Sembla que la història passi lleugera sobre nosaltres sense deixar rastre: cíclicamenttorna a proposar-nos els mateixos personatges i nosaltres, ingènuament, hi tornem a caure. Justament en aquests anys, es veu que tornem a viure una d’aquelles fases històriques caracteritzades per l'intent de conquesta del poder per part de líders que semblen sortits del no-res amb la presumpció de tenir la vareta màgica per resoldre tots els mals del país. És el que, per exemple, va passar a la capital, amb Barcelona en Comú, i també a Espanya en ocasió de les eleccions europees de l’any passat, quan del no-res va sortir un nou partit que cridava contra la casta i que, molt genèricament, proposava “un canvi”, un partit amb un burgès disfressat d'obrer com a seu líder carismàtic.
Pablo Iglesias va presentar-se al públic com a messies davallat del cel i, amb arguments de primavera russa –revolució, nacionalització, salari social, etc.– va conquerir el seu 8% de vots a les eleccions europees, però, un cop elegit secretari general del partit que acabava d'inventar-se, va començar a canviar les seves posicions respecte als seus mateixos cavalls de batalla. Per exemple, les nacionalitzacions abans semblaven imprescindibles mentre que, un temps després, ni parlar-ne, així com la moneda única, abans causa de totes les desgràcies i ara fonamental per a la represa de l'economia; i també va invocar el dret a l’autodeterminació dels pobles, però de seguida va aclarir que això no valia per als catalans, ja que el seu destí l’haurien de decidir tots els espanyols. Llavors, o bé Iglesias i els seus deixebles pateixen de duplicació de personalitat i són capaços d'afirmar-ho tot i també el seu contrari, o bé simplement el profeta juga a confondre qui l'escolta perquè tothom trobi en els seus discursos exactament el que busca.
Un any després de la seva elecció com a eurodiputat, Pablo Iglesias va demostrar molt clarament que les seves proclames contra la casta amagaven el desig inconfessable de formar-ne part. Quan Sa Majestat el Rei Felip VI visità oficialment, per primera vegada com a monarca, les institucions de la UE, els eurodiputats de CDC, ERC, ICV, Compromís i Bildu van refusar la trobada mentre que Pablo Iglesias sí que hi va participar! I tant li va fer que aquell mateix dia, a Madrid, tingués lloc una manifestació en favor de la república. No podia perdre’s l’ocasió per obtenir la foto d’ordenança al costat del seu rei per demostrar que, per fi, havia ell també estat admès a la casta que tant menyspreava públicament. Finalment, fins i tot havia estat admès a la cort del rei!
I va iniciar la davallada de Podemos en les enquestes. A partir d’aleshores, Pablo Iglesias, que l'any anterior s'havia presentat com a intel·lectual d'esquerres, savi i culte, començà a fer evident cada dia més la seva veritable actitud. Per començar, va fer palès el seu desconeixement sobre arguments que haurien de ser imprescindibles per a un aspirant president del govern espanyol i, en particular, va demostrar d'ignorar totalment qualsevol tema relatiu a la comunitat que més aporta al pressupost espanyol. Per exemple, preguntat sobre el Corredor Mediterrani en ocasió d'una entrevista a RAC1, contestà que “no sabria respondre” mentre que, pel que fa la qüestió lingüística i, en particular, la unitat de la llengua catalana, va deixar clar que no té ni idea de què és el català. Iglesias va dir que sap que la “llengua catalana es parla no només a Catalunya, sinó a més llocs”, però no va poder amagar que no sap si és el mateix idioma del País Valencià o de les Illes Balears, i pressionat per l'entrevistador, va sortir-se'n dient que això s'hauria de preguntar als filòlegs perquè “aquestes qüestions són delicades” i “fins i tot uns van arribar a plantejar que hi havia d'haver un diccionari valencià-català de la mateixa manera que un dia n'hi va haver un de serbi-croat”. Sense aprofundir la qüestió de les diferències entre serbi i croat –que us convidem a comprovar utilitzant un simple traductor en línia–, finalment el periodista va explicar a Pablo Iglesias que tots els filòlegs ja fa temps que s'han posat d'acord sobre aquesta qüestió i, per tant, ja no queda res a dir.
Després d’unes altres derrapades del líder màxim de Podemos com a eurodiputat –recordem que al juliol se’l va acusar de fitxar per la dieta i marxar, i també per haver demanat (i obtingut) que el vol que havia d’agafar per tornar a Madrid des d’Estrasburg sortís una hora més tard, perjudicant els altres passatgers–, va ser durant la campanya electoral per al 27-S que Iglesias va desvelar sense pudor la seva actitud classista i rabiosa. En ocasió de l’acte de presentació de la candidatura “Catalunya sí que es pot” a Barcelona, va acusar Artur Mas, entre altres coses, de menysprear “les classes populars i la gent de barri, néts d’andalusos o fills d’extremenys”, subratllant una distinció que els mateixos membres d’aquests coŀlectiu van rebutjar rotundament perquè simptomàtic del classisme de qui va utilitzar-la. I justament aleshores va començar a circular el vídeo d’una entrevista on Pablo Iglesias explicava que va trencar-se un os d’una mà per haver donat un cop de puny a un altre noi, aclarint que això no va passar perquè “alguien de mi situación socio-económica se vea muchas veces en esta situación, sino porque estaba en un centro social y un grupo de lúmpenes, gentuza de clase mucho más baja que la nuestra”, va intentar robar una taula de so. La baralla va acabar-se covardament amb tres “polítics universitaris” contra el noi membre de la classe social definida “gentuza”. I la puntuació de Podemos en les enquestes va seguir baixant fins al 14,1% d'aquest mes d'octubre, segons va publicar l’ABC (fins i tot el 10,08% segons eldiario.es).
I ara, deixat el càrrec d'eurodiputat en vista de les eleccions generals del 20-D, Pablo Iglesias intenta recuperar consensos i ho fa on més fort és el rebuig vers els partits espanyols, és a dir, a Catalunya. Després del fracàs de la coalició que patrocinava a les últimes eleccions, ho fa posant el dret de decidir en el seu programa electoral, i fins i tot promet un referèndum vinculant a Catalunya, esperant que els catalans ja hagin oblidat que per a ell el dret de decidir sempre ha estat una qüestió estatal que haurien de votar tots els espanyols. Però és clar que, en aquesta cinquantena de dies que falten a les eleccions generals, Pablo Iglesias farà el que pot per aprofitar el conflicte entre Catalunya i Espanya. Podemos es presentarà a les eleccions juntament amb Barcelona en Comú, ICV i EUiA i, com a últim recurs per conquerir el vot dels catalans, amb la promesa de portar a debat a Madrid el dret de decidir, com si això no s’hagués intentat ja mil i una vegades. I Colau –que, recordem, va votar contra l’adhesió de Barcelona a l’AMI i no va deixar llibertat de vot sobre la qüestió als regidors del seu partit– ara declara que “Podemos és el millor aliat per avançar cap a una república catalana sobirana, fraterna, solidària i sense fronteres”, oblidant que un estat, per definició, no és tal sense unes fronteres. Les mentides tenen les cames curtes.
