Seny per la independència

Seny per la independència (30/7/2015)
El discurs sentimental, visceral o bé encès sobre el procés sobiranista per la independència de Catalunya, tant des de la perspectiva favorable com d’oposició, és perjudicial per a tothom. Les qüestions polítiques cal que es plantegin i es resolguin en base al normal funcionament democràtic i a mecanismes de negociació.
Tanmateix, pel que sembla, hi ha un escull insalvable: la DUI o declaració unilateral d’independència, ja que s’exclou d’aquest mecanisme obert de resolució de conflictes. Per això, està en el debat general si aquesta opció és contraria al bon seny i per tant és una opció extremista sense sentit, o be pertany a l’àmbit de les opcions políticament legítimes per a qui té un mandat democràtic i defensa els postulats elementals dels drets i llibertats individuals i col·lectives.
Les males arts de l’Estat espanyol (el seu govern i el seus sistemes paraestatals) sobre aquesta decisió que s’ha de prendre el 27S provoquen por i preocupació, i per això, més que mai cal romandre units, ja que és col·lectivament, amb suport mutu, que es pot vèncer i superar aquesta feblesa. Provoca un cert vertigen admetre que el mandat democràtic ens aboqui a un desastre total, tal com no paren d’avisar i explicar, quasi en forma d’amenaces, des d’instàncies dirigents de l’Estat espanyol.
Quan els ciutadans volen viure dignament del seu treball i tenir accés a uns serveis bàsics de benestar i seguretat, el que es planteja pel proper setembre pot suposar un autèntic contrasentit si no fos perquè responsablement és necessari i prioritari.
La necessitat de bastir estructures de govern pròpies (bàsicament financeres i de seguretat) passa pel tipus de reptes que en els propers anys ens esperen a tots plegats: grans deutes públics a pagar, pèrdues competitives molts greus, allaus migratòries descontrolades, important desordre climàtic, desmembració social i familiar, crisis en l’abastiment alimentari, noves epidèmies desconegudes,… Sense instruments dinàmics, flexibles i col·lectius prou madurs no és possible encarar amb garanties d’èxit aquest futur ple d’interrogants; com a petita escala li està passant en aquests moments a Grècia, per parlar d’un país europeu similar.
Espanya, tal com ara està entesa, no satisfà cap de les premisses necessàries esmentades. Més aviat, pels catalans, és un llast d’estructures caduques (com la monarquia) i ineficaces (com la seva cultura del subsidi i en contra de l’economia productiva), que suposa un esforç tributari totalment injustificat i injust.
Per això, amb tot el seny, i amb també amb tota la calma, la proposta independentista, clara i rotunda, de “Junts pel si” és la més convincent i pràctica. Amb seny, tampoc es pot renunciar a la DUI, com mecanisme útil per tractar una secessió pactada, on Catalunya i Espanya s’asseguin  per dirimir les seves obligacions reciproques però també els seus bens i actius, fins ara compartits de forma desigual (immobles diversos, obres artístiques,…).
A la pràctica, l’únic perill de tot plegat és la bogeria castellana, hispànica o espanyola, en forma de fanatisme, que podria no acceptar el resultats d’un mandat democràtic català, i tot escudant-se en una mala praxis jurídica o qui sap si valent-se d’una legalitat ad-hoc (com la que permet l’Audiència Nacional o l ‘incompliment per part de l’Estat espanyol de les sentències del Tribunal Constitucional) anorreés amb violència i repressió una expressió majoritària. En aquest cas, fins i tot caldria preveure la passivitat europea, a l’acceptar l’estrall català com un mal menor, raó per la qual, el seny ens hauria de conduir a preparar i comandar el procés amb molta destresa i agilitat, sense generar inútils provocacions ni malfiances dels sempre veïns i socis espanyols (i francesos).
 
© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ ,facebook