El ‘poble espanyol’ no compleix

El ‘poble espanyol’ no compleix  (4/6/2015)
La concessió administrativa del Poble Espanyol de Montjuïc, malgrat moltes queixes presentades, no permet visitar el recinte de recreació arquitectònica que gestiona per mandat de l’Ajuntament de Barcelona a les persones discapacitades. L’existència de milers de graons i escaletes, sense rampes adients o amb plataformes espatllades, nega, a la pràctica, l’opció d’un dia d’esbarjo en aquest complex a les persones en cadira de rodes, gent gran amb mobilitat reduïda o bé a famílies amb cotxets d’infants.
Tot i que el títol concessional, a més de les garanties aportades per la societat adjudicatària, parlen obertament d’aquestes obligacions, a més d’incorporar dins dels seus empleats col·lectius amb dificultats d’inserció laboral (persones amb limitacions físiques o bé d’altres amb discapacitats cognitives, per exemple), el seu compliment és escàs o molt deficient. Moltes escoles, per exemple, han fet l’esforç d’incorporar, com una política encertada d’integració social, a nens o nenes amb disfuncions físiques o psíquiques (http://aspaymcatalunya.org/). I només quan fan una sortida escolar, si és al Poble Espanyol de Montjuic, senten la ingratitud de la seva diferència.
A la pàgina web d’aquest recinte de lleure es reconeix que no és possible l’accessibilitat a tot el recinte. El que no diuen es que a la part que teòricament seria possible, majoritàriament, tampoc és factible anar amb cadires de rodes o amb dificultats de moviments. Una vegada més el negoci, pur i dur, encara que sigui per la via d’una concessió administrativa (actuació de l’administració pública usant mitjans privats) es prioritza, perjudicant la necessitat de mantenir els grups escolars o les activitats familiars de forma conjunta. En aquest recinte públic, els afectats per la mobilitat reduïda queden segregats dels seus grups d’origen o apartats de les principals activitats que s’hi organitzen. Aquest societat és un exemple, com qualsevol altre, de com les societats concessionàries o adjudicatàries de serveis públics s’escapoleixen de les seves més elementals obligacions, sovint sota pretextes pressupostaris o de gestió no recollits de forma prou clara e els contractes administratius.
Tanmateix, com és el cas, si en el contracte administratiu apareix clarament definida l’obligació d’atendre el públic sense incórrer en cap tipus de segregació, els mecanismes de l’administració per obligar-ne el seu compliment són del tot ineficients. Des de l’administració, especialment en els ajuntaments, i en concret a l’Ajuntament de Barcelona, hi ha un control escàs o molt superficial sobre el compliment dels contractes públics o de la gestió indirecta dels serveis. Aquesta situació, cal dir-ho, ha estat llargament denunciada per part del PPC, del Sr. Alberto Fernández Díaz (1961) en la seva constant però infructuosa tasca en l’oposició del govern municipal de la Ciutat Comtal.
El fet és que les empreses licitants fan un gran esforç per obtenir els contractes municipals però un cop han signat el contracte esdevé un relaxament en les propostes presentades tot prioritzant només la vessant que els hi aporta ingressos. BeC, Barcelona en Comú, de la Sra. Ada Colau (1974), si finalment lidera l’Ajuntament de Barcelona, només treballant a fons el compliment del requisits concessionals o dels plecs tècnics de les contractacions ja assoliria un gran resultat en el retorn pels ciutadans dels impostos que paguen. Aquest exercici de coherència, jurídicament necessari, suposa enfrontar-se a una cultura dels serveis públics molt poc exigent i passiva davant les necessitats dels ciutadans.
Aquest debat no sols és aplicable a les societats concessionals, també igualment a les societats públiques per a les quals encara sembla més necessari aplicar i exigir ésser rigorosos en la prestació dels serveis públics.
 
© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ ,facebook