La desfeta oportunista (UDC)

La desfeta oportunista (UDC) (7/4/2015)
Després del fracàs de SCC, PPC i d’altres fórmules de laboratori per afeblir la base social i política del procés cap a la independència de Catalunya, ara s’hi suma la necessitats de respostes que aquests ciutadans reclamen. Tornant de vacances de Setmana Santa, hom s’adona, per comparació, de la situació que vivim. Des dels horaris de treball (arreu d’Espanya són habituals els horaris intensius o de només matí), la homogeneïtat ètnica (les places i carrers de Catalunya són altament alternades per immigrants d’arreu del món, d’acord amb la vestimenta que llueixen), el benestar social (a viles i pobles espanyols s’hi respira un renda mínima social molt estesa, sigui pels baixos costos de vida o pel nivell de subvencions existent), o també, entre molts altres, la qualitat dels serveis públics (infraestructures, equipaments,…).
Tot això, ens fa tornar cap a Catalunya, amb un profund sentiment d’injustícia. Arreu d’aquest país, vivim en condicions ambientals, socials i econòmiques precàries. El sistema de consum, competitiu i extractiu, ens aboca a una constant contradicció nacional: dominar i gestionar els nostres recursos intel·ligentment o bé ésser un més en una dinàmica imparable de creixement i malversació. No cal dir, que l’aposta correcta, en clau estratègica, és la primera, no sols per tenir un teixit social més humanitzat i transversal, sinó malgrat li pesi a UDC actualment, per afrontar els nous reptes del futur.
En cas d’un repunt de la crisis, una tragèdia col·lectiva o bé un canvi profund del sistema econòmic, l’Estat espanyol no respondria adequadament als imperatius catalans de justícia, tal com s’ha demostrat a conseqüència de la crisis del 2008 (que encara dura en part). Davant d’això, el càlcul personal, en certa mesura miserable, d’UDC, de la ma del curt termini liderat pel Sr. Josep Antoni Duran (1952), Sr. Josep Sanchez (1949), Sr. Josep-Manuel Silva (1961),… resultarà improductiu i desafortunat, també a ulls d’una gran part de la seva militància, entre la que hi ha el seu propi Secretari General, Sr. Ramon Espadaler (1963).
En general, hi ha la percepció de que l’oportunisme o habilitat per situar-se en el lloc adequat en el moment adequat, ara ja no té sentit. L’anàlisi polític passa pel treball en el cos a cos real, més enllà del virtual a les xarxes, a fi de situar, en la seva vertadera tessitura, el debat sobre els temes de futur, i no sols en l’estricte present. Per això a UDC s’està preparant un relleu generacional indispensable, com ja ha succeït a ERC i a CDC, o encara més a les CUP, entre d’altres.
La societat catalana és molt més madura del que alguns polítics històrics creuen. Però el preocupant de tot plegat, és que és possible que alguns d’aquests antics membres d’UDC en actiu no responguin a necessitats reals de la societat, sinó al xantatge implícit o indirecta dels poders de l’Estat espanyol, sigui per casos de corrupció ocultats o negociats (els senyors Ferreres i Gavaldà en poden explicar alguns detalls, conjuntament amb els senyors Escolà i Vives), o sigui per pressions accidentals de les quals un oportunista no es pot deslliurar (càrrecs i dietes de diversa procedència habilitades expressament). En sengles casos, els poders de l’Estat espanyol hi ha estat treballant, tal com ha confirmat Tribuna.cat, sobre aquestes qüestions, en base a fonts solvents de la pròpia Conselleria d’Interior de la Generalitat de Catalunya. Fonts per altra banda, que gràcies a Déu, estan deslligades del control partidista del seu propi conseller. Menys mal!
 
© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ ,facebook