«A la pràctica, l'acord d'estabilitat ha esdevingut una presó que encotilla el projecte rupturista
i anticapitalista de la CUP»
La llibertat com a capacitat total de prendre decisions ens aboca al compromís. És incompatible amb la passivitat. Cada vegada que triem un camí n'abandonem d'altres. No prendre cap camí no és exercir la llibertat i la llibertat que no s'exerceix no es té. Sembla, doncs, que ser lliure és encadenar-se a una opció de les moltes possibles. Això no vol dir que no hi hagi cruïlles al camí per a reorientar-se, redreçar-se o retornar pels propis passos.
Quan descobrim que hi ha camins que no podem fer sols és quan hem de negociar itineraris i això vol dir descobrir que no volem anar al mateix lloc o que no volem fer les mateixes dreceres o que només podem fer junts una part del camí. I aquí comença el compromís. Perquè no anem sols hem de fer pactes o acords amb els companys de camí i cada acord ens lliga de mans però ens possibilita avençar en el nostre camí. Interpretar cada acord o pacte com una traïció perquè suposa una part de renúncia al nostre projecte individual per a sumar-se a un de col·lectiu és negar-se la possibilitat d'avançar utilitzant un pretext purista. D'això Mounier en deia la temptació de les mans netes.
Sense ser activistes irreflexius no podem triar la inacció de les mans netes front el compromís que construeix encara que trepitgi algun ull de poll.
No va ser aquesta la discrepància entre comunistes i socialistes utòpics?
