Volen la independència?

Cada vegada dono més la raó als qui diuen que no som independents perquè no ens ho mereixem.
Dèia Xirinacs que la independència no es demana, es pren.
He conegut molts fulls de ruta que ens portaven a la independència en un termini més o menys llarg. Des d’aquell disseny que ens venia l’Àngel Colom quan era a ERC (l’any dels jocs olímpics a Barcelona) fins al del 2014 que ens oferia el darrer Carod potser per allargar un xic més la seva carrera política, he sentit molts sistemes i camins que ens havien de conduir a la independència. Fins la broma de perdre una guerra amb Andorra va tenir un cert èxit fa un temps.
He viscut de prop l’experiència de la consulta d’Arenys de Munt i l’esclat de consultes arreu de Catalunya. Unes experiències que han fet sortir la ciutadania adormida, que han agafat per sorpresa a molts grups polítics però que no s’han escapat de la manipulació per part dels que les han fet servir de plataformes personals de projecció política.
Qui sembla que vol més la cosa realment no la vol. Què busquen des de SI? La independència de Catalunya o agafar posicions polítiques?. Sembla que el que volen és desemmascarar adversaris, jugar a veure qui és més independentista…
Voler la independència per la via del Parlament de Catalunya vol dir buscar un consens polític i presentar una proposta quan saps que la guanyaràs. Aquest és l’esforç i el treball que ha de fer qui la vulgui. Les corredisses per veure qui presenta primer una llei d’indepèndència que no prosperarà només serveixen per alimentar la frustració i el desencís encara que ells es pensin que guanyen punts i que fan una gran política.
Les consultes han mostrat una voluntat política clara dels ciutadans. Ara cal que els partits escoltin i facin la seva feina: contruir un únic camí consensuat per on anar tots junts cap a aquest objectiu. Si no ho fan haurà de tornar ser la ciutadania mobilitzada la que torni a fer la feina que ells no fan.