L’escandalera sense motiu no ajuda en res (8/02/2016)

L’escandalera sense motiu no ajuda en res (8/02/2016)
 
Des de moltes capçaleres mediàtiques s’han estat bastint suposades gravetats amb total irresponsabilitat. La primera, consistent en l’aparició del Sr. Iñigo Errejón (1983) en un programa humorístic. Han fet córrer sense fonament, que el motiu de l’aparició era per censurar o limitar l’expressió còmica i divertida del Sr. Andreu Bonafuente (1965)m, tot explicant, amb una constància imparable, que hi va anar per sorpresa i per fer callar el còmic.
El vídeo d’aquesta escena de poc menys de 4 minuts, disponible a YouTube, en canvi, evidencia tot el contrari, i pot deixar en qüestió el nivell intel·lectual dels qui produeixen històries inversemblants i també dels que les repeteixen sense cap sospita, gent de bona fe, que fan cas d’alguns medis, editorials o creadors d’opinió. D’aquesta manera, les relacions socials i els intercanvis d’opinions esdevenen converses tòxiques ja es fonamenten en mentides o fets malintencionats. L’origen d’aquesta implacable lògica, en molts sentits insensible i absurda, prové del PP, Partido Popular.
Però, de fet, més enllà d’això, hi ha els seus votants, milers i milers de persones. Aquests votants són totalment conscients d’aquesta dinàmica, justificada com necessària per aturar Podemos, com avantsala del comunisme, atesos els antecedents provinents de l’estil veneçolà per assolir el poder i perpetuar-s’hi.
 De fet, defensen el PP pel seu model econòmic i ideològic, tot explicant, com a mal menor, una necessària difamació, consistent a matar mosques a canonades, si al final es restableix l’estabilitat i la prosperitat. Però la societat és diversa, i per a molts, a més d’aquest ideals, molt lloables, hi ha la justícia, la modernitat i el progrés. Voler alterar un determinat ordre de coses, requereix molt d’esforç i complicitats, i també exageració i victimisme, com els ressorts útils de l’oposició per situar-se en una bona posició per saltar al poder. Al final, sigui per uns o pels altres, la política espanyola viu un estat de complexitat deplorable.
En canvi, des de posicions catalanes, l’evolució social ha permès una flexibilitat que fan de la política una autèntica eina de transformació. I la millor demostració d’això és el poc recolzament popular que obté el PP en el nostre país. Ara, per tant, s’esdevé necessari el silenci i el distanciament respecte del que succeeix i succeirà en el país veí. La seva dinàmica, tòxica, agressiva i desconfiada, no convida a fer-ne cap seguiment ni anàlisis, tot i que hi estem obligats, i ens hi arrossega el sistema de freqüències i emissions actuals.
La garjola espanyola, dotada d’altaveus contínuament endollats, ens cenyeixen el debat polític i el progrés social. Per canviar-ho, cal deixar llast, i ignorar aquell món de traïcions i enveges, i encarar, tal com s’està fent, els autèntics debats nacionals, de forma oberta i directa, com ha estat el cas de la defensa del delta de l’Ebre, bé natural i general, en detriment d’interessos privats que poden tenir respostes amb les noves solucions tècniques (els regadius poden millorar molt el rendiment en l’ús de l’aigua, però la desaparició del delta seria irreversible).
D’aquesta manera, la focalització de l’opinió pública es centraria sobre problemes reals: integració dels nouvinguts, la salut del més ancians, el respecte de la dignitat infantil, la destrucció de desigualtats evidents, la millora del sistema educatiu,… i molt més. Fent que cada un d’aquests aspectes esdevingui un element clar de cohesió i unió per trobar la millor solució. El problema és que tot això, s’haurà de fer, convivint amb una atmosfera neofranquista, producte de la guerra civil espanyola (1936-1939), que desdibuixarà i confondre a cada moment.
La política catalana s’haurà de superar i tots els seus analistes i comentaristes, viurem, com mai, la deriva cap el desconegut… tot esperant, la catarsis de forces i energies que permetin situar la veritat al seu lloc, tot i que raonablement caldria evitar-ho: l’acumulació de toxicitat provinent d’Espanya puja sense parar, i ni tant sols els jutges, professionalment preparats per aïllar-se de tota mena de pressions, ja no hi queden immunes, com a passat recentment, després d’una portada del diari ultra reaccionari espanyol ABC sobre un espectacle de titelles fet dins el programa d’activitat dels carnestoltes madrileny, on dins el seu discurs satíric, es va fer servei un joc de paraules escrites amb les lletres E, T i A.  
Els titellaires, en conseqüència, han estat conduïts, per la força de l’estat, i sense cap salvetat, a la presó! Tot plegat, un avís de com volen els espanyols solucionar i resoldre les diferències de tots tipus amb les que els agradi o no hauran de viure.
 
© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ ,facebook