a veure amb la nostra llengua i la nostra cultura.

Tot aquest episodi s'ha dut a terme mentre a Catalunya es negocien els pressupostos de la Generalitat. Malgrat que els gestos dels darrers dies apunten cap a una possible aliança entre PP i CiU, Esquerra reitera la seva actitud de mà estesa cap al Govern de la Generalitat per tal d'aprovar uns pressupostos al marge del partit que sempre s'ha mostrat més contrari als interessos de Catalunya. CiU continua a la cruïlla i ha de triar entre apostar decididament pel país o anar de bracet d'un PP gens necessitat de suports gratuïts a Madrid. Si l'opció escollida acaba sent el PP no valdran excuses perquè, com a mínim, ERC haurà plantejat alternatives fins al final.

La imprescincible fermesa d'Alex Salmond

Oriol Junqueras — Wed, 11 Jan 2012 18:00:00 +0100

Des de fa uns anys, diversos analistes coincideixen a assenyalar que Catalunya es troba en una cruïlla: que hem de triar entre ser una regió més de l’Estat espanyol, o bé dotar-nos d’una eina tan avantatjosa com la d’un estat. Pot ser que aquest moment hagi arribat. Perquè aviat el Govern, el país, s’haurà de plantar davant d’un Estat que l’espolia amb uns 16.000 milions d’euros anuals, que a més a més no li paga la Disposició Addicional Tercera ni el Fons de Competitivitat a què s’havia compromès i que, a sobre, decideix augmentar el dèficit fiscal incrementant l’IRPF (un impost que es paga proporcionalment més a Catalunya que a la resta de l’Estat).

En el moment en què haguem de prendre la decisió, hi haurà molts dubtes a Catalunya. Les pors emergiran i es faran paleses amb tota la seva força. És per això que serà imprescindible tenir un Govern, uns partits, una societat civil i –potser més important que tot això- uns ciutadans que es mantinguin ferms. Ens caldrà tenir governs com el de l’SNP i líders com l’Alex Salmond que estiguin disposats a suportar una pressió enorme i, si cal, a asseverar que el primer ministre britànic, David Cameron, no té cap mandat per fixar la data del referèndum d’independència i, per tant, que no es farà en els propers 18 mesos com volia Downing Street, sinó que es celebrarà a la tardor del 2014, tal com l’SNP s’havia compromès amb els seus electors durant la campanya electoral.

Al principi del meu mandat com a eurodiputat vaig tenir l’oportunitat de conversar amb el primer ministre escocès, l’Alex Salmond i, a banda de la seva gran habilitat política i la seva eloqüència, vaig valorar enormement la seva valentia. Els escocesos tindran ara un privilegi poc freqüent: la llibertat de decidir a quin estat volen pertànyer. I ho faran gràcies, en bona part, al coratge del seu Govern, del seu primer ministre i de tots els ciutadans que hi han confiat. Nosaltres, per la nostra banda, intentarem guanyar-nos la confiança dels ciutadans i, alhora, preparar-nos per, quan arribi el moment, ser tan ferms com el Govern escocès. Si més no, ho intentarem amb totes les nostres forces. Els catalans no només s'ho mereixen sinó que, a més a més, ho necessiten.

Thomas Mann

Oriol Junqueras — Thu, 05 Jan 2012 08:00:00 +0100

A Consideracions d’un apolític (1918), de manera acurada i original, Thomas Mann es posiciona en una desacomplexada germanofília davant la Primera Guerra Mundial. En finalitzar la contesa, però, evoluciona cap a postulats democràtics. Un viratge que es palesa a La muntanya màgica, en què trasllada bona part dels grans debats politicofilosòfics de la societat del moment. Poc després d’haver rebut el Nobel de Literatura (1929), i com a testimoni de l’ascens del feixisme a l’Europa d’entreguerres, escriu, en forma de relat breu, el seu al·legat més dur contra el nazisme, Màrius i el mag.

