Missatges sense resposta

Missatges sense resposta  (22/5/2015)
Cada dia ens acostumem més a enviar o deixar missatges que sabem que ningú contestarà, malgrat ens consti la recepció i una teòrica lectura. De fet, els medis tecnològics faciliten el diàleg però les persones, sense temps, sovint deixem correus, missatges o trucades sense contestar. Encara que també, tot sigui dit, moltes vegades, és tracta de posar en coneixement o deixar constància d’una cosa, sense voler esperar cap resposta o iniciar una conversa. En clau política, succeeix una cosa semblant, en la relació entre les institucions o els líders i forces polítiques.
La fragmentació dels resultats electorals obligarà a obrir diferents àmbits de converses, en les quals els perfils personals i els tarannàs culturals poden ésser decisius. La cultura del diàleg passa per confrontar idees, sense prejudicis personals, d’una banda, i de l’altre, per saber escoltar i renunciar a un possible protagonisme. Ambdues condicions són contràries a la lògica dels polítics, en general, ja que al gran públic arriba més fàcilment la confrontació simplista o bé el lideratge amb seguretat. No obstant això, s’albiren possibles novetats, en sengles formacions catalanes: CUP i CDC.
La primera per constituir una formació assembleària amb uns temps de resposta propis que dispara els nervis de periodistes i interlocutors. I la segona, per conformar-se, des de la seva refundació, com un espai d’idees permanent, un cop desprès el llast omnipresent del seu fundador principal, amb la participació activa de professionals liberals inquiets o una munió de petits comerciats i empresaris que cerquen configurar plataformes de dinamisme econòmic i cultural. En darrera instància, amb grans mancances pel diàleg i la negociació, queden el bloc dels partits immobilistes com el PPC i el PSC, o bé els ancorats en unes idees fixes com UDC o C’s.
Llevat de partits molt joves, o els esmentats com CDC, CUP o Procés Constituent, principalment, tenen la capacitat d’obrir debat entre els veïns de forma oberta i planera. Posar-se al davant dels ciutadans per convocar, en l’assemblea o reunió, un posicionament majoritari, a fi que democràticament, la minoria s’avingui a treballar igualment pel que desitja i agraeix la majoria. Aquest exercici necessita vàries premisses indispensables per tenir èxit. La principal és saber atendre les raons dels demés amb interès i reflexió, buscant les raons dels seus plantejaments.
Però també són rellevants aspectes com el format de les converses (manera de fer-les i els temps destinats), les prioritats del temes a tractar (apartar temes massa complicats o ambiciosos, entre d’altres) i finalment, els interlocutors o negociadors per a fer els treballs d’apropament. Però el punt de partida, continua essent el mateix, recollir i comprendre les propostes o arguments de l’altra part. Encara que sembli senzill, no és fàcil. Requereix maduresa i tranquil·litat, humanitat i tolerància.
Cal tenir una preparació especial per fer aquesta mena de feina, o un talent innat, com ha passat en alguns casos, de la ma del que s’anomenen els grans estadistes, comunicadors o referents universals. El punt de partida, com tant bé ho va dir el Sr. Oriol Junqueras (1969), encara que no suficient, és ésser una bona persona. D’alguna manera, també és el que desprèn, per la seva honestedat i proximitat el Sr. Artur Mas (1956). Els catalans tenim sort. No ens falta gent d’una gran categoria humana, que no tenen dificultats per ésser coherents amb els seus ideals sense malmetre ni perjudicar la dignitat de qualsevol que no pensa ni fa com ells. Sense dubte, aquests homes i dones, coneguts o no, són els més lliures, i ho poden encomanar, per igual, a tota la resta de catalans.
 
© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ ,facebook