El passat 2 d’octubre, el Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar la proposta –impulsada per la plataforma “Catalunya NO al TTIP”– de declarar la capital catalana ciutat oposada al TTIP. La declaració va aprovar-se amb els vots favorables de BeC, ERC i CUP mentre Ciu i PSC van abstenir-se, i PP i C’s van votar en contra. En particular, els regidors republicans sempre han denunciat el secretisme que està acompanyant les negociacions del tractat amb el qual volen posar-se els interessos de les grans corporacions industrials i financeres al davant dels drets dels ciutadans. El Partenariat Transatlàntic per al Comerç i la Inversió entregaria les nostres economies a les multinacionals i esborraria anys de lluites pels drets dels consumidors i dels treballadors.
Però què preveu concretament el Transatlantic Trade and Investment Partnership (TTIP) i per què seria tan perillós? Recordem que les negociacions arrencaren en secret el juliol de 2013, després de dos anys de reunions tancades entre membres de la Comissió Europea, funcionaris estatunidencs i representants de les multinacionals i del món empresarial. Aquell mateix juliol, el responsable de l'equip europeu encarregat de les negociacions, Ignacio García Bercero, assegurava per escrit als nord-americans que tots els documents previs a la signatura del tractat serien inaccessibles al públic durant els 30 anys vinents i tampoc els mateixos eurodiputats que han de votar-lo no poden accedir a tota la informació sobre el contingut d'aquest acord. Des del 2013 fins al juliol d’aquest any ja s’ha dut a terme una desena de sessions de negociació, però els detalls segueixen sent secrets i el contingut del tractat només circula a través dels leaks, les filtracions de notícies per part de qui té accés directe a la informació.
Teòricament, com a tractat de lliure comerç el TTIP hauria d'eliminar els drets de duana entre la UE i els EUA, tal com van ser eliminats entre els estats membres de la UE, però les directives per a la signatura del mateix fixen també l'objectiu d'eliminar les barreres no duaneres entre els estats signataris de l'acord. Ara bé, com que en realitat els aranzels ja són prou baixos, el que es vol eliminar de debò són les diferències entre les normatives reguladores existents als nostres països i als EUA i, de fet, les instruccions als funcionaris encarregats de la negociació del tractat parlen expressament de la necessitat d'eliminar els “obstacles no necessaris” al lliure comerç entre Europa i els Estats Units. Per a les multinacionals de la indústria alimentària, per exemple, podrien ser uns “obstacles” les normes europees que tutelen la salut dels consumidors i, efectivament, resulta que la Comissió Europea va reunir-se diverses vegades amb representants d'aquestes indústries que, segons sembla, haurien pressionat perquè el tractat preveiés unes lleis més permissives a fi de superar, entre d’altres, les següents desigualtats:
– Les etiquetes dels productes alimentaris europeus han de contenir la llista detallada dels ingredients utilitzats i cal assenyalar si un producte conté substàncies modificades genèticament. Aquestes obligacions, en canvi, no vigeixen als EUA, on el 70% dels aliments que es poden trobar en els supermercats contenen OGM.
– La UE, contràriament als EUA, té normes molt severes pel que fa els pesticides.
– Als EUA encara es poden subministrar hormones als bovins per fer-los créixer més ràpidament i per augmentar la producció de llet, mentre a la UE això està prohibit.
– Pel que fa la carn de pollastre, la UE preveu que s’observin determinades regles d'higiene per evitar la contaminació del producte ja durant les fases de matança, processament i elaboració. Als EUA, en canvi, simplement s’acostuma a desinfectar aquesta carn amb lleixiu.
