Des de fa una desena d’anys, Brussel•les segueix alertant que una regió que s’independitzés d’un estat membre de la Unió Europea quedaria fora de la Unió mateixa. La Comissió Europea va afirmar en diverses ocasions –fins i tot abans de les últimes eleccions, a través d’unes declaracions del portaveu de la presidència, Margaritis Schinar– que aquest territori hauria de tornar a negociar la seva adhesió, un cop verificada l’existència dels requisits previstos pel Tractat de Maastricht i de les condicions econòmiques i polítiques conegudes com a criteris de Copenhaguen. A més, la sortida de Catalunya de la UE constitueix una de les amenaces principals per part del govern espanyol i, de fet, el ministre dels Afers Exteriors, García-Margallo, no perd ocasió per subratllar que una sortida d’Espanya implicaria automàticament la sortida de la Unió Europea. Per la seva banda, el representant permanent de la Generalitat de Catalunya a la UE, Amadeu Altafaj, assegura que una Catalunya independent no deixaria de formar part de la Unió perquè cap norma ho preveu, i els estatsmembres només reaccionarien en el cas d’inestabilitat política i “sobretot financera”.
Dit això, estem segurs que seria tan desavantatjós quedar-se fora de la UE? Deixant de banda el fet merament doctrinari que ser un estat membre de la UE vol dir renunciar a la sobirania, i sense sobirania no hi ha Estat, sinó només poble i territori, per què voldríem, per exemple, continuar accedint als fons del Banc Central Europeu? El BCE no és un banc públic, sinó “privat”, “propietat” per quotes dels bancs centrals dels estats membres que, per la seva banda, pertanyen, igualment per quotes, als bancs comercials. En altres paraules, els bancs comercials, detenint les quotes de participació dels bancs centrals dels estats membres, controlen el BCE que els finança amb taxes d’interès ridícules de manera que puguin invertir en títols estatals de deute públic. De fet, el BCE no és prestador d’última instància, és a dir, no inverteix en títols de deute públic dels estats membres, no ajuda els estats a la taxa d’interès prevista –que actualment és al mínim històric del 0,05%–, sinó els bancs privats amb ànim de lucre els quals, per la seva banda, compren els títols esmentats a canvi d’uns interessos que, a més de ser molt més alts que la taxa legal, no són iguals per a tots els països i tot just van perjudicant els que, al contrari, necessitarien més facilitacions. Sabeu qui en paga menys, d’aquests interessos? És clar, Alemanya. Aquest mecanisme perjudica els estats que tenen un deute públic més consistent i obliga els executius d’aquests països a enfonsar més encara els seus ciutadans per fer front a les seves obligacions. En canvi, si els estats poguessin finançar-se mitjançant un banc públic, sense la intermediació dels bancs comercials, no haurien de pagar interessos o, com a màxim, la taxa legal.
A més a més, com que els bancs estan més interessats a finançar els governs i especular sobre aquests, que garanteixen la restitució a qualsevol condició, és clar que molt pocs recursos queden per a les empreses privades, i menys encara per a les petites, que segueixen desapareixent de mica en mica del mercat. I els governs, per poder pagar i no comprometre la seva fiabilitat financera, intenten augmentar les seves entrades apujant la pressió fiscal, i no cal ser un gran economista per entendre que l’augment d’aquesta pressió provoca la disminució dels consums i, per tant, obté exactament l’efecte contrari, o sigui menys entrades per als estats.
I parlem una mica de l’European Stability Mechanism (ESM) i del Fiscal Compact. Pel que fa el primer, cal assenyalar que, contràriament al que volen fer-nos creure, l’ESM no és un pacte d’estabilitat, sinó un mecanisme pervers de dictadura financera. Signant aquest “pacte”, els estats membres posen els seus diners a l’abast d’un òrgan que en tindrà el control complet prescindint de qualsevol llei i forma de control, és a dir, en virtut del seu tractat constitutiu els països entreguen els seus diners a l’ESM i aquest els deixarà a aquests mateixos països que, però, hauran de pagar interessos per utilitzar-los, exactament com si els demanessin a un banc. Si l’ESM ho considera oportú, pot demanar qualsevol xifra als estats que, a l’empara de l’article 9 del Tractat, han de recaptar-la i de lliurar-la al cap de 7 dies (!!!). En total, la xifra que els ciutadans europeus posen a l'abast d'aquesta organització és d’uns 700.000 milions d'euros, i sense cap possibilitat de control. De fet, l’article 32 del Tractat disposa expressament, entre les altres coses, que l’ESM i els seus membres són immunes de qualsevol jurisdicció, que locals, arxius i documents són inviolables, i que totes les propietats de l’ESM no són subjectes a reglamentació o control. A més, mentre els governs demanen o, més ben dit, imposen sacrificis als seus ciutadans, a l’entitat és reconeguda completa exempció fiscal!
En canvi, el Fiscal Compact imposa als estats membres que redueixin el deute públic fins al 60% del PIB. Això vol dir que, per aconseguir aquest resultat, els estats hauran de recuperar uns quants milers de milions, un nombre exagerat de milions, i com que això és impossible per a la majoria dels països, ja està previst que pugui fer-se al cap de 20 anys, amb interessos que per a nosaltres comuns mortals són inconcebibles. Si un estat no compleix aquestes condicions, la Comissió Europea podrà denunciar-lo als altres estats i aquests el denunciaran a la Cort de Justícia, la qual podrà condemnar-lo a una multa de milers de milions d’euros. A més, els estats hauran de demanar permís a la Comissió Europea i al Consell Europeu abans d’emetre els seus títols de deute i hauran de contenir salaris i serveis públics a tot desavantatge dels ciutadans. Adéu sobirania tan llargament anhelada.
Potser, doncs, seria oportú començar a desmitificar la UE i a prendre en consideració les possibles alternatives. Per exemple, una Catalunya independent podria continuar fruint de la llibertat de moviment i de lliure comerç dins Europa adherint a l’Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA) –ara formada per Suïssa, Noruega, Islàndia i Liechtenstein– i podria integrar-se a l’Espai Econòmic europeu (EEE), signat entre tres països de l’EFTA (Noruega, Islàndia i Liechtenstein) i els 28 estats membres de la UE, a fi de participar en el mercat únic europeu sense ser part de la Unió. O bé, finalment, podria signar acords bilaterals amb la UE, com Suïssa. Per cert, hi ha vida també fora de la UE.
