Si no fos perquè ho vaig escoltar en primera persona des de la sala del Congrés on es feien les compareixences de l’exministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, i de l’excap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, em costaria de creure que algú fos capaç de fer un exercici d’hipocresia tant desvergonyit. L’un i l’altre van ser citats per haver conspirat contra representants polítics. Les gravacions fetes públiques l’estiu passat en que s’escoltaven tots dos personatges mirant d’empastifar l’honorabilitat de representants de l’independentisme català eren prou clares com perquè s’haguessin de presentar amb el cap cot i amb el prestigi per terra. En lloc d’això, van treure pit, van negar-ho tot i encara van intentar girar la truita fent-se passar per víctimes d’un enregistrament il·legal, sense entrar en el fons del contingut.
De Alfonso, primer, i Fernández Díaz, després, van intentar fer un exercici de prestidigitació per confondre el personal sobre el tema que realment havia inspirat la seva citació. El delicte no era haver espiat polítics, haver intentat enfonsar-los creant proves falses, haver ordenat a la fiscalia que afinés les proves. No. El delicte, i vet aquí per què es feien tan els ofesos i els ultratjats, era que aquelles converses conspiratòries havien transcendit a l’opinió pública sense que fossin conscients que els estaven enregistrant.
Al final, per tant, van intentar portar l’aigua cap al seu molí, mirant de desviar l’atenció del fet principal, la conspiració i la persecució política, per fixar-la en els mecanismes que havien permès descobrir la conxorxa. Vaja, com si un veí que sentís crits i cops al pis del costat de casa seva fos denunciat pel fet d’haver-los escoltat en lloc d’investigar-se els actes violents que es podien desprendre d’aquells sorolls. Tot molt normal.
I l’altre intent de fugir d’estudi va ser la pretesa falta de respecte en els interrogatoris per part d’algun dels diputats que els van posar contra les cordes. El gran problema per a alguns va ser si era admissible que en seu parlamentària s’utilitzessin expressions com “mamporrero” o “gàngster”, en lloc d’entrar al fons de la qüestió i comprovar si efectivament les actuacions de De Alfonso i Fernández Díaz s’esqueien a aquestes expressions. Això sí, en aquella sala hi va haver un altre tipus d’excessos verbals que, com a mínim a la majoria del PP es veu que no els van semblar impropis de la cortesia parlamentària encara que només fos perquè els proferien ells. Jo ho vaig sentir. Insults, sorolls picant a les taules, gestos insinuant que algun diputat anava borratxo per dir el que deia… Un espectacle absolutament indigne.
Sigui com sigui, i independentment de l’èxit que tingui una comissió d’investigació que es veurà limitada per les complicitats entre populars, socialistes i Ciutadans, el que ha quedat clar per a l’opinió pública catalana és que les clavegueres de l’Estat han funcionat, funcionen i funcionaran a tot ritme per intentar evitar l’èxit del desafiament democràtic més gran que ha fet Catalunya al regne d’Espanya en tres-cents anys. Des de l’unionisme que encarnen els partits contraris a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, tots els mètodes són legítims en la defensa patriòtica de la indivisibilitat d’Espanya. Cap sorpresa per als qui denunciem aquestes actuacions barroeres des de fa temps. Des que van acusar el president Mas de tenir diners en paradisos fiscals en plena campanya electoral, passant per una mentida equivalent amb Xavier Trias a Barcelona, fins a tot el que han anat inventant i filtrant per mirar de fer baixar el suflé.
A nosaltres no ens sorprèn res de tot això. Si de cas, el que es sorprenent és com en són de sapastres. Amb les males arts d’un Estat demofòbic ja hi podíem comptar però, sincerament, se’n podia esperar una mica més de finezza a l’hora d’executar els seus plans. Davant de la seva mal anomenada Operación Cataluña, la nostra resposta no pot ser una altra que l’Operació Democràcia, que es tradueix en la unitat i la cohesió per a l’organització, convocatòria i celebració d’un referèndum vinculant que ens permeti decidir lliurement el que volem ser sense por als seus estrafolaris mètodes i a les seves amenaces.
Toni Postius
Diputat del PDeCAT al Congrés i President del Grup Municipal PDeCAT i Unió a la Paeria de Lleida
