Ja han passat gairebé quatre mesos des de la celebració de les eleccions generals espanyoles i Pablo Iglesias, amb els seus vetos i les seves pretensions, continua impedint la formació del govern exposant els ciutadans –aquell poble del qual s’havia autoproclamat defensor contra la casta representada pels partits de tota la vida– al risc d’una ulterior despesa de 130 milions d’euros de diners públics per repetir unes eleccions que, probablement, no produirien un equilibri més estable que l’actual. Però res, tant li fa. Sense vicepresidència i la meitat dels ministeris, i comprovada la impossibilitat de poder gaudir de relació amorosa exclusiva amb el Big Jim de la política espanyola, Pedro Sánchez, el líder (ex)messiànic de Podemos segueix consentint la continuació del govern Rajoy, però intentant fer la víctima al davant de la premsa.
Segons sembla, però, Pablo Iglesias ja no convenç ningú. Gràcies a les reaccions que no aconsegueix retenir al davant de les seves ambicions frustrades, per fi els ciutadans s’estan adonant de quina pasta està fet. La imatge d’ell que avança exactament en el bell mig del seguici que l’acompanya, amb els companys que sempre es queden uns passos enrere, és icònica del seu autoritarisme. Però d’això ja en vam parlar, una i més vegades. Ara, només cal subratllar, perquè els seus electors ho sàpiguen, que el fet d’haver votat un personatge tan condicionat per la seva mania de protagonisme serà el motiu pel qual els ciutadans hauran de gastar altres 130 milions d’euros provinents de les arques públiques i doncs de les butxaques de tothom.
Segons explica detalladament l’agència de premsa Europa Press, a més dels diners necessaris per al funcionament de la maquinària electoral, la llei preveu que cada partit que es presenta a les eleccions cobri una subvenció pública atorgada per fer front a les despeses electorals, segons el nombre de vots i els escons obtinguts en ocasió de les últimes eleccions, subvenció que podria arribar a la xifra de 13,5 milions d’euros. No els farà una mica de vergonya als votants de Podemos el fet d’haver expressat el seu vot en favor d’un personatge tan maquiavèl·lic, disposat a llençar 130 milions com si fossin confeti només per satisfer la seva ànsia de poder?
Al final, tot i la xerrameca contra la casta tan de moda entre els populistes d’esquerra, s’està confirmant el que, en realitat, per als qui ho volien veure, estava clar ja des del principi, és a dir, la demostració pràctica i real de l’exactitud de l’assumpte del llibre satíric “La rebel·lió dels animals” de George Orwell. Com va recordar també la bloguera Agustina Piedrabuena en el seu article “Anguilas en un barreño”, un cop asseguts a la mateixa taula, ja no hi ha diferència entre home i porc.
