Hi havia una vegada uns vaixells ancorats en un port. Feia temps que estaven a punt de salpar, però trigaven i trigaven i els passatgers s’esperaven. Cada vaixell ja tenia a punt la seva tripulació i el seu capità, que els viatgers continuaven mirant amb una mica de desconfiança tot i saber que tenien la preparació i l'experiència necessàries per portar-los sans i estalvis fins a la destinació tan desitjada.
Un dia, els vaixells deixaren el port i començaren la travessada. Els passatgers continuaven observant les tripulacions amb malfiança i mentre els vaixells navegaven, o bé per l’avorriment o bé per maldat innata en cada ésser humà, començaren a mirar de reüll també els viatgers dels altres vaixells. Xerraven, xafardejaven i els criticaven, fins que van cansar-se també d’això i van començar a actuar, sense cap pla concret, moguts només per un instint salvatge. Algú mogut per l’enveja va nedar fins al vaixell que els navegava al costat i va destituir el capità, però un cop assegut a la cabina de comandament, va fer topar el vaixell contra un escull i el va fer enfonsar. Mentre el vaixell s'abismava, una colla de persones amb molta ràbia reprimida va pujar a l'altre vaixell, va llençar a l'aigua els seus passatgers amb tota la tripulació i va posar-se a remar i remar, com presos dins una galera. Remaven a cegues, remaven i xerraven, fins que van descobrir amb gran sorpresa que havien tornat al port d'on havien sortit. Els viatgers d’altres dos vaixells van començar a llençar-se de tot, de pont a pont, fins que els avalots capgiraren les naus que s’enfonsaren arrossegant els seus passatgers endimoniats. Els altres vaixells seguiren navegant, sense meta ni brúixola i ja no se'n va saber res.
Doncs això…
Feliç any nou, catalans. Que el 2016 sigui el decisiu i que els vaixells, per fi, arribin a destinació.
