Conflictes comercials dins d’Europa?

Conflictes comercials dins d’Europa? (29/7/2015)
La construcció d’un mercat únic, per definició, hauria de garantir que les lleis de la competència regulessin les relacions comercials, tot oferint bens i serveis més assequibles als ciutadans, i oportunitats de negoci per qualsevol empresa o industria prou competitiva. Aquesta era la idea de base per a la Unió Europea o el seu Espai Econòmic Europeu, no sols com unió duanera (no s’apliquen gravàmens en els intercanvis de bens i serveis dins d’aquest territori, malgrat siguin intercanvis transfronterers), sinó com espai on es garanteixen la lliure circulació de persones, mercaderies i capitals, com a bases per a la competència i el lliure comerç.
No obstant això, com passa ara amb els agricultors o ramaders del nord de França, hi ha col·lectius que no estan d’acord amb aquestes premisses i es resisteixen a la seva implantació, pels efectes que provoca. Deixar d’ésser competitius vol dir plegar, ajustar més els costos o exigir la intervenció del govern per recuperar posicions (amb desgravacions fiscals, ajudes indirectes com millores d’infraestructures o suport tecnològic, ajustos en la normativa laboral,…). Les tres opcions generen friccions a nivells diferents però sempre amb greus conseqüències.
La primera, consistent en abandonar un activitat productiva, com va passar amb la mineria, suposa un gran canvi social i territorial. Abans d’assumir aquesta derrota, els col·lectius implicats lluiten fins l’extenuament. Els ramaders bretons, per exemple, bé que ho saben. Estan disposats, fins i tot, a infringir la llei, com fan quan aturen, buiden i cremen camions sencers amb carn provinent d’Espanya o Alemanya.  
En el segon cas, el més comú, el camí és molt dur, doncs cal reduir costos com sigui per a poder ésser competitius, almenys als nivells dels altres. És un esforç complicat que exigeix molta complicitat, ja que no es pot exigir una entrega continuada permanent. Si és una situació temporal, per exemple, per un excés d’oferta, es poden implementar mesures circumstancials però difícilment amb solució de continuïtat.
I en tercer lloc, com a més recurrent, consisteix en exigir als governs que permetin la viabilitat de les explotacions o els subministraments amb mesures regulatòries de tot tipus. En aquest sentit, els governs poden exercir molta influència en la solució dels conflictes comercials, normalment derivats de variacions en les quotes de mercat o dels marges comercials.
L’economia, que mou la vida pública i privada, d’institucions i persones, es basa en el comerç, principalment. En un entorn globalitzat, les condicions d’exercici d’aquesta activitat poden generar canvis profunds del matí al vespre, i sense capacitat de reacció o mesures de flexibilitat, els treballs de molts anys es poden perdre sense remei. Les economies globalitzades assumeixen principis d’adaptació al canvi i de transformació organitzativa i d’objectius, de forma conscient i continua, com és el cas dels Estats Units. En canvi Europa no els té tant integrats aquest principis. Abans de plegar o canviar d’activitat hi ha moltes resistències, per profundes raons culturals o àdhuc sentimentals.
Aquests forts vincles de tot tipus, també son territorials, i difícilment hi ha capacitat i voluntat d’implantar-se en zones diferents de l’espai econòmic europeu, si és el cas. Per aquest motiu, malgrat el DOUE (eur-lex.europa.eu), Diari Oficial de la Unió Europea, publica milers d’anuncis de licitacions de contractes públics de totes les administracions públiques dels seus països, a la pràctica els que es presenten són els de sempre i de la “contrada”.
Aquesta matèria també ha sorgit amb evidència a resultes de la crisis grega després de saber que els fons estructurals per equiparar les capacitats comercials dels estats membres no han servit de quasi res.  Si és un tema que dins d’Europa ja genera dificultats d’aplicació, com es farà en el cas de que els competidors siguin els americans, USA, en cas de concretar-se el TTIP (Tractat Transatlàntil pel Comerç i la Inversió)?  Costa d’entre-ho però no serà tot plegat una fugida endavant cap enlloc?
 
© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ ,facebook