Fa temps que tinc ganes de parlar de feminisme i, en particular, de terminologia feminista, però fins ara sempre m’he retingut perquè cada cop hi havia qui m’alertava que, si hagués expressat la meva opinió, m’haurien titllat de masclista, de feixista i de tota mena de mala persona enemiga del gènere femení. Ara bé, ahir l’amic Arnau va fer-me notar que, fa tres mesos, a la pàgina web del servei de premsa de l’Ajuntament de Barcelona fins i tot van encunyar una nova paraula per evitar qualsevol referència al mascle humà: donanatge! Donanatge en lloc d’homenatge! I jo no aguanto més, em sagnen els ulls, em plora la vena gramatical i sento el diccionari cremar entre les mans reclamant defensa. “Mercedes Vidal presidirà el Donanatge (…) a les dones Víctimes de la violència masclista”, va anunciar el servei de premsa de l’Ajuntament, oficialitzant un horror gramatical pel qual segur que el pobre Ramon Llull s’està regirant dins el taüt.
A Itàlia, just en aquests dies, l’opinió pública s’ha distret amb motiu de l’anàlisi, per part de la iŀlustríssima “Accademia della Crusca” –ens nacional per a la salvaguarda i l’estudi de la llengua italiana–, d’una paraula inventada per un nen durant un programa televisiu. L’acadèmia, un cop haver lloat el nen per la creativitat gramatical, ha reiterat la inexistència de la paraula. De fet, perquè una paraula sigui inclosa en un diccionari oficial, cal que la mateixa abans esdevingui llenguatge comú, i això no passa per imposició, com voldrien les neofeministes. Si una paraula encara no està acceptada pel diccionari, és un error gramatical i prou. Pot fer-se servir en el llenguatge coŀloquial, fins que no esdevingui comuna, però hauria de quedar-se fora dels canals de comunicació oficials d’una institució pública.
Si he de ser sincera, ja en tenia prou d’expressions demagògiques com “amics i amigues”, “veïns i veïnes”, “diputats i diputades”… i ara fins i tot s’ha passat a l’invent fantasiós. Llavors, si jo també vull esborrar els homes de la meva vida i fins i tot del meu pensament, i decideixo que m’agrada una dona, puc dir que sóc donasexual en lloc d’homosexual? I què us sembla si, quan començo una frase mencionant el gènere humà en abstracte, a partir d’ara la començo amb el mot don sap en lloc d'hom sap? A més, el feminisme només s’ha de subratllar en el gènere humà? Per exemple, puc reclamar que es faci una distinció entre lleons i lleones, ja que són aquestes les que crien els cadells i que van a caçar per alimentar la família mentre el lleó adult badalla, dorm i només s’aixeca per ajuntar-se sexualment amb una altra femella?
Sabeu què? Si la nova política passa també per odes al cony a Barcelona, exposició de vagines a Madrid i capgirament de lèxic i sintaxi, començo a pensar que, potser, la vella no era tan dolenta com semblava.
