L’altre dia era al tren enraonant amb unes veïnes que sempre ens apleguem a la mateixa hora cada matí del món, dues d’elles catalanes d’una certa edat, i la tercera gallega amb una nena petita que ara comença P6. Nosaltres sempre ens adrecem a la gallega en català, i sembla que li costa entendre la nostra llengua, tot i que ja fa SET ANYS que viu a Catalunya. No cal dir que ella sempre parla en espanyol, incapaç pobreta de dir ni tan sols un trist i esquifit “bon dia”.
Aquesta senyora ha viscut a Brussel•les molts anys, i a casa els nens parlen en francès amb el seu pare, i espanyol amb la mare. Jo ja vaig detectar un cert menyspreu lingüístic un dia que li vaig preguntar si sabia neerlandès, i ella em contestà que no l’hi havia fet pas cap falta i que, a més, el neerlandès era una llengua difícil i més aviat malsonant.
Així les coses, no em va sorprendre gens la seva resposta quan una de les veïnes li demanà si la nena feia català a l’escola: “¿Que si hace catalán? Sólo catalán”. Una de les veïnes li recorda que “el castellà s’aprèn sol” i l’altra li engega que sabia de nens que només (oh, horror!) parlen català i que no saben gens d’espanyol. Deuen ser aquells famosos nens d’Olot que són com les bruixes d’aquesta gallega, que haberlos haylos, però que ningú mai no ha vist o conegut!
Res de nou. Res que els lectors no hagin comprovat dia sí i dia també al llarg i ample del nostre país. Gent que ve a Catalunya amb una aversió extrema a la llengua i cultura del país d’acollida. Gent que es vanta grollerament davant de nosaltres que a ells no els fa falta el català. Potser que treballem tots plegats per a que ben aviat SÍ que els hi faci falta. Una manera ben fàcil de fer una passa en aquesta direcció és adoptant el lema “A Catalunya, Català Sempre”. Jo fa temps que l’he adoptat i he de dir que l’experiència és ben gratificant. I també puc afirmar que en els mesos que porto a Catalunya no m’ha fet falta l’espanyol! De fet, ja fa moltíssims anys que l’espanyol no em fa servei, ni aquí ni a fora…
Finalment, i com a nota curiosa, l’altre dia vaig ser testimoni d’una experiència gairebé paranormal, tot un vagó de tren als FGC de la línia del Vallès amb TOTS els passatgers enraonant en català amb total normalitat, fins i tot un pidolaire ens va demanar almoina en català. Una situació d’allò més normal a qualsevol país però que a casa nostra esdevé del tot excepcional, tristament.
