Ciutadans va ser prou hàbil com per treure tres diputats durant les passades eleccions al Parlament, gràcies a revestir (o més aviat, despullar) una idea retrògrada i espanyolista, fins aleshores només a mans del PP o partits neofeixistes, i vendre-la com a furiosament moderna i progressista.. Una autèntica proesa si tenim en compte les dificultats que el sistema de partits actual imposa als partits nouvinguts que intenten així trencar la inexpugnabilitat de la nostra cambra de representants i acabar amb l’status quo imperant.
És difícil, molt difícil, que el ciutadà mitjà pugui arribar a saber quines altres opcions es presenten a unes eleccions i, sobretot, pugui conèixer mínimament les seves propostes de millora. En aquestes eleccions es presenten gairebé 40 partits polítics i, segons les enquestes d’intenció de vot, només dos dels que no són ja al Parlament tenen expectatives reals d’entrar-hi. Aquests partits són Reagrupament i Solidaritat Catalana.
La invisibilitat mediàtica i la manca de recursos fa que la tasca de donar-se a conèixer sigui immensa, una labor de formigueta, de voluntariat entregat, trepitjant-se el territori i escampant el missatge del partit allà on sigui possible, amb un ús eficient de les noves tecnologies, com pot ser Facebook, Youtube o Twitter.
El sistema de blocs electorals imposat pels partits parlamentaris impossibilita que els altres pretendents puguin “sortir” als telenotícies, uns espais informatius que neguen el pa i l’aigua a partits amb possibilitats reals d’aconseguir algun escó. Com que no surten ni als informatius ni tampoc a la premsa amb més difusió a casa nostra (La Vanguardia i El Periódico), difícilment poden arribar al seu electorat potencial ni sortir reflectits realísticament a les enquestes d’intenció de vot. I quan hi surten, és normalment associats a connotacions clarament negatives.
Només els de l’AVUI-EL PUNT són, sorprenentment, més oberts i plurals, i cada dia informen sobre les activitats i propostes dels sis partits parlamentaris i els dos partits amb més possibilitats de fer el gran salt. De fet, l’Albert Rivera rep molta més atenció mediàtica de la que li correspondria per la representació que el seu partit té, no ja al Parlament, sinó també al territori.
L’Albert Rivera té fama de ser un bon orador, de lluitar amb arguments sòlids els atacs dels seus adversaris polítics. Jo, personalment, no li veig aquesta qualitat per enlloc. Quan a les entrevistes li demanen per la llengua, ens surt amb aquella cantarella tan suada de la llibertat i la igualtat dels ciutadans, la defensa del bilingüisme i el principi que els territoris no tenen drets, només en tenen les persones. Un argument que no s’aguanta per enlloc ja que, si fos veritat, i els ciutadans no poguessin ser discriminats per motiu de llengua, defensarien igualment la nostra llengua allà on l’espanyol la discrimina i s’imposa.
Si li pregunten per què s’oposen a les quotes lingüístiques de la Llei del Cinema, et surten amb allò de la llibertat d’empresa. Si els demanes per què volen acabar amb l’escola en català, amb allò del bilingüisme i la igualtat dels ciutadans.
Si li pregunten per l’espoliació econòmica del nostre país, llavors (i sense cap altra dada que la seva convicció personal) la nega i diu que són excuses dels nacionalistes (catalans, s’entén), i que si el nostre Govern té un problema de liquidat i manca de recursos és perquè el pèrfid nacionalisme no sap gestionar i malbarata el que té, que és molt.
Si li demanes pel dret a l’autodeterminació, aleshores surt amb excuses de mal pagador i que si això no “surt” a la constitució espanyola, i que ells no s’hi oposarien a fer un referèndum sobre aquest tema “sempre i quan” fos extensible a tot Espanya. Una posició clarament contrària a la llibertat dels pobles.
Si, finalment, vols saber per què s’oposen a la prohibició de les curses de braus, llavors et diuen que el debat era fals, perquè no era animalista sinó identitari, i que no respon als problemes reals de la gent. Deixant de banda el fet que si el Parlament les va prohibir, això va ser resultat d’un procés meravellosament democràtic i participatiu, promogut precisament pels ciutadans que diu defensar (o potser només defensa els “ciudadanos”?).
Total, un partit hipòcrita que només defensa els drets dels espanyols a Catalunya, sense cap més ideologia que la d’oposar-se als avenços nacionals de Catalunya, i el progrés del nostre país. Deu ser per això que el seu partit només té implantació a les zones més urbanes del país (allà on hi ha més immigració espanyola), i que el seu nom oficial és únicament en espanyol: Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía. Tot un exemple de bilingüisme “bien entendido”.
Com dèia aquell, per les seves obres els coneixereu.
