Vaig aprofitar les vacances de Nadal per anar amb la família al País Valencià, concretament a les comarques de la Safor i la Marina Alta, a banda d’una escapada de poques hores a la ciutat de València.
Van ser uns dies molt agradables, ajudats certament d’una meteorologia excepcionalment benigna, que em van ajudar a recuperar una mica més la meva fe en la salut de la nostra llengua al País Valencià. He de dir que l’he trobada ben viva als pobles i viles d’aquestes dues comarques, amb l’excepció de Dénia on no vaig ser testimoni de cap conversa o retolació en català, a excepció de la retolació pública i la parella que regenta el quiosc a una de les places cèntriques de la ciutat. Va ser precisament la quiosquera qui em digué literalment que ells no venien cap publicació catalana, quan vaig demanar si tenien El Temps o El Punt (ja no vaig gosar demanar l’Avui), que ells només tenien premsa valenciana i espanyola, i m’oferí comprar Levante o Las Províncias…Evidentment, la meva dona no va tenir cap problema per comprar un diari en alemany, amb una selecció de fins a quatre de diferents! És allò que sentim molts, ser estranger a casa teva, però en aquest cas, ni això.
L’altra gran excepció és la ciutat de València, on no sobta trobar-se individus pel carrer amb l’himne espanyol com a melodia al mòbil o un braçalet amb els colors “nacionals” sota la màniga de la jaqueta. De retolació comercial en català, gairebé res, ni tan sols a El Corte Inglés que, com a mínim a Catalunya ho fa generalment tot en català i en espanyol. Renfe oferia els seus rètols en espanyol/català, però poca cosa més.Vaig poder parlar amb tothom en català però ningú, repeteixo NINGÚ, em contestà mai en cap altra llengua que no fos l’espanyola.
Com dèiem, als pobles i viles fora de la ciutat de València o de les localitats amb més immigració, sobretot estrangera, el català es parla i es veu amb relativa normalitat, també amb els missatges nadalencs que convidaven als ciutadans a tenir unes bones festes, únicament en la llengua d’Ausias Marc.
Fet i fet, la impressió que vam tenir fou la d’haver fet un viatge en el temps, a la Catalunya dels anys 70, quan el català era gairebé testimonial als rètols de les botigues, i d’altres serveis, i no es podia comprar pràcticament premsa en català o sintonitzar cap emissora de ràdio o televisió en la nostra llengua. A Catalunya hem avançat, i força, malgrat tot. Malgrat que el progrés en aquest terreny no sigui suficient o satisfactori, Però hi hem avançat. Com a mínim no tenim la sensació de ser governats tothora pels enemics de la nostra llengua i cultura.
És aquest el país, la societat, que els defensors del bilingüisme reclamen? Un país on el català és accessori i els seus parlants són discriminats i denigrats diàriament. On són aquests partits quan es tracta de promoure l’”especial respeto y protección” del català a llocs on la llengua està especialment sota atacs continus, com poden ser la Franja de Ponent o el País Valencià? Pels seus actes els coneixereu, va dir aquell …
