Temes difícils i realisme polític (18/11/2015)

Temes difícils i realisme polític (18/11/2015)
En la declaració primera de la XI legislatura del Parlament de Catalunya, coneguda com la declaració d’inici de la independència de 9 de novembre de 2015 s’inclou un annex de mesures urgents del tot incongruents i incomprensibles respecte del cos principal d’aquesta. Efectivament, l’annex constitueix un afegit inconnex que pretén condicionar l’abast del resultat electoral del 27 de setembre de 2015. Com a tal, sembla més una imposició de les CUP, fet que ho he pogut comprovar, que no pas un desenvolupament d’alguns dels temes principals discutits durant la campanya, tots ells relacionats amb les ànsies populars per millorar les condicions de l’autogovern i per facilitar estadis complets d’endreçament nacional. 
L’annex té nou punts sota l’epígraf general de drets fonamentals fet que si més no genera una certa confusió, tant pels juristes avesats a les terminologies apropiades com per la resta de la ciutadania. Per drets fonamentals cal entendre aquelles especials proteccions jurídiques de matèries del tot  bàsiques, pròpies de la condició humana, com la vida, la llibertat, la ideologia, el moviment,… però no d’altres situacions que necessiten la intermediació de les estructures administratives per a ésser sustentades, com és el cas de la sanitat o l’educació. Tenir accés a un sistema de salut gratuït i universal sembla una necessitat social però no pot ésser un dret fonamental, ja que això obligaria als governs a intervenir en el seguiment mèdic de tothom, tot prescrivint a tort i a dret, t’agradi o no, el que més convingui a nivell general. Si fos el cas, ningú es podria negar a les campanyes de vacunació o qualsevol altra mesura assistencial que amb criteris mèdics, s’entengués necessària. Els drets fonamental tenen aplicació general i no tenen excepcions, són indiscutibles i no admeten matisos.
Per això, només el punt cinquè, referent a la garantia de les llibertats públiques, en la seva invocació dels declaració universal dels drets humans, pròpiament seria l’únic punt que podria recollir aquesta qualificació. Per altra banda, sobre la resta de punts, hi plana una gran indefinició, respecte al seu abast.
Els punts primer i segon, sobre pobresa energètica i habitatge, deriven d’una llei impugnada ara suspesa pel Tribunal Constitucional, tot i la seva moderada aproximació, només afecta a empreses posseïdores de grans parcs d’habitatges i regula la mediació d’assistents socials en el cas dels subministraments bàsics, voler incloure aquestes novetats en l’acció de govern ordinària ja suposaria, de facto, una greu vulneració de l’ordre constitucional, potser exageradament accidental com per generar una crisis d’estat, quan encara no està del tot madur ni clar la marxa del procés d’autodeterminació i de reconstrucció nacional.
Respecte el punt quart, sobre educació succeiria el mateix, tenint en compte que la llei estatal per a la millora de la qualitat educativa necessita d’un desenvolupament reglamentari i d’un calendari d’implantació que pot mitigar molt els seus efectes adversos respecte del contingut de la llei d’educació de Catalunya (resumidament, l’assignatura de català serà optativa, la comunitat educativa desapareix com a tal,  controls administratius més exhaustius i  estímul de la competència entre escoles i entre el propi alumnat,…tot plegat disponible a http://noalalomce.net/). 
La resta de punts, més programàtics, són els referits als refugiats i al finançament dels ens locals i del pla de xoc contra l’exclusió social. Finalment, destaca, com fora de lloc, el punt vuitè, el dret a l’avortament (sic), tot vinculant-ho a dues línies de la llei catalana sobre igualtat efectiva de dones i homes, que literalment diuen que cal “reconèixer el dret de les dones al propi cos, el dret al lliure desenvolupament de la identitat i l'orientació sexuals, i els drets sexuals i reproductius, i garantir la lliure decisió de les persones a l'hora d'exercir-los”. Sense aprofundir-hi, cal advertir que el dret de les dones al propi cos, sense més, no és el dret a l’avortament.
Aquesta lleugeresa, certament calculada dins la dinàmica parlamentària, poc ajuda a l’hora d’afrontar els reptes tant seriosos que comporta el camí cap a la constitució de la república catalana. Sens dubte, hi ha més temes pendents del que hom es podia imaginar, però sense rigor ni exigència mútua encara n’hi haurà més. Tot plegat, suposa haver d’agafar-s’ho amb molta paciència. Per tot això, el sentit de l’annex, fora de temps i de confusa redacció, poc afegeix al que més caldria tenir en compte: la construcció d’una base simple i útil per configurar i mantenir la mobilització nacional. Ja seran els futurs parlamentaris catalans, sobirans i  dipositaris de la confiança dels electors, qui determinaran l’abast de les polítiques públiques més concretes i específiques.
Un procés constituent no pot abordar determinades qüestions, ni tampoc el govern que teòricament l’hauria de conduir. Procés constituent és buscar i potenciar tot el que ens uneix, i abandonar o postergar tot el que ens divideix… En cas contrari, l’hegemonia oligàrquica espanyola, de matriu castellana, intransigent i bel·licosa, s’avorrirà d’immobilisme…
 
© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ ,facebook