El gener del 1933, a la Universitat de Munic i davant un nodrit grup d’autoritats nacionalsocialistes a punt de prendre el poder del Reichstag aquell mateix mes, l’escriptor alemany intervindrà en la que serà la darrera aparició pública a Alemanya, en concret amb la conferència “Dolor i grandesa de Richard Wagner”, en què critica els lligams del nazisme i de l’art germànic, segons els quals la música del compositor n’és el símbol més autèntic. De fet, Mann, un wagnerià declarat, sempre aborda el conflicte existent entre la vida i la intel·ligència identificada amb l’art. Amb l’arribada de Hitler s’haurà d’exiliar, primer, a prop de Zuric i, després, a Los Angeles.

Durant l’exili als Estats Units, les seves publicacions contenen moltes al·lusions bíbliques i mitològiques, com ara l’obra de quatre volums Josep i els seus germans (1933-1943), en què reinterpreta la història bíblica per recuperar els valors del cristianisme com a substrat de la cultura occidental. L’argument primer se centra en la història del pare de Josep, Jacob; després, en la vida del jove Josep, que es converteix en majordom de Putifar i és empresonat per rebutjar la dona del protector; i, finalment, en com Josep esdevé l’administrador dels graners d’Egipte, una oportunitat que aprofita per obrir el camí de la reconciliació entre tota la seva nombrosa família.

Mann retorna al món real de Les desventures del jove Werther,de Goethe, amb la novel·la Lotte in Weimar (“Carlota a Weimar”,1939). En una de les darreres obres, El doctor Faustus (1947), a partir de la mítica fígura de la literatura alemanya, el jove compositor Leverkühn ven l’ànima al diable a canvi del ple coneixement i del domini de la música, la més elevada de les arts per als romàntics alemanys. El fatídic destí del protagonista és una analogia de la destrucció d’Alemanya a partir de la barbàrie nazi.

Tot i que el seu nom va ser proposat com a president de la República Federal, mai no hi va tornar i va romandre a Suïssa des del 1952 fins que va morir a Zuric tres anys després.

Ara no val a arronsar-se

Oriol Junqueras — Wed, 04 Jan 2012 11:45:00 +0100

El primer paquet de mesures aprovat pel Govern espanyol penalitza novament Catalunya. Resumint, fa pagar a qui no hauria de pagar, retalla on no toca i incrementa l'espoli fiscal que pateix el nostre país. És per aquest mateix motiu que reiterem el nostre compromís d’estar al costat del Govern i plantar cara.

En primer lloc, les mesures del Govern espanyol fan pagar a qui no hauria de pagar perquè el pes de la càrrega impositiva recau àmpliament sobre les classes populars i mitjanes, que viuen un moment de gran dificultat. Per exemple, la suposada actualització de les pensions a la gent gran no deixa de ser un miratge ja que aquest punt d’increment s’elimina amb la pujada dels trams mes baixos de l’IRPF. També hem assistit per primer cop a la congelació del Salari mínim interprofessional des que es va crear a l’any 1980, i malgrat ser el penúltim més baix de la UE, només per sobre del de Portugal.

En segon lloc, amb les receptes del PP haurem de pagar més IRPF i més IBI, cosa que a la pràctica significa que els catalans haurem de pagar més, en termes relatius, que la resta de l’Estat i, per tant, augmentarà encara més el dèficit fiscal. En efecte, Catalunya genera el 21% dels rendiments de l’IBI de tot l’Estat, ja que la quota a liquidar per cada rebut és de 372 euros, un 40% superior a la mitjana espanyola que és de 265 euros. El motiu prové del fet que el valor mitjà de l'habitatge a Catalunya és superior al valor que té a la resta de l'Estat espanyol, el que vol dir que per a una mateixa casa, a Catalunya cal pagar més impostos. D’altra banda, la pujada de l’IRPF també perjudicarà més els catalans, atès que la mitjana de renda a casa nostra és més elevada.

A més, el Govern espanyol no té cap intenció de complir amb el finançament que contempla l'Estatut, ni tan sols l'acord fiscal del 2009. Per tant, hi haurà menys inversió que mai a Catalunya i més impostos pagats per ciutadans de Catalunya.

