L’any 2007, en mig del caos de les infrastructures a Barcelona, el malaguanyat Carod-Rovira va sorprendre tothom amb l’anunci (profètic?) que a Catalunya hi hauria un referèndum per la independència del nostre país l’any 2014. En aquells moments, molta gent s’ho va prendre com si fos una altra sortida poca-solta del, aleshores, dirigent republicà. Tres anys més tard, que Catalunya pugui recuperar les seves llibertats mitjançant la convocatòria d’un referèndum ja no sorprèn a tanta gent, sobretot ara que el Parlament ha admès la IPL per celebrar-ne un durant la propera legislatura, la que acabarà el 2014…
Si hi ha una sola cosa, només una, que tots hauríem d’agrair a ERC, és haver posat a l’agenda política, al seu nivell més alt, el debat sobre la independència de Catalunya. Mai com ara havien hagut tants independentistes desacomplexats a casa nostra. La gran audiència assolida la setmana passada amb l’emissió per TV3 del documental “Adéu, Espanya?” així ho confirma. Del fet que hagin votat ja mig milió de persones a favor de la independència en les darreres consultes, ja no cal ni recordar-ho.
Cada vegada hi ha més gent que, independentment dels seus orígens, pensa que la defensa de Catalunya i l’assoliment d’un futur millor per a tots els ciutadans del nostre país només pot passar per un trencament amistós i democràtic amb l’Estat espanyol. No importa si són d’orígen espanyol, estranger, o d’aquí de “tota la vida”. Que cada vegada més persones com Justo Molinero de ràdio Teletaxi, o el president del Casal Argentí, Diego Arcos, apostin clarament pel dret del poble català a l’autodeterminació, trenca motllos i, sobretot, sorprenen perquè eren del tot impensables fa tan sols uns pocs anys.
Catalunya esdevindrà un estat independent en un termini de temps no gaire llunyà, d’això no n’hi ha pas cap mena de dubte. Potser hi ajudarà la situació de crisi econòmica o un govern del PP a Madrid, però la clau de volta rau en el fet que els ciutadans i ciutadanes d’aquest país cada vegada veiem més clarament que cap democràcia pot prohibir el dret d’un poble a decidir lliurement el seu futur. La Constitució espanyola això no ho permet, però hem de recordar sempre que MAI cap país ha esdevingut independent seguint la legalitat de l’estat del qual formava part. I en el nostre cas, Catalunya mai no serà independent seguint les regles de joc de la democràcia espanyola, mai. Tampoc si el moviment independentista derivés cap a un antiespanyolisme rampant. A Catalunya, gairebé tothom té orígens familiars diversos, i una confrontació basada en el conflicte per motiu d’orígen, té les de perdre. No oblidem mai que les colònies espanyoles s’independitzaren d’Espanya, en gran part, gràcies a les revoltes instigades pels descendents dels espanyols. També en el cas dels Estats Units.
Com diu aquell, Catalunya serà independent, o no serà. Que ningú ens digui com hem de portar els nostres afers, que ningú mai més ens humiliï i ens imposi lleis estranyes en contra de la voluntat del poble expressada democràticament. Catalunya serà independent, malgrat els que no la volen lliure. Catalunya serà el que els seus ciutadans vulguin que sigui, i cada cop som més els que cridem ben fort contra aquesta injustícia, i volem marxar d’un Estat que ens limita i condiciona, un Estat que és un llast per al nostre desenvolupament econòmic i el benestar dels nostres fills. Dissabte 12 de juny, a la Plaça d’Urquinaona de Barcelona, tens una cita a les 6 del vespre per demostrar que els que volem això, cada cop en som més!