La tria entre les normatives vigents a la UE i als EUA en matèria de productes alimentaris es farà segons una avaluació dels riscos des del punt de vista científic, però cal subratllar que pels científics estatunidencs les substàncies modificades genèticament, les hormones i el lleixiu no són perillosos per a la salut humana. La Comissió Europea intenta tranquil·litzar els ciutadans afirmant que l’aprovació del tractat no disminuirà la tutela de la salut i de la seguretat dels europeus i assegurant que els productes estatunidencs hauran de respectar els estàndards europeus per poder ser comercialitzats dins la UE. Així i tot, és fàcil preveure que les totpoderoses multinacionals americanes jugaran totes les seves cartes per imposar les seves normes.
Altres normes europees que podrien ser desateses per l'adhesió al TTIP, com va alertar també Montse Benedí, regidora del grup municipal d’Esquerra Republicana, serien aquelles relatives a la protecció del medi ambient. Deixant de banda l'augment de CO² a l'atmosfera, la disminució dels recursos naturals i els perjudicis a la biodiversitat provocats per l'augment de la producció i del tràfic internacional de mercaderies, cal assenyalar també la possibilitat que una empresa estrangera pugui encetar a Europa una activitat fins ara considerada perjudicial –com, per exemple, les perforacions per a l'extracció del 'shale gas' que necessiten milions de litres d’aigua i, sembla, reenvien en superfície aigua contaminada per elements radioactius– i cap tribunal podria oposar-s'hi.
Pel que fa els drets dels treballadors, els sous podrien baixar considerablement perquè cada empresa podria aplicar, en qualsevol país signatari del tractat, les tarifes vigents en el seu estat i això seria un avantatge només per a les empreses estatunidenques, ja que els salaris europeus són notòriament més alts, i les empreses europees haurien de conformar-s’hi per aguantar la concurrència. A més a més, a Europa s'enregistraria una pèrdua de llocs de treball perquè esdevindria més convenient recórrer a mercaderies i serveis dels EUA on els estàndards són més baixos. Finalment, s'esborrarien els drets sindicals per aconseguir la igualtat entre els treballadors dels països signataris de l'acord. Una altra conseqüència de la signatura d’aquest tractat seria la privatització dels serveis públics, com sanitat i educació, a costa de la qualitat dels mateixos que serien gestionats per societats privades amb ànim de lucre.
Per concloure, cal recordar l’instrument més perillós del TTIP, és a dir, el mecanisme d’arbitratge internacional conegut amb la sigla ISDS (Investor-State Dispute Settlement), gràcies al qual les multinacionals podran citar a judici els estats al davant d’un tribunal especial, amb advocats experts de dret comercial en lloc de jutges, per demanar les pèrdues eventualment consegüents a decisions polítiques que afectin els seus interessos. Per exemple, les empreses podrien ser indemnitzades per un estat que decideixi millorar les condicions contractuals dels treballadors i que, amb aquesta reforma, redueixi els beneficis de les mateixes empreses. Tot això vol dir que, per evitar-ho, també la ratio de les lleis canviaria i seria ab origine de natura capitalista per prevenir els contenciosos que puguin néixer. Així mateix, els ciutadans europeus ja no podran recórrer als jutges nacionals i hauran d'enfrontar-se a les multinacionals davant els mateixos tribunals privats abans esmentats. Ara bé, vista la desconfiança dels ciutadans vers l’ISDS, justament el passat mes de setembre la Comissió Europea va proposar un canvi al mecanisme d’arbitratge previst pel tractat. Per començar, va canviar-ne el nom (ara ICS, Investment Court System), si bé la substància no canvia i, de fet, deixant de banda el sistema de nomenament dels jutges –el procediment serà públic i els advocats encarregats d’un judici no hauran d’haver assessorat mai l’inversor instant–, l’ICS continua preveient la possibilitat de demandar els estats sense passar pels seus jutjats i saltant les lleis nacionals. Uns canvis, per tant, palesament pensats amb l’únic objectiu de buscar el consens de l’opinió pública que, però, sortosament, no deixa de mirar amb atenció els mecanismes perversos que voldrien imposar-nos, i la presa de posició de l’Ajuntament de Barcelona representa un pas molt important en aquest sentit.
