Com no podria ser d’altra manera

Els discursos polítics són, sovint, tan buits com plens de mimetismes i paraules gastades. Algun polític innova amb alguna expressió i la comencem a veure en tots els discursos.
Fa un temps era impossible llegir un article o sentir algun polític sense trobar-se amb l'expressió “línies vermelles”. S'utilitzava per a mostrar fermesa en les posicions pròpies (no travessaré aquesta línia) i per desqualificar els rivals (han travessat una línia que ningú, mai no hauria de travessar). Les “línies vermelles” són una mostra d'intransigència, una actitud que hauria d'estar fora dels comportaments polítics.
Si els qui es dediquen a la política aspiren a representar els ciutadans han d'entendre que a la ciutadania hi ha un ventall immens, complet i contradictori d'opinions i criteris. Precisament la seva feina és trobar les àrees en les quals aquestes voluntats diverses poden conviure sense tensions. Això que anomenem consens és el contrari de la intransigència. Atrinxerar-se en les pròpies conviccions darrera línies vermelles porta al fracàs de la política. Ara que Espanya ha de repetir unes eleccions generals convindria reflexionar-hi.
Una nova paraula s'ha fet recurrent en els discursos no només polítics sinó en moltes manifestacions orals de qualsevol mena (esportives, econòmiques, socials…) És l'expressió “com no pot ser d'altra manera”. Les coses sempre poden ser d'altra manera. Utilitzar aquesta expressió és una confesió de manca de creativitat i una afirmació que només hi ha un camí, que és el meu. Ja tornem ser a la intransigència.
Mentre s'hagi d'utilitzar el llenguatge per a comunicar-se caldrà dedicar-se a analitzar-lo i a fer-lo servir a favor d'una democràcia oberta i tolerant en la qual les coses puguin ser de moltes maneres i s'esborrin les línies vermelles.