Tots els senyals són a la vista de tothom per a qui els vulgui entendre. Segons la darrera enquesta d’octubre de 2010 del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, un 56,1% dels enquestats volen un estat propi per a Catalunya, ja sigui totalment independent (30,9%) o bé federat a Espanya (25,2%). A més, el 66% creu que el nivell d’autogovern assolit per Catalunya com a comunitat autònoma espanyola és insuficient.
L’evolució del sentiment independentista va a l’alça, i s’ha duplicat del 2008 ençà, segons el CEO. També recullen generalment aquest augment les diverses enquestes d’opinió existents ja siguin de diaris regionalistes (El Periódico o La Vanguardia), com el “Centro de Investigaciones Sociológicas” (CIS) de l’Estat, o estudis diversos com els de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), o els de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS).
La independència no només és viable sinó que significaria una millora substancial del benestar dels ciutadans de Catalunya, ja sigui a nivell psicològic i d’autoestima, d’un aparell mediàtic i polític espanyol que ens vol aixafats i enfonsats, com a nivell econòmic, un cop es tallés l’enorme flux de diners que significa la nostra pertinença a Espanya, quantificat en uns 60 milions d’euros al dia, o uns 22 mil milions d’euros a l’any. A més, fins i tot ara l’expresident Pujol, el gran artífex de l’unionisme a Espanya, veu clarament que, o esdevenim independents, o finalment ens rendim i acabem sent una ridícula i humiliada província espanyola, sempre amb el cap cot i mirant de complaure l’amo a Madrid. Ara som en aquesta cruïlla.
Espanya està avançant a marxes forçades cap a una autodestrucció anunciada. Finalment s’han adonat que la generalització del sistema autonòmic mitjançant l’anomenat “cafè per a tots” va ser un gran error. Ara el volen reparar fent el camí invers, recentralitzant l’Estat, una opció del tot inacceptable no només per a Catalunya sinó també per al País Basc i d’altres autonomies. Només hi ha una sortida: avançar cap a l’assoliment d’un Estat propi. Totes les altres opcions ja han estat provades i rebutjades, des de l’autonomisme dialogant, fins al governar Catalunya amb un govern “amic” a Madrid, que ha significat la més gran clatellada rebuda per Catalunya en temps democràtics.
El nou Govern, amb l’ajut inestimable de la crisi econòmica, amb una Generalitat terriblement endeutada i un Estat espanyol que vol tibar la corda cap a terrenys protodemocràtics només tindrà de fet una única opció: aconseguir més autogovern i més recursos, escenari del tot impossible amb una Espanya enrocada en el conflicte permanent amb Catalunya, o bé guiar el país cap a la nova etapa que ens espera, cap al retorn de les nostres llibertats, 300 anys després d’haver-les perdut.
Si el Govern tingués la temptació de no fer-hi res, i deixar que la situació degenerés cap a una involució del nostre autogovern, la pressió social derivada d’una situació límit provocada per la crisi econòmica i de confiança que patim el forçaria a defensar els interessos de Catalunya davant Madrid. Malauradament, una majoria de catalans només reacciona quan van maldades . I tots els pronòstics indiquen que els propers anys ens posaran a prova. És la fi d’un model, i el començament d’un nou capítol en la nostra història, que lluny d’acabar-se, enfila un nou camí amb forces i esperances renovades. I és que, com deia aquell, “és l’economia, estúpid”!