Finalment, cal subratllar que la recepta econòmica que proposa el Govern espanyol recupera un model basat en l'especulació immobiliària i redueix en 600 milions d’euros una de les partides clau per sortir de la crisi: la de recerca i desenvolupament –un sector, per cert, molt sensible per Catalunya, atès que s’hi concentra una bona part de les patents i de l’activitat investigadora de l’Estat

El pacte fiscal que planteja el Govern de la Generalitat sembla cada cop més inviable i el govern del PP només farà que posar obstacles a aquest camí. És l’hora, per tant, de fer un pas endavant. Si el Govern de Mas vol treballar de debò en la transició nacional ha de ser conseqüent i cercar un ampli suport polític i social al Parlament i referendar aquest suport a través d'un procés de consulta a la ciutadania que ha de ser previ a la negociació amb el govern de l'Estat.

A aquesta suma de forces hi estem cridats tots els qui ens estimem el país, no només les organitzacions polítiques, també s’hi han de sumar patronals, sindicats, les entitats cíviques i les socials. O bé el conjunt del país fa un pas endavant o no ens en sortirem. I, naturalment, creiem que aquesta declaració d’intencions ha d’impregnar els pressupostos de la Generalitat, a partir d’un suport parlamentari ampli; així mateix, no es pot dilatar l'aprovació de les conclusions de la Comissió per al Concert Econòmic, amb la ferma voluntat d’avalar el procés amb un pronunciament explícit de la ciutadania.

Repartir socialment els esforços fiscals

Oriol Junqueras — Fri, 30 Dec 2011 17:45:00 +0100

Des del primer moment hem assumit que la situació del país és complexa i que les finances de la Generalitat es troben sota mínims, tant per raons estructurals –un sistema de finançament injust i perniciós- com per raons conjunturals - caiguda dels ingressos amb la recessió econòmica.

És amb aquest esperit de responsabilitat que hem formulat un paquet de propostes rigoroses i factibles, tot fent costat al Govern en uns moments difícils per tothom. La primera reunió de la comissió per avaluar les propostes alternatives d'ERC als pressupostos de la Generalitat per al 2012 va ser moderadament positiva. Tot i l’evidència que hi ha punts de desacord, hi ha propostes com la taxa turística (o la creació del nou tram de l'IRPF per a les rendes superiors a 250.000 euros) que han estat assumides o preses en consideració.

Ara, entre els esculls més difícils a superar, hi ha la resistència del Govern de CiU a introduir més criteris de progressivitat i de distribució equitativa dels esforços i ajustos que calen, per tal que recaiguin sobre els que tenen més capacitat de pagament. Ja es va veure en el ple del Parlament quan CiU i PP van sumar els seus vots per rebutjar la proposta d'ERC de crear un impost a la banca que podria suposar un augment en els ingressos de prop de 600 milions. O la negativa a recuperar l’Impost de Successions per als grans patrimonis: són decisions que farien incrementar notablement els ingressos i, per tant, permetrien d’una banda corregir el rumb de les retallades anunciades i, de l’altra, invertir en reactivació econòmica.

Queda encara molta feina a fer, certament. Les nostres propostes defensen la necessitat de repartir socialment els esforços per incrementar els ingressos i, alhora, implementar polítiques d'austeritat que no perjudiquin les polítiques socials bàsiques, les classes mitjanes ni tanta gent que ho està passant malament. És a dir, la Generalitat necessita més ingressos que després caldria redistribuir per tal de no haver de retallar àrees tan sensibles com l'educació, la sanitat i les prestacions socials, tractant d’afavorir la igualtat d’oportunitats.

Ara, hi ha un punt de partida determinant: la distribució equitativa dels esforços fiscals necessaris. No es pot pretendre incrementar la caixa amb mesures lineals i generalitzades. I a això tant val per a l’IRPF com per a la taxa turística. Aquesta darrera també ha de tenir en compte que el territori turístic no és homogeni, i que no és el mateix el preu de l’habitació en un hotel de quatre o cinc estrelles en una destinació líder de “city break” i de negocis com és Barcelona, o el d’un establiment a l’interior del país o un hotel situat en una destinació vacacional, que competeixen amb preus molt ajustats. Repartir equitativament els esforços fiscals, aquesta és la clau.

