Ahir, mentre els líders dels estats europeus signaven (sense dir ni “mu”) el compromís que Donald Tusk ja havia negociat amb Turquia, la notícia de la detenció de Salah Abdeslam va monopolitzar i desviar l’atenció del públic. I ho va fer amb una sincronització tan oportuna que, si ho penso més fredament, alguna cosa no quadra.
La cimera entre els representants dels països europeus per trobar una solució al problema dels refugiats ja estava convocada i el text de l’acord ja havia estat detalladament negociat entre el president del Consell Europeu, Donald Tusk, i el primer ministre turc, Ahmet Davutoğlu. Vista la urgència de la qüestió, Tusk va dictar als líders dels països membres de la Unió que aprovessin l’acord sense proposar cap canvi i aquests, com ovelles ben instruïdes, van signar els papers que els posaven a la taula. A l’empara de l’acord ara vigent entre UE i Turquia, els refugiats irregulars que arribin a Grècia des del país de la mitja lluna, seran repatriats. I per cada sirià tornat a Turquia, un altre serà acollit dins la UE, donant prioritat als que no hi hagin accedit (ni ho hagin intentat) irregularment.
Deixant de banda el fet que trobo difícil entendre com puguin viatjar regularment unes persones que fugen a la desesperada d’una guerra sagnant, el que s’entén encara menys és l’actitud d’Europa i dels seus líders que, després d’haver-se omplert la boca amb discursos demagògics sobre la disponibilitat a l’acollida dels refugiats, deliberen “tornar-los”–com si es tractés d’objectes o d’animals– a l’estat patrocinador del terrorisme del qual s’escapen. I, tot i que sembla una burla, per això Turquia ha exigit –i obtingut! – 6.000 milions d’euros (3.000 milions immediatament) de diners procedents de les butxaques dels europeus, i també la seva adhesió a la UE a pesar del menyspreu constant dels valors considerats imprescindibles per a l’admissió.
Ara bé, mentre a Brusseŀles els líders europeus acotaven el cap al davant de les condicions imposades per Davutoğlu, un altre esdeveniment ocorregut (quin cas) allà mateix va distreure l’opinió pública. Després de quatre mesos dels atemptats gihadistes de París, la policia va localitzar i arrestar Salah Abdeslam, és a dir, l’únic assaltant que havia rebutjat immolar-se i havia aconseguit fugir, convertint-se en el terrorista més buscat d’Europa. Els dies següents als atemptats, va dir-se que potser s’havia escapat a Síria, i també van anar-lo a buscar fins a Holanda, però ara resulta que no s’havia allunyat del seu barri natal, Molenbeek, cau i bressol dels gihadistes a Europa. Segons van explicar els dos amics que anaren a recollir-lo a París després dels atemptats, Abdeslamtenia por, estava terroritzat, perquè era conscient del fet que, si els agents francesos l’haguessin retingut, l’haurien torturat. Tot i això, i encara que la policia belga dugués a terme una batuda antiterrorisme al seu barri un dia sí i l’altre també, Abdeslam va quedar-se a Molenbeek, i just ahir –mentre el Consell Europeu signava la vergonyosa repartició dels refugiats– els mitjans de comunicació van poder anunciar, amb titulars altisonants, la tan esperada captura de l’home més perillós d’Europa al qual, avui, estan dedicades les portades dels principals diaris europeus i internacionals mentre que l’acord UE-Turquia, per a la majoria dels mitjans informatius, ha passat directament a ser notícia secundària.
Digueu-me desconfiada, però el meu sisè sentit em diu que alguna cosa no quadra.
