Hi ha frases cridades a tenir un lloc reservat a la Història. El dia que siguem independents, algú haurà de fer l’esforç de recopilar algunes de les coses que s’han dit en aquests anys, i segur que aconseguirà publicar el primer best-seller de la naixent República Catalana. Des d’allò de “vagar por el espacio” de l’ex ministre Margallo, fins al “si no fuera porque en Euskadi nos mataban, lo de Cataluña es peor”, de l’ínclita Rosa Díaz. Però aquesta setmana n’hem rebut noves aportacions, i alguna de gran profunditat filosòfica. Perquè, siguem sincers, la frase “Puigdemont quiere hacer un referèndum en lugar de escuchar a los catalanes” ha de tenir un missatge ocult que se’ns escapa. No pot ser que la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, sigui capaç de pronunciar una frase tan poca-solta com seria haver dit que “Puigdemont vol fer ous ferrats en lloc de fregir-los”. Encara que, pensant-ho bé, no sé si l’exemple que he posat és el més adequat, veient que les metàfores amb els ous no les acaben d’entendre del tot.
Sigui com sigui, i al marge de la incongruència del seu significat literal, la frase eliminada del compte de twitter del PP quan algú els devia fer veure fins a quin punt havien fet el ridícul, incorpora un missatge que ens ha de posar en alerta, més enllà d’haver rigut una estona. Ens estan dient que fer un referèndum no és escoltar la gent. O, millor dit, que no ho consideren una eina útil per conèixer l’opinió del poble. S’ha d’escoltar en lloc de fer un referèndum. I com s’escolta políticament a set milions i mig de ciutadans si no és posant-los les urnes?
El més greu de tot plegat és que des de fa uns dies l’aparell de propaganda del Partit Popular ha decidit elevar el to i ara fan acusacions tan greus com la de dir-nos que el que estem fent és promoure un cop d’estat. Votar és fer un cop d’estat? No recordo que Tejero hagués entrat al Congrés amb una papereta a la mà i que hagués cridat “¡Que vote todo el mundo!”. Ens diuen que no volem escoltar, que som uns colpistes, que volem trencar-ho tot… I potser aquest és un discurs que té una certa acceptació a Espanya. Ja hem vist que el renascut Pedro Sánchez s’hi ha apuntat de seguida a això de fer costat a Rajoy en el tema del no al referèndum. Però em costa molt de creure que aquests missatges siguin comprensibles a les cancelleries europees.
I l’altre missatge d’aquests dies encara deu inquietar més a les democràcies del nostre entorn: farem el que faci falta per impedir el referèndum. A què es refereixen? Què vol dir “fer el que faci falta”? Intervenir l’Autonomia? Empresonar els líders polítics? Reprimir la població que vol exercir el dret a vot? De moment no ho volen explicar, potser perquè fins i tot a ells els fa vergonya verbalitzar-ho.
En el fons és la vella tàctica de fer por. No dubto que estiguin planejant alguna resposta contundent a la convocatòria del referèndum però, en essència, el que esperen és que a última hora ens agafi un atac de pànic i ens fem enrere. Que les seves fatxenderies d’imperi colonial esquerdin la nostra voluntat. I això, senzillament, no passarà. El president Puigdemont ja va reunir les forces sobiranistes el dilluns per abordar el panorama a curt termini: data i pregunta per al referèndum en quinze dies com a màxim. Mentrestant, el Pacte Nacional pel Referèndum, que ja dóna per acabats els seus treballs després de la negativa rotunda de Mariano Rajoy a negociar un referèndum pactat, també preveu reunir-se per certificar-ho. Serà aleshores quan arribarà l’hora de la definició -o hauria d’arribar- del món dels comuns, perquè abandonin el seu espai d’ambigüitats i se sumin definitivament al que el seu propi electorat els reclama: fer el referèndum encara que sigui per poder votar ‘no’. El temps s’esgota. Anem arribant al moment crucial. Estem preparats per ser preguntats, per donar resposta a través del vot, i per acceptar i aplicar el resultat que sorgeixi de la sobirania del poble. Posats a retenir alguna frase per a la Història, jo prefereixo la del president Puigdemont: “O referèndum, o referèndum”.
Toni Postius
Diputat del PDeCAT al Congrés i President del Grup Municipal PDeCAT i Unió a la Paeria de Lleida