ERC entrega a la Comissió Europea l’estudi per un cabal ambiental de l’Ebre

Oriol Junqueras — Tue, 20 Dec 2011 20:30:00 +0100

ERC entrega a la Comissió Europea l’estudi per un cabal ambiental de l’Ebre

L’eurodiptuat d’ERC, Oriol Junqueras, considera greu que el Govern espanyol no hagi proporcionat a la Comissió Europea la informació necessària per redactar el nou Pla Hidrològic de Conca d’Ebre

Brussel·les, 20 de desembre del 2011. La Comissió Europea, en resposta parlamentària a l’eurodiputat Oriol Junqueras, ha afirmat que no té coneixement dels estudis tècnics que s’han elaborat per determinar el cabal mínim de l’Ebre. ‘Seria greu que la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre i el Govern espanyol haguessin amagat informació a la Comissió Europea i, per aquest motiu, hem entregat una còpia dels estudis redactats per la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre sobre el cabal ambiental de l’Ebre a l’Executiu comunitari’, ha explicat l’eurodiputat republicà. A més a més, Junqueras també ha enviat a la Comissió les resolucions aprovades pel Parlament de Catalunya que hi donen suport.

En la resposta parlamentària, la Comissió Europea també reconeix que l’Estat espanyol està aplicant amb un retard important la Directiva Marc de l’Aigua, motiu pel qual l’Executiu va portar aquest juliol l’Estat espanyol davant del Tribunal de Justícia de la UE. Així mateix, cal recordar que la Comissió no ha pogut fer cap avaluació dels plans hidrològics de conca perquè l’Estat espanyol no els ha notificat i, en el cas del de l’Ebre, tampoc l’ha presentat a consulta pública.

‘L’incompliment de la Directiva Marc de l’Aigua per part de l’Estat espanyol és flagrant, i no només per la imatge que transmet a la resta d’Europa, sinó també perquè continuem sense tenir damunt la taula dos requisits importants: la proposta de cabal ambiental i la consideració correcta dels peixos i icitofauna que determinen la qualitat de l’aigua’, ha afirmat Junqueras.

L’eurodiputat republicà també ha subratllat: ‘L’actuació de l’Estat espanyol en la gestió de l’Ebre és un dels millors exemples de la necessitat de Catalunya i les Terres de l’Ebre de tenir una veu pròpia i directa a Europa i, per tant, que la independència ens és més necessària que mai’.

De fet, en resposta a Junqueras, la Comissió Europea adverteix l’Estat espanyol que ‘d’acord amb l’art. 8 i l’annex V de la Directiva Marc de l’Aigua, l’estat ecològic dels rius ha d’evaluar-se en funció dels següents indicadors de qualitat biològica: composició i abundància de la flora aquàtica; composició i abundància de la fauna bentònica d’invertebrats; i composició, abundància i estructura d’edats de la fauna ictiològica’. Per Junqueras, cal exigir a l’Estat espanyol que tingui en compte aquesta definició tècnica a l’hora de redactar el nou Pla de Conca de l’Ebre.

Josep de Calassanç Serra ‘Cala’

Oriol Junqueras — Sun, 18 Dec 2011 22:15:00 +0100

Afortunadament aquest país ha comptat amb exemples notables de compromís incondicional amb la llengua, la cultura i la nació catalanes. És devers aquesta entrega que els Països Catalans, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, continuen tenint sentit avui i que la catalanitat és present arreu de la nació, també al nord dels Pirineus i malgrat els segles d’assimilació lingüística i cultural que hem patit com a poble per part de l’estat francès.

Avui, en Josep de Calasanç Serra, en ‘Cala’, ens ha deixat. El seu cor ha deixat de bategar i el nostre país perd així un activista sociocultural i polític que ho va donar tot i més per una Pàtria que somiava lliure i complerta. El seu llegat és una petja que persisteix i persistirà. És la llavor de la feina, de l’amor al país, és la voluntat de reeixir front les adversitats.

Descansa en pau, ‘Cala’. El teu exemple ens acompanyarà sempre. Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels.