El 4 de febrer, la Comissió Europea alertava que Espanya incomplirà les seves obligacions de reducció del dèficit si no retalla ulteriors 8.600 milions a més de les retallades ja previstes pel PP amb els pressupostos per al 2016 ja aprovats el passat mes d’agost. Per tant, una de les primeres mesures del proper executiu espanyol serà la revisió dels pressupostos generals d’aquest any a fi de complir els objectius de dèficit imposats per la dictadura financera de la UE. Els estats han perdut la seva sobirania i avui en dia els electors de cada nació ja no poden escollir qui els governarà, ja que els electes només hauran de complir les ordres de Brusseŀles amb l’únic objectiu de salvaguardar el sistema bancari i els mercats financers internacionals. A més a més, Brusseŀles continuarà intervenint cada cop més en els assumptes de política interior dels estats membres com, per exemple, les reivindicacions del poble català al davant d’un estat central que l’ofega i discrimina cada dia més, o bé pel que fa a la seva economia o bé en l’exercici dels seus drets fonamentals com els drets lingüístics.
Ara bé, sobre qui recauran les pròximes retallades? Qui en patirà les conseqüències? Per començar, hom sap que un poble ignorant és més fàcilment controlable i, per tant, des de dalt continuaran desmantellant el sistema educatiu perquè els estudis esdevinguin privilegi de pocs electes. La resta viurà feliç dins la seva ignorància, feta de smartphones amb els quals escriure sense ni conèixer la gramàtica, i de programes televisius de baix nivell per encarcarar el cervell. En segons lloc, amb l’excusa de la crisi, els governs legislaran per reduir o canceŀlar els drets laborals ja adquirits amb anys de lluites, i la immigració aparentment descontrolada augmentarà la competència entre treballadors, provocant una caiguda lliure del nivell dels salaris i de les condicions de treball. El sistema de seguretat social es coŀlapsarà, si ja no ho ha fet. L’expectativa de vida ha augmentat, anem cap a una societat d’ancians i, doncs, augmenta el desnivell entre el nombre de jubilats i el dels treballadors que paguen les cotitzacions, un equilibri destinat a trencar-se. També la sanitat pública i gratuïta s’apropa al coŀlapse i, d’aquí a poc temps, ja no serà sostenible. Amb l’increment de la mitjana d’edat de la població, creix també la demanda de cures mèdiques, i els estats no podran seguir garantint-les gratuïtament per molts anys. Què haurem de fer, doncs? Les directrius de la UE són clares: retallar, retallar i retallar. La UE imposarà la privatització de la sanitat, de la seguretat social, de l’educació, de tot. Qui té diners, podrà sobreviure. Els altres, no.
Segurament hi hauria altres vies per recórrer salvaguardant els serveis essencials com els hem coneguts fins ara, però la UE és un monstre assedegat de capitals, i els diners són els nostres, són el fruit de la nostra suor. L’any passat, la pressió fiscal a Espanya fou d’un 34% i això significa que cada treballador va treballar de franc per 124 dies. A Itàlia, la pressió és del 43,5%, és a dir, els italians treballem gratis fins al 6 de juny, només després podem començar a treballar per a nosaltres mateixos. I per què? Deixant de banda els diners que l’estat utilitza per erogar els serveis essencials al ciutadà, cada espanyol treballa fins al 3 de maig només per mantenir la monarquia, per pagar els sous milionaris (i les comissions) dels polítics, per alimentar la indústria bèŀlica, etcètera; però també, o sobretot, per omplir les caixes de les institucions creades ad hoc per la UE.
Ahir, l’agència de premsa Europa Press va publicar un gràfic amb la repartició dels 3.000 milions que la UE donarà a Turquia amb motiu de l’acord sobre els refugiats. Mil milions provindran “directament de les caixes de la UE”, com si en aquestes caixes no hi fossin els diners dels ciutadans europeus. A més, cada estat “regalarà” a Turquia altres centenars de milions d’euros. En particular, Espanya –a qui, recordem, la UE demana ulteriors retallades per 8.600 milions– haurà d’atorgar a Turquia 152,8 milions, diners dels ciutadans que, mentrestant, estan perdent la feina, la casa, tot. I quan aquests diners tan generosament erogats estiguin a punt d’acabar-se, Turquia reclamarà els altres 3.000 milions previstos pel tractat.
Això dit, per què ens sorprèn que, qui té diners, els custodiï en algun paradís fiscal? I qui no ho faria? Recordem que obrir un compte a l’estranger, paradís fiscal o no, no és un delicte si ja has complert els teus deutes. Cobres els teus diners, pagues el que has de pagar al teu estat i, després, ets lliure de custodiar els teus diners on més t’agradi i, sobretot, on més et convingui. O has de córrer el perill que, algun dia, la UE s’inventi, per exemple, una retenció forçosa del teu compte bancari ingènuament dipositat al banc sota casa? O que, gràcies a les especulacions estratègicament planejades per fer “evaporar” volgudament els capitals, el teu banc de tota la vida es declari en fallida i l’estat, per salvar-lo, li permeti de no indemnitzar els clients perjudicats? Compte, perquè això és molt freqüent, tot i que no se’n parla gaire. I en aquests casos, els estats i la UE salven el banc, no els ciutadans que han perdut els estalvis d’una vida.
Tot plegat, no funciona. El sistema està podrit. No el veieu el drac assedegat de la sang dels ciutadans, amagat sota aquelles banderes tan boniques que decoren els palaus de Brusseŀles? Qui pugui, que s’ho emporti tot molt lluny d’aquí.
