Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Els grans líders sempre són qüestionats

|

- Publicitat -

La setmana passada, Alfred Bosch va anunciar que Esquerra Republicana votaria a favor de l’ampliació pressupostària proposada per Ada Colau, ja que havia assolit que s’hi incloguessin totes les propostes avançades pel seu grup i que constitueixen el compliment de part dels compromissos assumits durant la campanya electoral.

Com era previsible, no tots els barcelonins van entendre aquesta decisió i els detractors de la Colau van adreçar-li tota mena de crítiques infundades que ara intentaré desmuntar una rere l’altra.

Publicitat

Per començar, hi ha qui encara no ha entès la diferència entre el suport a una mesura concreta –com, per exemple, el vot favorable a l’aprovació de les ordenances fiscals– i el fet de formar part del govern municipal. Doncs bé, fins ara ERC no ha acceptat cap invitació a formar part del govern municipal i està a l’oposició, si bé això no li prohibeix aprovar les mesures que consideri oportunes i beneficioses per a la ciutat. És més, són els mateixos republicans que reclamen la formació d’un govern de canvi real tal com van demanar els ciutadans, un govern que inclogui ERC, BEC i CUP com a forces de transformació social i de nova política, que no ignori el pes de CiU com s’està fent actualment i que no segueixi fent vella política amb el PSC.

La segona categoria de criticaires és la que ha entès que ERC està a l’oposició, però li retreu la manera d’exercir-la. “Una oposició feble”, diuen, com si fer oposició volgués dir muntar necessàriament un combat de boxa. Doncs no funciona d’aquesta manera. També existeix l’oposició constructiva que, sovint, a llarg termini, és la millor manera per obtenir uns resultats, per aconseguir uns objetius, si se’n tenen. Altrament, més que oposició, només seria una represàlia per castigar qui, ens agradi o no, va guanyar les eleccions.

A continuació, hi ha qui exerceix una crítica més fantasiosa i elaborada, retraient als republicans cada vot favorable a qualsevol iniciativa del govern municipal pel fet que, al Parlament, els diputats de Catalunya Sí Que Es Pot voten sistemàticament en contra de les iniciatives del govern de la Generalitat. Segons sembla, doncs, la invocació de la tècnica de la represàlia continua. Els electors demanen que els seus representants polítics exerceixin la represàlia oblidant que s’està parlant d’institucions diferents, cadascuna amb les seves competències i els seus mecanismes, i se sap que a cada plaça s’ha de ballar el ball que toquen. O per què no ho preguntem als veïns de la Zona Franca si estan disposats a esperar altres 3 anys per poder gaudir del metro i només per venjança contra Franco Rabell i Coscubiela?

I també hi ha qui reclama que els republicans exigeixin l’adhesió a l’AMI a canvi de l’aprovació de les mesures fins ara recolzades, com si l’adhesió a l’AMI pogués fer abaratir més encara el transport públic per als joves o garantís la construcció dels equipaments que els ciutadans reclamen i que, de mica en mica, s’està intentant dur a terme amb el que es té a l’abast, aprofitant el que, ara, es pot “esprémer”. Fes-te aigua, canvia de forma i adapta el teu camí al que t’envolta.

Quan falten altres arguments contra els republicans, s’acusa Alfred Bosch d’actuar “per la cadira”, com si no la tingués ja, la seva de president del seu grup –perquè la d’alcalde segur que la Colau no la hi deixa–, i com si no hagués pogut tornar a ocupar el seu escó al Congrés si ho hagués volgut. “Com a diputat al Congrés m’agradava”, no és això el que diuen els que li retreuen el suport a l’amplicació pressupostària? Però va triar i continua triant la seva ciutat.

Per concloure, estem tots molt feliços que Ada Colau estigui tastant la seva pròpia medicina, ja que va fer una campanya electoral sencera basada en l’odi contra els adversaris polítics, i ara tot aquell odi se li gira en contra, ara és ella el blanc. Així i tot, dissortadament, encara caldrà aguantar-la per un temps. Mentrestant, tenim dues alternatives: podem seguir queixant-nos sense remei per ulteriors tres anys, com una lletania infinita, o bé podem triar la resiliència, intentant tirar endavant tot i el caos d’un govern incapaç. I mentre els refractaris segueixen discutint sobre aliances improbables i mocions de censura improposables, Esquerra Republicana continua picant pedra en benefici de la ciutat. Bravo!

Publicitat

Opinió

Minut a Minut