Diuen que sovint, el que retreus als altres, és el que no acceptes de tu mateix i Pablo Iglesias que acusa Pedro Sánchez de “prepotència i arrogància” és la demostració empírica de l’assumpte. Tot i no haver guanyat les eleccions, el secretari general de Podemos continua pretenent la seva cadira de vicepresident del govern espanyol, on ja s’hi veu còmodament assentat, imposant les seves regles i aixecant vetos. Així i tot, acusa Sánchez d’actuar amb la prepotència i l’arrogància que, des del dia de les eleccions, ell primer ha manifestat, reclamant càrrecs i ministeris i repartint el pastís que altres havien cuinat. Iglesias rebutja seure a negociar amb Ciutadans i pretén ser l’únic interlocutor del PSOE. Una taula per a dos, amb Iglesias i Sánchez romànticament enfrontats, cada u amb la seva forquilleta i un deliciós pastís enmig.
A més de la distribució dels càrrecs –Iglesias ja té redactat el seu organigrama, amb les persones del seu entorn estratègicament coŀlocades–, el líder màxim de Podemos ja té a punt el seu programa de govern que preveu, entre altres coses, el control de l’executiu sobre la policia, el CNI, la televisió pública i fins i tot sobre la justícia, que siguin jutges o fiscals, justament com els països comunistes i amb govern dictatorial que sempre han despertat la seva admiració. “Una involució democràtica”, com va observar correctament el portaveu del PSOE al Congrés, Óscar López. Uns passos enrere de dècades, afegim nosaltres. Mentre els països del segon món intenten aixecar el cap al davant dels seus dictadors i es rebeŀlen a la misèria dins la qual els han tingut fins ara, a Espanya encara hi ha qui anhela el poder absolut i intenta imposar el seu credo comunista. La presència al govern de Ciutadans, doncs, podria fer de contrapès a aquestes perilloses ambicions, i probablement Pedro Sánchez ho sap.
