Avui França commemora el trist aniversari del presumpte atemptat gihadista en ocasió del qual van perdre la vida onze treballadors del setmanari satíric francès Charlie Hebdo i dos agents de policia. Per la seva banda, la redacció del setmanari recorda l’esdeveniment amb la publicació d’un número especial amb una tirada d’un milió d’exemplars i amb un missatge contundent –que acompanya la caricatura d’un déu armat amb un kalàixnikov i amb el vestit tacat de sang– a la portada: “l’assassí segueix en llibertat”. I potser no és mentida que la religió segueix fent víctimes, però també és veritat que, pel que fa a l’atemptat al Charlie Hebdo, encara queden moltes preguntes sense resposta.
1. Per començar, la premsa va presentar-nos els fets com a atemptat gihadista només perquè, segons sembla, els autors haurien cridat “Allah Akbar” i haurien afirmat de voler venjar Mahoma per les vinyetes dibuixades pels periodistes del Charlie Hebdo, però, si la raó hagués estat aquesta, si més no amb l’atemptat s’haurien hagut de destruir completament els arxius de la revista, com va passar en ocasió d’altres accions semblants a l’Orient Mitjà o al Magrib, on els autors van afanyar-se a eliminar els objectes considerats ofensius. En el cas de París, en canvi, els dos assaltants van actuar d’una manera ben diferent i ho van demostrar també amb el brutal assassinat de Hamed Merrabet, l’agent de policia musulmà que van matar a la vorera quan ja estava ferit i doncs inofensiu. El fet que l’atac va ser reivindicat per una branca iemenita d’Al-Qaida no val a provar l’origen del mateix, ja que no és rar que les organitzacions terroristes reivindiquin accions dutes a terme per delinqüents que actuen autònomament.
2. Un particular que, aleshores, havia cridat l’atenció dels observadors més atents fou que els assaltants no anaven vestits com uns terroristes, sinó com uns membres dels cossos militars especials i, com aquests, disposaven de metralladors AK47 que van utilitzar amb la modalitat d’un sol tret per cop. Potser, avui en dia, aquests particulars ja no són gaire significatius, ja que s’han dit moltes coses sobre la procedència dels mitjans a l’abast del terrorisme, però potser encara ho són, juntament amb la resta de detalls.
3. Amchai Stein, vice redactor en cap de la televisió israeliana d’estat, Channel 1, va trobar-se casualment a prop de la seu del Charlie Hebdo, amb una càmera entre les mans, mentre al carrer els atacants sortien del cotxe amb els metralladors. Els esdeveniments van ser gravats des d’una posició i amb una tècnica potser massa professionals per ser casuals.
4. De la mateixa manera, què hi feien dues persones amb vestits civils però amb jaqueta antiprojectil al damunt d’un edifici tot just mentre a baix es duia a terme l’atemptat?
5. I com podien saber els dos assaltants que la reunió de redacció s’hauria fet justament aquell dimecres a dos quarts de dotze? Segons va explicar CBC News, els periodistes del Charlie Hebdo es reuneixen a la seu de París només un cop a la setmana, i una d’ells hauria declarat al diari francès Le Monde que els atacants sabien molt bé que, a l’interior, els treballadors estaven reunits, altrament hi haurien trobat molt poques persones. Algú, doncs, deu haver informat els presumptes terroristes.
6. Un cop acabada la missió, els dos presumptes gihadistes van agafar el cotxe com si res i un d’ells, en baixar-ne més enllà, fins i tot s’hi va perdre el carnet de conduir com si fos normal endur-se els documents d’identitat en casos com aquest, com si el DNI fos part de l’equipatge del bon assaltant. A més, les fotos d’aquest carnet perdut no van ser segrestades i secretades per la policia, com hauria de ser normal, però van començar a circular molt (massa) ràpidament pels mitjans de comunicació. I això recorda el que va passar l’11 de setembre de 2001 quan, com per art de màgia, entre les ruïnes cremades del World Trade Center va aparèixer el carnet d’un dels presumptes atacants.
7. Sobre la fuga, Sky News va transmetre un vídeo on va veure’s molt clarament que un cotxe de la policia francès es trobà al davant del cotxe dels dos terroristes i, en lloc d’aturar-los, va fer marxa enrere i va deixar que s’escapessin.
8. Per la caça als dos assassins, els germans Chérif i Said Kouachi –francesos amb origen algerí–, van desplegar-se uns 90.000 homes (sí, 90.000) que, segons la versió oficial, van aconseguir matar els dos terroristes sense que ningú hagi pogut parlar amb ells i sense que ningú ara pugui interrogar-los. Cap imatge, cap vídeo. Els dos nois van desaparèixer així com havien sortit del no-res.
9. L’endemà del dia de l’atemptat, el comissari Helric Fredou, 44 anys, encarregat d’investigar sobre el cas, se suïcidà misteriosament disparant-se un tret al cap a la una de la matinada, en el seu despatx. Un “suïcidi del Mossad”, va definir-lo algú a França.
Això dit, potser tot plegat no vol dir res. O potser sí. Que cadascú tregui les seves conclusions…
